Ni els gladiadors morien a l'arena, ni van existir els duels del Far West

Repassem falsos mites de la història recollits i amplificats pel cinema i la TV
Actualitzat
TEMA:
Cinema

És veritat que en l'època dels romans els gladiadors saludaven el cèsar dient allò de "Ave, Cèsar, els que han de morir et saluden"? O que els cascos dels vikings duien banyes? O que a l'edat mitjana hi havia cinturons de castedat? O que Braveheart realment va ser un heroi dels escocesos?

Tot això són mites falsos, que el cinema ha reproduït i ens hem fet nostres. Per desmentir-ne alguns, a "La tarda de Catalunya Ràdio" els repassem amb un expert en la matèria: el professor d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona, Àngel Casals.


Els gladiadors no solien acabar morts

Ens hem d'imaginar els gladiadors com a esportistes d'elit, i els combats poques vegades acabaven amb la mort d'un combatent, atès que eren una inversió valuosa: un esclau (i moltes vegades un home lliure) a qui s'havia de preparar, entrenar, alimentar... Massa car per deixar-lo morir.

"Ens hem d'imaginar més un espectacle com un combat de boxa o lluita d'avui, més que no pas un espectacle sàdic de sang i fetge. I això permetia que alguns gladiadors acabessin sent considerats estrelles famoses, especialment mites eròtics (se n'han trobat exemples a Pompeia), i els més populars només lluitaven tres o quatre cops l'any."

Com que un combat calia pagar-lo, els circs de províncies i amb menys recursos oferien gladiadors de segon o tercer nivell, cosa que feia que lluny de Roma no fos un espectacle tan popular.

I un altre apunt: igual com ara, hi havia àrbitres, normalment gladiadors retirats, que duien una espasa de fusta.

 
El Colosseu de Roma, referent de les lluites de gladiadors (Nick Fewings/Unsplash)

D'altra banda, tampoc és cert que entressin a l'arena amb allò de "Morituri te salutant". Aquest mite neix d'una única vegada, recollida per Suetoni, en què en una representació d'una batalla naval davant l'emperador Claudi, els participants van dir-ho. No se'n té cap altre testimoni.

I encara una altra diferència: el dit amunt o avall de l'emperador, era just al revés. 

"El dit cap avall volia dir el contrari del que se li atribueix: el gest representava embeinar l'espasa i perdonar el perdedor, no pas matar-lo."


Neró ni va cremar Roma ni tocava l'arpa veient el foc

El gran incendi de Roma va ser entre el 18 i el 19 de juliol de l'any 64 dC, quan Neró era emperador, i va afectar 10 dels 14 districtes de la ciutat.

Pel que sembla, el foc es va expandir ràpidament perquè els carrers eren molt estrets i això va impedir actuar els bombers, que, d'altra banda, estaven molt mal organitzats.

Un segon factor que ens recorda l'actual segle XXI era la construcció dels mateixos habitatges: les insula, que eren blocs de pisos que s'havien fet molt alts per culpa de l'especulació immobiliària, construïts amb molta fusta i on s'aglutinaven famílies que s'il·luminaven amb llànties d'oli i feien foc als pisos.

I per què se'n va acusar Neró?

"El fet comprovat és que Neró no era a Roma aquella nit: es trobava a Àntium i quan va saber del foc va córrer cap a Roma, va obrir els temples per acollir la gent que s'havia quedat sense casa i va oferir els jardins imperials com a refugi.

També  va fer construir barraques i va distribuir menjar gratuït. A més, va planificar una nova ciutat amb carrers més amples i edificis més baixos."

La primera acusació va venir de Suetoni, que li atribuïa que hagués cantat la destrucció de Roma observant l'incendi. Això és mentida, però el fet que després de l'incendi Neró es quedés la zona devastada per construir-s'hi un gran palau, la Domus Aurea, va reforçar els rumors.

Estàtua de Neró a Roma (Landsman/Pexels)

Els cascos dels vikings no tenien banyes

A banda que moltes de les coses que el cinema ha dit sobre els vikings són falses, com la seva crueltat o que tots eren guerrers (cosa que ja s'ha demostrat que no és veritat) el cert és que la imatge de personatges amb cascos amb banyes encara és molt habitual.

