Nissagues de poder al món: països governats per una sola família

Què tenen en comú països com Guinea Equatorial, l'Aràbia Saudita, Síria o l'Azerbaidjan? Pensareu que no són exemples de democràcies, i és veritat. Però l'element clau és que són països controlats per una sola família.

Arreu del planeta, trobem diversos casos d'aquest nepotisme polític. Realitats allunyades del llegat que va deixar la Grècia clàssica, com explica Bruna Álvarez, professora del Departament d'Antropologia de la UAB.

"No tenen res a veure pel que fa a la seva tradició política ni a la seva manera d'organitzar el poder ni de gestionar-se. Hi ha moltes maneres d'organitzar-se políticament que depenen del que, en atropologia, s'anomenaven els clans."

Aprofundim en dos dels exemples més clars, que continuen vigents avui en dia.
 

Immobilisme a Guinea Equatorial 

Teodoro Obiang Nguema és el líder nacional no monàrquic que porta més temps al poder al món. El 1979 va donar un cop d'estat per enderrocar el seu oncle, Francisco Macías Nguema.

A Guinea Equatorial, hi ha una tendència a confiar més en les aliances familiars que en les polítiques. De fet, els familiars esdevenen aliats polítics. Així, Teodoro Obiang té tres dones oficials amb qui ha tingut molts fills, una vintena dels quals han passat pel govern o per càrrecs públics. 

El més conegut és Teodorín, que segueix un estil de vida de playboy. Es passeja per Malabo amb un cotxe que és una rèplica del de Batman o feia servir un submarí de butxaca, i sovint fa ostentació de la seva riquesa a les xarxes socials.

És el primer fill de Constància Mangue de Obiang, la primera dona del president Obiang, una dona amb poder que aposta perquè ell sigui el successor. Per això se l'ha nomenat vicepresident.

Ara, Teodorín es presenta com un home d'estat, però genera dubtes a la societat equatoguineana. Per exemple, pel fet de no haver-se casat mai i no haver tingut fills, com explica Gustau Nerin, professor d'Història d'Àfrica a la UB.

"Els equatoguineans pensen que la demostració de maduresa d'un home és que sàpiga portar una família i algú que no és capaç de dur una vida en família, difícilment serà capaç de gestionar una societat més gran."

A més, Teodorín està condemnat a l'estranger per blanqueig de capitals i corrupció. Per José Luis Nvumba, advocat equatoguineà exiliat a Barcelona des dels anys 90, això és un missatge.

"Aquestes condemnes són advertències dels països que tenen interessos a Guinea Equatorial que Teodorín no ha de ser l'hereu. No crec, si mai agafa el poder, que estigui tant de temps com el seu pare."

I és que, segons Nvumba, Teodoro pare sap mesurar millor les forces i "és capaç de controlar-se una mica". En canvi, sota el seu punt de vista, "Teodorín és una persona totalment incontrolable".

El règim ha destruït l'oposició política i no té cap noció de l'interès general, com explica Nvumba: "Guinea Equatorial s'ha convertit en una república bananera i el més important és ser el germà o el fill de Teodoro Obiang. La seva prioritat és beneficiar la família i, si pot ser, que siguin hereus de les riqueses del país."

Quan mori Obiang, no acabarà la nissaga. Els experts pronostiquen una lluita intensa, però no entre sectors democràtics i sectors dictatorials, sinó entre diferents branques de la família. Així ho assenyala Bruna Álvarez, professora del Departament d'Antropologia de la UAB.

"La família la coneixem més, per allò bo i dolent. Volem transmetre als nostres fills aquella continuïtat del que som nosaltres, que té molt a veure amb la memòria, amb una manera de fer i també amb assegurar el benestar de la descendència."    

El relleu saudita

A l'Aràbia Saudita, la família Saud domina l'estat des de la seva fundació. De fet, el seu poder arriba a l'extrem que el país porta el nom d'aquest clan: el regne de l'Aràbia dels Saudites. No es tracta d'una família nuclear o de pocs membres, sinó una de molt extensa.

Tot un entramat que va néixer del matrimoni del fundador amb diverses dones de tribus diferents per mantenir-hi pactes i aliances, de manera que, quan arriba la successió, hi ha una alternança al poder entre les tribus més poderoses.

Òbviament, la família no fa distincions entre el patrimoni públic i el privat, però, com que és tan extensa i cal acontentar molts parents, sovint hi ha lluites internes, com explica Lurdes Vidal Bertran, professora de Relacions Internacionals a la Universitat Blanquerna-Ramon Llull i a l'IBEI.

