Ni Israel ni Hamas: cap guanyador en l'horitzó després de tres mesos de guerra

Tres mesos de guerra, tres mesos de l'atac més audaç de la resistència palestina, i també el més despietat. I tres mesos de la revenja d'Israel, que està superant tots els límits de la proporcionalitat.

Tres mesos i una sola certesa: a pesar de les diferències pel que fa a les pèrdues, tot el pes de la violència ha recaigut sobre els civils tant un bàndol com l'altre. Tota la resta està en dubte.
 

Israel: encara buscant la victòria

Si l'èxit de l'operació militar s'hagués de mesurar només en termes de destrucció del territori rival, aquest seria incontestable. Israel només ha necessitat 10 setmanes per destruir per complert una zona de la mida del Barcelonès.

Però no, els èxits militars es mesuren per la consecució dels objectius i aquests encara no han arribat: la destrucció de Hamas i l'alliberament de tots els ostatges. De moment, l'únic èxit real ha estat l'assassinat del número de 2 de Hamas a Beirut i es va aconseguir amb una operació quirúrgica, amb un sol míssil.

Respecte als civils segrestats, Israel ha aconseguit alliberar-ne un centenar, però a base de negociar. Els seus soldats només han estat capaços d'alliberar-ne un.

Són dades que posen en dubte el realisme de l'operació, 60.000 tones d'explosius, centenars de carros de combat i una despesa de material descomunal per esclafar una milícia que va envair Israel amb motos i camionetes. Hamas resultarà molt tocada però no desapareixerà. De fet, cada hora creix el seu suport entre els palestins.

I això porta a la pregunta de quins plans té Israel per a l'endemà.

Netanyahu diu que no acceptarà un govern palestí escollit pels palestins. Voldria una mena protectorat amb el suport de les monarquies petrolieres. La branca ultra del govern jueu va més enllà: voldria una deportació massiva de palestins i ampliar la colonització de Cisjordània. Per als Estats Units i Europa, tot això és inacceptable.

Hamas: encara dempeus

La milícia òbviament ha quedat molt tocada, molt, però aguanta i aquest podria ser el seu èxit. I és que per emportar-se la victòria, Hamas no necessita derrotar Israel, només sobreviure a aquesta guerra.

Ha aconseguit col·locar la causa palestina en l'agenda mundial, però és un èxit molt exigu. Els dirigents sunnites de la regió s'han limitat a indignar-se. Res més.

Els únics que han reaccionat a favor són els xiïtes del Iemen i del Líban, però aquests només són simples instruments de la política exteriors de l'Iran.
 

Estats Units: la impotència

La impotència de qui no sap com resoldre una equació impossible. El president Biden pressiona Israel perquè deixi de castigar civils i Israel l'ignora. Biden ha deixat de cotitzar al govern jueu i encara més davant de la possibilitat que Donald Trump torni al poder.

Iran: a l'espera

L'Iran sembla complagut que Hezbollah mantingui l'exèrcit israelià entretingut a la seva frontera nord, però no hi ha cap indici que es vulgui implicar en la guerra.

L'atac de Hamas a l'octubre va descarrilar la normalització de relacions entre Israel i les monarquies sunnites, rivals de l'Iran. Aquest és el seu triomf temporal i el que hagi quedat clar que no hi haurà estabilitat a la regió sense comptar amb la República Islàmica.
 

Nacions Unides: irrellevants

Mai s'havien vist unes crítiques tan obertes en els fòrums internacionals. Bona part d'Occident ha perdut la por de condemnar l'estat hebreu. Ningú no nega el dret a defensar-se d'Israel sinó la manera com ho fa.

Tot i això, l'ONU ha fracassat en la seva missió de mantenir la pau mundial.