Netanyahu i l'art d'ignorar les súpliques dels aliats que el defensen

Imagina't ser un primer ministre d'un país amb dos dossiers crítics sobre la teva taula. El primer: t'acaba de bombardejar, amb centenars de míssils i drons, la potència rival, a la qual has estat durant anys castigant secretament i has de decidir com respondre-li.

El segon: portes sis mesos arrasant una regió rebel, has matat 34.000 persones, però encara no has pogut eliminar, com vas prometre, l'enemic, que va assassinar 1.200 dels ciutadans teus. En part, perquè el teu poderós exèrcit no va saber-ho prevenir. També has de decidir si continuar la guerra estancada que t'està consumint el prestigi internacional que et quedava.

El món està esparverat i, fins i tot els pocs aliats que et queden i dels quals depens en gran part, et demanen que t'aturis perquè, si fas un pas més, la regió, temen, caurà pel precipici.

Davant d'un panorama així, tu què fas?

El dur tarannà d'un primer ministre supervivent

Segurament, molts lectors i la majoria de líders mundials es frenarien. Però no si ets un supervivent de la política, t'has forjat una fama d'home dur, ets molt conservador, estàs rodejat de ministres extremistes, t'has passat tota la carrera treballant per fer la vida molt difícil al poble rebel --els palestins-- i t'has esforçat com ningú per impedir la rehabilitació internacional de la potència rival, l'Iran.

Tampoc frenes si en el passat ja has ignorat repetidament les resolucions de l'ONU i els consells que et suggerien els teus mentors internacionals. Sobretot, perquè amb el temps has desenvolupat un agut sentit d'impunitat i has comprovat com fins i tot quan has arribat a humiliar públicament el teu aliat principal --amb Obama, minant l'acord nuclear iranià, o amb Biden, fent campanya per Trump-- no t'ho han fet pagar gaire i no hi ha hagut represàlies públiques.

Doncs bé, aquest primer ministre és, oh sorpresa, Benjamin Netanyahu, el mateix que té els dos espinosos dossiers sobre la taula. Dos dossiers que, segurament, no tindrien la mateixa forma actual si ell no hagués estat el líder més durador de la història d'Israel.

Com atacar l'Iran sense caure a l'abisme

"Què faria el teu país si rebés un atac amb 350 míssils i drons d'un estat enemic? Quedar-se de braços plegats sabent que si poses una galta et bufetejaran l'altra si poden? Els europeus no enteneu com són les coses al Pròxim Orient."

És el que em van respondre dos israelians a Jerusalem quan els vaig preguntar què s'havia de fer davant el desafiament iranià. Ells, com dues terceres parts dels israelians, no ho dubtaven i creien que, tard o d'hora, el seu país no tenia més opció que llançar una represàlia dissuasiva contra l'Iran.

La gran pregunta és com fer-ho amb garanties que no s'hi tornarà i plegats encetarien una escalada imparable. L'atac de diumenge ja va trencar la convicció que les amenaces periòdiques dels aiatol·làs eren només retòrica i mai s'atreviria a bombardejar directament Israel. Ho ha fet, es diu aquí, i ho pot tornar a fer si no se'l dissuadeix.
 

Tria una de les següents quatre opcions

En aquest sentit, la premsa israeliana apunta quatre opcions que Netanyahu tindria sobre la taula un cop ha decidit que hi respondran militarment. I no faran com durant la guerra del Golf del 1991 quan, a petició dels EUA, es van quedar sense contestar els míssils Scout que els va llançar l'Iraq de Saddam Hussein.

· Un atac massiu amb míssils contra punts estratègics del país, incloses instal·lacions en grans ciutats, tot i que aquí hi hauria el risc que morissin civils.

· Segon, un ciberatac massiu que paralitzés totalment l'Iran, tallés comunicacions, centrals energètiques, electricitat, fàbriques, l'administració i fins i tot els sistemes de defensa.

· Deixar l'operació en mans del Mossad, el servei secret exterior, perquè localitzés i assassinés els màxims responsables militars implicats en l'atac de diumenge.

· I hi hauria una quarta opció, que ara com ara tindria menys possibilitats: atacar durament interessos iranians i proiranians a països com Síria, l'Iraq, el Líban o el Iemen, però no dins de territori iranià. Seria l'opció preferida pels aliats occidentals d'Israel i pels països regionals més o menys afins.

