Ni comprar ni llogar: com s'ha complicat l'accés a l'habitatge per als joves en 20 anys
- TEMA:
- Habitatge
La precarietat laboral impossibilita comprar, deixant com a única opció el lloguer i fent que pugi de preu en tenir més demanda. És la situació de molts joves davant el mercat immobiliari. Un atzucac que fa anys que s'agreuja.
La sèrie Plats Bruts ja posava davant el mirall el mercat de l'habitatge en el canvi de mil·lenni. Un mercat que ha canviat molt en poc més de 20 anys. És ficció, però retrata una Barcelona post olímpica on passat i present començaven a barrejar-se.
L'agent immobiliari que va ensenyar-li al Lopes el famós pis on es desenvolupava la sèrie demanava 60.000 pessetes, 340 euros. Per aquest preu, podia tenir un pis de dues habitacions a l'Eixample per menys d'una tercera part del salari mitjà de llavors.
Avui dia, aquest pis superaria de mitjana el miler d'euros i s'emportaria més de la meitat del salari mitjà d'un treballador actual. El David i el Lopes difícilment podrien viure a la Barcelona del 2023.
Els lloguers estan pels núvols i ja han superat per primera vegada els 1.000 euros mensuals de mitjana a Barcelona, i els gairebé 800 a Catalunya.
Però els preus de compra tampoc afluixen, 2022 va tancar amb el punt més alt des de la bombolla immobiliària, i en el cas de l'obra nova, superant fins i tot aquell pic, fent cada vegada més difícil l'accés a l'habitatge.
Comprar o llogar? No és una opció
Icíar Lucena, com el Lopes i el David, també viu de lloguer a Barcelona, però no pot ni plantejar-se un pis a l'Eixample. Viu al Clot i porta anys treballant de docent, per això pot pagar al voltant de 750 euros i viure sola, sense massa escarafalls.
Reconeix "viure a Barcelona és molt car, si comptes les despeses, i a la llarga, crec que el que em sortiria més a compte és comprar, perquè fins i tot pagaria menys de quota del que pago ara mateix de lloguer".
És una opció que també es plantejaven el David i el Lopes, "ens estalviaríem 5.000 pessetes i ens quedaria per sempre".
És una disjuntiva que encara avui molts joves voldrien tenir, però la precarietat laboral fa que, fins i tot qui es pot pagar un lloguer, no pugui ni plantejar-se una hipoteca perquè no té un contracte fix o estabilitat laboral, abocant-los, com a única opció, a un mercat de lloguer car.
El 2007, el 58% dels joves independitzats menors de 30 anys ho feien comprant pis, aquest percentatge s'ha desplomat fins a la meitat. El lloguer ha seguit el camí invers, passant del 30% a més del 50%, imposant-se com l'opció majoritària. Però, és per desig?
L'efecte pervers del lloguer i la compra
"Caus en el cercle viciós del lloguer, un lloguer car que pots pagar privant-te de coses, però que no et permet estalviar. I com no pots estalviar ni tens estabilitat laboral, ni et planteges comprar", assegura la Icíar. Una afirmació que podrien fer molts joves que viuen la realitat del lloguer dia a dia.
El director de la càtedra UNESCO d'habitatge a la Universitat Rovira i Virgili, Sergio Nassarre, ho té clar: "Estem creant una societat on només els rics o persones amb un patrimoni poden accedir a la compra, expulsant les persones treballadores i amb menys recursos al lloguer."
Que joves com la Icíar, que és graduada en Ciències Biomèdiques, professora des de fa cinc anys, ho tingui costerut per accedir a una hipoteca, evidencia que això és un problema estructural. I passa perquè com a tants joves --i no tan joves--, no té una estabilitat i contracte indefinit, un requisit pràcticament indispensable per poder comprar.
"Un contracte fix a la docència és difícil, vaig voltant i saltant d'escola en escola, i això ho fa tot més difícil"
Per què puja el lloguer? I la compra?
Els motius pels quals puja el lloguer són coneguts: la gentrificació que pateix Barcelona pel turisme o el boom de les "start-ups", seguit de dues dècades sense pràcticament construir nous habitatges que augmentin l'oferta ha tensat un mercat de l'habitatge d'una ciutat amb un problema endèmic: està encaixonada entre mar i muntanya i no pot créixer com necessitaria.
Però hi ha un problema clau al qual ningú sembla mirar: la precarietat laboral. La forta demanda de lloguer d'uns anys ençà també fa que els preus augmentin, i això, ve en part perquè tota una sèrie de gent que voldria estar comprant i no pot, en molts casos ja, ni s'ho planteja. I això, com el peix que es mossega la cua, fa que encara hi hagi més demanda i pugi el lloguer.
