Netanyahu acata un alto el foc al Líban: quin escenari s'obre ara

Sota cobertura dels presidents nord-americà Joe Biden del cantó israelià, i Emmanuel Macron del libanès, previsiblement Benjamin Netanyahu aconseguirà convèncer el govern israelià més ultranacionalista de la història que ha arribat l'hora d'un alto el foc al Líban.

Tots dos caps d'estat de les potències que l'han mediat l'anunciarien després conjuntament. Els termes generals són coneguts a grans trets. Una treva de 60 dies a partir d'avui mateix, durant els quals Hezbollah es retiraria al nord del riu Litani, entre Tir i Sidó, mentre que Israel sortiria de tot el territori libanès. Al sud del país s'hi desplegaria el gairebé inexistent exèrcit libanès.

El dimoni, en els detalls

A partir de la treva, el replegament de Hezbollah i la retirada israeliana, el Líban i Israel haurien de començar a negociar una mai conclosa demarcació de la frontera comuna.

La d'ara va quedar marcada de facto per l'anterior retirada israeliana del 2006, que no va resoldre la sobirania del petit enclavament en disputa --i excusa recurrent per a qualsevol represa d'hostilitats-- de les Granges de Shebaa.

Es tracta d'una àrea de només 22 quilòmetres quadrats que pertanyien al Golan ocupat per Israel a Síria, fins que Damasc la va regalar al Líban, bàsicament perquè Hezbollah la pogués reivindicar.

Difícilment es resoldrà malgrat el cessament d'hostilitats d'avui, com difícilment tancarà en ferm l'enemistat entre Israel i Hezbollah la creació de l'"organisme internacional" que avui han d'anunciar també Biden i Macron.

Treva sense pau

Tothom és conscient, contendents i mediadors, que de l'actual fase d'escalada no es passarà a gaire cosa més que un cessament d'hostilitats. De cap manera a un acord de pau entre Israel i el Líban, vetat per Hezbollah i el seu mentor iranià.

El que sorgirà és una comissió multinacional per ajornar al màxim un nou esclat de violència. Un organisme supervisor dels acords d'alto el foc que encapçalaran els Estats Units, amb la implicació de França, el Regne Unit i Alemanya.

Altra vegada les potències occidentals aliades amb només una de les parts --Israel-- per implementar uns acords que afecten els dos bàndols, intentant substituir l'altre actor --Hezbollah-- per un estat descompost com és el Líban.

Quarta retirada israeliana

El que es faci públic avui serà el final de la quarta invasió israeliana del Líban des del 1978, passant per les del 2000 i el 2006. Totes quatre invasions han estat sempre relacionades amb el problema nuclear, que, lluny de resoldre's, aquesta vegada està més enverinat que mai amb la qüestió palestina.

El 1978 i el 1982 Israel va anar al Líban a caçar l'Organització per a l'Alliberament de Palestina, fins que en la segona invasió va aconseguir expulsar-la del país... només per veure-hi néixer Hezbollah, el moviment xiïta libanès que ha portat la influència iraniana directament a la frontera nord d'Israel, en nom, a més, de la comunitat libanesa, més nombrosa a Teheran que a Beirut, la seva capital política.

Hezbollah és l'actor no estatal amb més capacitat militar del món, un exèrcit irregular i moviment polític legal i hegemònic al Líban que a més ha estat l'únic capaç de no perdre cap guerra amb Israel. L'actual no és una excepció.

Hezbollah, tocat però no enfonsat

Des del punt de vista polític i diplomàtic, Hezbollah ha tornat a posar sobre la taula el que és tan clar entre les opinions públiques musulmanes --xiïtes o sunnites-- com incòmode per als règims àrabs: que no hi haurà pau, ni molt menys estabilitat, a l'Orient Mitjà sense resoldre els 76 anys de despossessió palestina.

De fet, l'actual tanda de la confrontació amb Israel la va iniciar el moviment libanès explicant-ho públicament com un acte de solidaritat amb la població de Gaza, ja des dels primers dies de l'ofensiva israeliana l'octubre de l'any passat.