La impressió aquí és que l'opinió pública, l'exèrcit i el govern demanen travessar la línia vermella que significa atacar dins territori iranià. Israel diu que respondrà d'una forma que eviti una escalada, però no queda clar com ho aconseguirà si ataca l'Iran.

Aquest dimecres el president iranià ha aprofitat el Dia de les Forces Armades per advertir Israel que si fa el més mínim intent d'agredir-los o de vulnerar la seva sobirania, el contraatacaran amb molta més força que diumenge. Aleshores, no haurien utilitzat els míssils més avançats que tenen ni va ser un atac sorpresa.

Quan podria ser l'atac israelià?

És la gran pregunta i ningú, fora del nucli dur del govern i l'exèrcit israelià, ho sap. L'Iran va tardar 14 dies a venjar el bombardeig de la seva ambaixada a Damasc i Israel va tardar tres setmanes a entrar per terra a Gaza després del set d'octubre. En tots dos casos, es creia que l'acció seria imminent i no ho va ser tant. Des del diumenge que amb la crisi actual es diu el mateix: la represàlia és imminent.

Aquí ara s'especula que no serà els pròxims dies. Dilluns comença la setmana de la Pasqua jueva i aquest divendres molta gent ja marxa de vacances. El cap de l'exèrcit, Herzi Halvei, va dir dimecres a un grup de soldats que volia que el país celebrés les festes amb normalitat. El comentari pot formar part de la desinformació pròpia de la guerra, per confondre l'enemic i llavors atacar-lo quan menys s'ho espera. O no.

Israel també està intentant guanyar suports regionals pel seu càstig a l'Iran amb l'argument que el règim islàmic de Teheran representa una amenaça per a tot l'Orient Mitjà. Jordània i l'Aràbia Saudita ja el van ajudar diumenge i The Wall Street Journal apuntava que els voldria donar algunes garanties i avisar-los amb antelació amb la intenció de teixir una coalició anti-Teheran.

Simultàniament, està pressionant Occident perquè imposi encara més sancions a l'Iran (sancions que a ell no li han posat malgrat els excessos a Gaza). Construir coalicions i implantar sancions requereix temps i tot plegat fa pensar que l'atac no és imminent. Però de nou, només uns pocs ho saben i la resta especulem.

El cul-de-sac de Gaza

El dossier iranià no és l'únic que té obert Israel; l'altre, òbviament, és la guerra enquistada de Gaza. Lluny d'acceptar l'alto el foc que li va demanar el Consell de Seguretat de l'ONU fa tres setmanes i que li reiteren els aliats, Netanyahu continua les seves operacions i vol envair tant sí com no la ciutat de Rafah, al sud de la Franja i fronterera amb Egipte.

A Rafah s'hi amagarien els últims batallons de Hamas entre més d'un milió de desplaçats que l'exèrcit, contra el criteri de l'ONU o de Washington, vol forçar de nou a marxar cap al nord, que està arrasat i sense infraestructura per acollir-los.

De fet, Israel ja ha mobilitzat dues brigades més de reservistes, ha imprès les octavetes amb les ordres d'evacuació i ha comprat més de 30.000 tendes per als desplaçats. L'ordre d'invasió, segons mitjans locals, estava prevista per a aquest dilluns, però l'atac iranià la nit abans ho va frenar.

Potser per no ser tan barroer amb els aliats, Netanyahu pot dir que cedeix amb algunes coses que no afecten els seus objectius fonamentals. Per millorar la situació catastròfica de Gaza, i per pal·liar l'epidèmia de fam que ha provocat, els últims dies Israel està deixant entrar força més camions amb ajuda a la Franja, tal com li demanava al món, especialment després de la mort de set cooperants internacionals de l'ONG del xef José Andrés.

L'ONU hi aprecia un canvi significatiu, per bé que denuncia que Israel hi continua posant traves i el volum d'entrades encara no arriba al mínim necessari.

Acumulació de dilemes per a Netanyahu

En definitiva, a Netanyahu se li acumulen els dilemes: quan assaltar Rafah, quan atacar l'Iran. Aquest dimecres s'ha reunit amb els ministres d'Afers Exteriors del Regne Unit i d'Alemanya. Fent gala del tarannà d'home sense compromisos que el caracteritza, ha deixat entendre que no farà gaire cas dels seus suggeriments:

"Agraeixo als nostres amics el seu suport en la defensa d'Israel i tots els seus consells. Però vull ser clar: prendrem les nostres decisions per nosaltres mateixos."