Però això no ha existit mai:

"El tòpic neix de les representacions de l'òpera 'L'anell dels nibelungs' de Wagner al segle XIX. Molt teatral, però gens pràctic per a l'art dela guerra, en un casc guerrer."

Escena wagneriana (Viquipèdia)

Va existir un rei que es deia Artur?

"Aquest és un tema apassionant", assegura Casals. Les cròniques d'història britana (no pas britànica) dels segles VIII-X parlen d'un rei o líder que segurament va viure al segle VI i que es va enfrontar als invasors saxons.

En aquestes històries es barregen elements realistes (batalles com la de Mont Badon) amb altres de màgics (Merlí, Mordred, Excalibur...). 

"En el segle XII, l'autor francès Chretien de Troyes refà el mite i hi incorpora Lancelot, el Sant Grial i la llegenda de la taula rodona. La seva popularitat s'explica perquè estén un ideal del cavaller cristià medieval.

La consolidació final del mite es farà al segle XV amb una obra de l'anglès Thomas Malory que ajunta totes les peces: des del mite del naixement fins a la mort, la taula rodona, etc."

El mite entra en decadència al segle XVI, però rebrota al XIX: en el context del romanticisme i el nacionalisme de l'època, el rei Artur esdevé un recurs literari (Mark Twain) i en el XX, del còmic i el cinema.


Braveheart, l'autèntic heroi escocès?

La famosa pel·lícula de Mel Gibson es construeix sobre un fet cert: va existir un William Wallace que va lluitar contra els anglesos d'Eduard I, que a començaments del XIV havia ocupat Escòcia aprofitant la crisi successòria.

"És cert que Wallace va obtenir algunes victòries com la batalla de Stirling, un mite de la història escocesa, però després va fugir a França i quan va tornar a Escòcia va ser traït i executat de manera especialment sàdica."

"Però des del punt de vista històric, el personatge important va ser el noble Robert the Bruce, personatge que a la pel·licula es mostra com un traïdor. Morts Wallace i Eduard I, va liderar la resistència escocesa, va derrotar els anglesos i va assegurar la independència d'Escòcia."

Gravat de William Wallace, segles XVII-XVIII (Viquipèdia)

Per cert, el nom de Braveheart ('Cor valent') fa referència al cor de Robert, perquè un cop mort va demanar que el seu cor fos enterrat a Terra Santa. Però mai va arribar-hi:

"La seva petició no es va complir perquè la relíquia va ser capturada pel rei musulmà de Granada, que el lliurà a Alfons XI de Castella, que el tornà a Escòcia, on va acabar a l'abadia de Melrose."

Però aquest no és l'únic malentès històric amb els escocesos. N'hi ha més: a l'edat mitjana els escocesos no es pintaven de blau --això ho feien els pictes en època dels romans--, ni tampoc tocaven la gaita ni duien faldilla

Gaita i faldilla no apareixen a Escòcia fins al segle XVIII per influència... anglesa!  


Cinturons de castedat? No pas a l'edat mitjana!

Segons Casals, les evidències són clares: el 2017, el museu Katona József de Kecskemét, a Hongria, va explicar que aquell braguer medieval era un mite.

El 1996, el Museu Britànic va retirar un cinturó de castedat de ferro al·legant que era fals. I dotze anys després, el Palazzo Falconieri de Roma va acollir una exposició que qüestionava l'imaginari que tenim d'aquest invent.

"No hi ha cap prova documental sobre la seva existència a l'edat mitjana, però la lògica per si sola hauria de ser suficient per negar la seva existència. Era impossible viure amb això! 

De fet, les primeres referències són del segle XVI i com a instrument de tortura contra dones i en les sàtires eròtiques del XVII. Més endavant, al segle XVIII, Diderot el va posar com a exemple de la foscor medieval i des de llavors es va donar per certa la seva existència."

En canvi, atenció al que sí que realment va existir:

"Al segle XIX sí que va aparèixer un model de cinturó de castedat, popular entre les dones obreres angleses del XIX per evitar ser violades. Sembla que també els en posaven per dormir a les noies de bona família per evitar que es masturbessin."


Els duels al carrer del Far West no existien!

Surt el sol rere les muntanyes àrides... El carrer principal del poble està buit... Pols, una mica de vent i una planta resseca que rodola... Dos homes, cara a cara, separats unes passes mirant-se als ulls, suant, amb els dits acariciant la pistola que estan a punt de desenfundar per abatre l'oponent... 