Hezbollah va sotmetre el nord d'Israel a bombardejos gairebé diaris que van obligar a desplaçar-se cap al sud a més de 60.000 israelians. Van prometre mantenir la pressió al nord fins que Israel s'avingués a un alto el foc a Gaza.

Tel-Aviv va trigar gairebé un any a respondre amb la força d'una operació terrestre, el passat 1 d'octubre. El càstig infligit a Hezbollah ha estat enorme en assassinats de líders i destrucció d'arsenals, però Israel no n'ha tret rèdit territorial ni militar, ni molt menys diplomàtic.

Israel, enfonsat però no tocat

En sentit contrari, Israel ha sortit gairebé indemne militarment del Líban, després d'arrasar tot Gaza amb un mínim de resistència efectiva de Hamas.

Però Israel s'ha enfonsat en tots dos fronts, ha embarrancat en la desproporció de les respostes. Ha perdut a escala global l'arma principal i més efectiva dels seus 76 anys d'història, una arma no militar: l'acceptació internacional del seu relat.

Més de 44.000 morts a Gaza i prop de 4.000 al Líban es fan difícils d'explicar com a exercici d'autodefensa. Les capacitats militars de l'enemic fan impossible pensar que li constitueixin un "perill existencial".

El punt definitiu en la pèrdua del control del relat internacional sobre el conflicte li va infligir el Tribunal Penal Internacional (TPI) al seu primer ministre la setmana passada en emetre una ordre de recerca i captura contra ell per crims de guerra i contra la humanitat.

Paral·lelament, Israel, com a país, està sotmès a judici pel Tribunal de Justícia Internacional de l'ONU, sota l'acusació de genocidi encapçalada per Sud-àfrica i acceptada pels magistrats. El tribunal de les Nacions Unides ja havia dictaminat a l'estiu contra l'ocupació dels territoris palestins i va qualificar d'"apartheid" el règim israelià imposat a Cisjordània.
 

Netanyahu, sense punt de fuga

Netanyahu s'ha bellugat des del 7 d'octubre del 2023 sobre dues línies paral·leles i dependents que creia les vies d'un tren amb un punt de fuga a l'infinit: la guerra i la seva supervivència política.

La guerra l'ha deixat amb un enorme superàvit militar, però només de destrucció. En canvi, l'ha llastat amb un enorme dèficit polític que difícilment podrà cobrir. Va portar Israel a una guerra sense terminis ni objectius militars concrets, com li va retreure repetidament Yoav Gallant, el seu exministre de Defensa que ja va cessar, i que, per cert, està igualment en recerca i captura pels mateixos crims que ell.

Gallant era partidari d'aturar l'ofensiva a Gaza al maig amb la primera proposta d'alto el foc nord-americana i abans d'obrir el front libanès. Probablement era conscient que els acabaria caient la persecució internacional.

L'alto el foc al Líban arriba la setmana següent que el TPI emetés l'ordre i deixés el primer ministre en la situació més complicada de tots els seus antecessors: amb les portes tancades de 124 països, molt especialment els de la Unió Europea, tots signataris de l'Estatut de Roma que els compromet amb el Tribunal.

Un estat, dos pobles segregats

L'eventual alto el foc al Líban no resol cap dels problemes que Israel ha anat obrint l'últim any en el nucli de tots els conflictes. A Gaza hi ha més de dos milions de palestins en situació humanitària extrema de la qual Israel és responsable com a força reocupant.

I si els plans del govern Netanyahu eren aprofitar l'ofensiva de Gaza per preparar l'annexió de Cisjordània, això significarà la mort definitiva de l'anomenada "solució dels dos estats", una sacsejada de proporcions històriques que deixa a Israel la gestió definitiva de la vida de més de cinc milions de palestins amb els seus drets no reconeguts.

En definitiva, i en l'àmbit jurídic, en un únic territori --del riu Jordà al mar Mediterrani-- l'estat d'Israel aplicarà legislacions segregades --i molt desiguals-- a les persones que hi viuen, en funció de la comunitat a la qual pertanyin. I això té un nom: segregació. En afrikaans, "apartheid".