Això s'evidencia perquè els lloguers cars no són exclusius de Barcelona. A Granollers o a Mollet no hi ha gentrificació, tot i que es pateixi l'efecte bassa d'oli: és a dir, que els afectats de Barcelona se'n vagin fora i apugin els preus de l'àrea metropolitana.
Cada vegada hi ha més demanda de lloguer, perquè molta gent no pot permetre's -o si pot- no pot accedir a una hipoteca.
Nasarre es pregunta per què amb el mercat laboral així segueixen pujant els preus de compra. I respon: "Perquè hi ha una sèrie d'empreses, fons d'inversió i grans patrimonis que sí que poden, i que a més, diuen, 'tranquils, si no els faciliteu vosaltres la compra, ho farem nosaltres i a sobre els tindrem de llogaters de per vida'."
Solucions a un problema endèmic
Les solucions a un problema tan complex com el de l'habitatge són molt diverses i segons el biaix ideològic passen per diverses vies: regulació de preus del lloguer, construir més per ampliar l'oferta d'habitatges i que es contraresti la demanda creixent.
Però construir per construir i ampliar l'oferta com a tal, no sempre funciona al mercat de l'habitatge per la idiosincràsia d'un actiu que té un component especulatiu i d'inversió.
Per això, tots els experts de qualsevol espectre ideològic coincideix que s'ha de construir habitatges de protecció oficial (HPO) que permetin a les persones treballadores tenir una opció d'accés a la compra o lloguer, i que de retruc, faci de contrapès al mercat lliure.
Ara mateix, però, l'HPO ocupa menys del 2% del mercat a Catalunya, un percentatge residual en comparació al 9% de mitjana europea.
El problema de la construcció de l'HPO és que ha de ser sostinguda en el temps, i durant molts anys, bona part de l'habitatge públic que s'ha construït ha acabat passant amb el temps a mans privades.
"No hi ha solucions màgiques, però sí que hi ha fórmules alternatives que no passen únicament pel lloguer o la compra, per exemple la propietat temporal o parcial", ratifica Nasarre.
A Sant Joan Despí, l'empresa especialitzada en HPO Metropolitan House està fent diverses promocions d'habitatge públic en diferents règims: de compra i lloguer. Però dins la compra hi ha un específic que està agafant volada, és el de la propietat temporal.
Propietat temporal, una alternativa
El president de Metropolitan House, Ramon Angulo, explica que una de les promocions és de compra temporal, per 80 anys. Això vol dir, que la persona que compra podrà fer-ne ús durant aquest temps, i per accedir ha de demanar una hipoteca igual, però al ser a un preu molt menor, li queda una entrada i quota molt més baixa facilitant l'accés.
"Als 80 anys, el pis torna a mans de l'Ajuntament, però està pensat perquè duri dues generacions, per tu i el teu fill"
El benefici, segons Angulo, és que "l'accés és molt més baix, no cal tenir 70.000 euros d'hipoteca, amb 15.000 ja pots". La diferència també és substancial si es compara amb el lloguer, "mai deixes de pagar llogant, però amb la propietat temporal (o dret de superfície) aquest pis si hi ha un moment que s'acaba la hipoteca i el gaudiràs durant tota la teva vida".
Una persona que el compra ara amb 30 anys, en podria gaudir fins que en compleixi 110 anys, i un hipotètic fill durant la trentena, podria estar-hi fins als 70 anys.
Aquests pisos només s'hi pot accedir a través dels filtres d'ingressos i condicions que posa l'ajuntament, evitant que puguin entrar fons d'inversió que vulguin especular. Qui el compri, el podria posar per llogar, però sempre amb un preu regulat.
En tot cas, caldrà molt habitatge per apaivagar la demanda, es calcula que caldrien més de 100.000 habitatges a Catalunya.
Els flaixos de Plats Bruts
Però tot i els preus que es veien a Plats Bruts, ara podrien semblar "gangues", no tot és ta idíl·lic com sembla. El Lopes no va acabar pagant 60.000 pessetes (340 euros) pel pis, sinó 90.000 (540 euros), perquè un jove de casa bona com el David s'hi va posar pel mig. Ara sí, aquest lloguer sí que s'emportava gairebé la meitat del salari mitjà de llavors.
Algunes coses han canviat, i unes altres no tant, perquè el Lopes tenia 35 anys i seguia tenint un contracte temporal que tampoc li permetia accedir a una hipoteca.
- ARXIVAT A:
- Habitatge