Res: tot fals

Els típics duels cara a cara amb prou feina van existir:

"Les raons eren que ningú estava disposat a jugar-se la vida d'una forma tan oberta. I a més, la qualitat de la pólvora feia que les armes fessin grans fumarades.

Normalment, els tirotejos al carrer eren amb arma llarga, emboscats i a traïció. El revòlver es feia servir per disparar molt ràpidament sense apuntar, esperant que alguna bala fes blanc."

I el famós cas de Wyat Earp?

"El duel a l'OK corral del 1881 amb el mític Wyat Earp va ser un enfrontament quatre contra quatre, va durar 30 segons, es van disparar 30 trets i hi van morir quatre persones. Una letalitat una mica per damunt del 10%.

Val a dir que els mites del Far West es basen en un cert sensacionalisme de la premsa de l'est, l'existència de llegendes sobre aquells territoris i la creació del mite de la identitat americana: expansionista, individualista i d'iniciativa privada."

Un altre exemple d'aquesta construcció d'un mite és el cas dels vaquers, els cowboys: els estudis més recents han demostrat que una bona part d'ells eren negres, en molt casos antics esclaus que havien emigrat dels estats del sud cap a l'oest.

De fet, les quadrilles que portaven els ramats amunt i avall estaven formades per blancs, que eren els que manaven, però també per negres i, segons la situació dels ranxos, també mexicans.


Anastàsia, la filla de l'últim tsar, no va sobreviure

Tota la família imperial russa va ser afusellada el 1917 pels bolxevics, però el 1920 va aparèixer una noia desconeguda a Alemanya que va intentar suïcidar-se.

Com que no va declarar la seva identitat, la van ingressar en un psiquiàtric i allà algú la va reconèixer com la duquessa Tatiana primer i, finalment, com Anastàsia, sempre segons suposats testimonis que havien servit a la cort de Nicolau II.

"La noia va adoptar el nom d'Anna Anderson, va anar als Estats Units, i al seu voltant es va crear un moviment que afirmava la seva procedència imperial."

I com sempre, al darrere de la seva identitat hi havia un objectiu "suprem":

"Es tractava de mantenir viu l'esperit anticomunista i de fer propaganda contra l'URSS."

El 1956 es va fer una pel·lícula sobre la seva vida, protagonitzada per Ingrid Bergman.

La falsa Anastàsia va morir el 1984 i en una anàlisi genètica que es va fer el 1990 es va demostrar que era una impostora: en realitat era una noia polonesa anomenada Franziska Schanzkowska.

Hi va haver fins a deu dones més que deien ser la duquessa Anastàsia.


El bandoler Serrallonga no era cap Robin Hood

Serrallonga, portat també a la TV (3CAT)

Tal com recorda Casals, de la figura de Joan Sala, àlies Serrallonga, "ho sabem pràcticament tot perquè s'ha conservat el seu procés judicial (1594-1634)": va entrar en el bandolerisme atiat pels seus germanastres i va fer una carrera de tretze anys al cap d'una quadrilla.

"Les seves principals accions eren saltejar camins, assaltar masies i fer segrestos exprés. Res a veure amb un Robin Hood, ni tenia cap mena d'ideologia política.

Després de la seva execució, va esdevenir un personatge literari ben aviat. En el segle XIX es representava ja "El ball d'en Serrallonga", que encara es fa en algunes poblacions, però no se'n coneix bé l'origen."

La seva conversió en heroi romàntic es fa, un cop més, al llarg del segle XIX, amb la novel·la i obra de teatre que li va dedicar Víctor Balaguer. I al llarg del segle XX Serrallonga ha protagonitzat de tot: una sarsuela, pel·lícules, cançons protesta, sèries de televisió i còmics.

Per cert, ja que hi som: Serrallonga no era cap Robin Hood. Però és que, de fet, ni el mateix Robin Hood era gaire Robin Hood... I és que, queda demostrat: de mites n'hi ha per tots cantons i èpoques!

I els que vindran...

ARXIVAT A:
Cinema
ÀUDIOS RELACIONATS
El més llegit
AVUI ÉS NOTÍCIA
Anar al contingut