"Tots els gran càrrecs importants són cromos que es van repartint entre la família. Una manera de mantenir o equilibrar el poder és dir: 'A tu et dono aquest ministeri'."  

El rei Salman és, formalment, qui està al capdavant del país des del 2015, però està greument malalt i, a la pràctica, no exerceix el seu càrrec. El monarca va tenir tretze fills amb dues dones diferents i qui acapara el poder des del 2017 és el primer fill de la segona esposa: Mohamed Bin Salman.

No té ni 40 anys, però en fa set que és el príncep hereu i home fort del país. Ha desafiat l'estament religiós amb un procés d'obertura i va arraconar els parents que li feien ombra amb un cop d'estat de saló, quan va fer arrestar els seus cosins i els va tancar a l'hotel Ritz-Carlton de Riad.

Els va requisar el telèfon i al seu cosí li va prendre la medicació per a la diabetis. Allò es va vendre com un cop contra la corrupció, però també va ser una purga de rivals.  

A l'Aràbia Saudita no s'hi fan mai eleccions, no hi ha partits polítics i, per tant, és difícil saber el suport real que té la monarquia.

Mohammed Al-Qahtani, saudita expert en economia financera, es desfà en elogis cap a Bin Salman: "L'estimem molt. Ha canviat moltes coses a la societat, a l'economia, al sistema, a la cultura... tot a favor nostre. Per això, gairebé la majoria de joves l'estimem i l'admirem molt."

Preguntat per les denúncies de violacions de drets humans que han fet moltes organitzacions...

"Jo tinc un problema amb aquestes organitzacions de drets humans, perquè són esbiaixades. Quins drets? Tenim un model diferent dels altres, estem contents. Jo, Mohammed, tinc tots els drets: feina, seguretat i tota la meva família està contenta."   

Però sí, a l'Aràbia Saudita, es violen drets.

L'organització prodrets humans ALQST, que fa gairebé una dècada que documenta aquestes violacions des de Londres, denuncia la repressió contra la dissidència pacífica, especialment contra la llibertat d'expressió.

No hi ha espai per a la crítica oberta a les autoritats. No estan permeses les protestes al carrer, ni els partits polítics i l'únic espai per a la discrepància és a internet.

Ara, aquells que gosen fer comentaris crítics contra Mohamed Bin Salman o les polítiques governamentals s'arrisquen que els detinguin. La llei antiterrorista permet investigar les identitats dels usuaris anònims a les xarxes i, si convé, condemnar-los a la pena màxima, com ha passat amb Mohammad al-Ghamdi, sentenciat a mort amb només 10 seguidors a X (l'antiga Twitter).

El blanquejament esportiu

En els darrers anys, les autoritats saudites han gastat molts diners per rentar la seva cara amb l'esport, ja sigui amb l'organització de campionats internacionals de futbol, tenis, Fórmula 1... o bé amb el fitxatge d'estrelles del futbol en declivi, com subratlla Joshua Cooper, sotsdirector executiu d'ALQST.

"És trist anar allà i que et facin servir d'eina de relacions públiques. Com ara Cristiano Ronaldo, a qui el seu contracte deia que havia de penjar a Instagram les reformes que feia el règim. O també Messi, en el seu paper d'ambaixador."

Per Cooper, tot això serveix per canviar la percepció de la gent sobre l'Aràbia Saudita i ignorar els drets humans. I, de fet, si els ignorem, es pot afirmar que Bin Salman ha obert el país al món.

Des del 2019, es pot aconseguir visat de turisme, mentre que abans només se'n donaven de negocis o per pelegrinatge a la Meca o a la Medina. A més, ara es permet el divertiment més enllà del rigor religiós i, per exemple, s'han obert cinemes o sales d'exposicions --on, en alguns llocs com la ciutat de Jedah, al Mar Roig, les dones hi poden exposar.

Així, la situació de la dona ha millorat i han guanyat alguns drets des de fa uns anys, com explica Alexander Cobatxev, que va viatjar tres setmanes per l'Aràbia Saudita.

"Des de fa quatre anys, ja no han de portar vel, poden conduir i una cosa superimportant: ja no és necessari el tutor masculí per obrir un compte corrent o fer altres gestions. Poden fer coses sense el consentiment del seu pare o parella."

Ara bé, les que reclamen més drets s'hi juguen anys de presó. La majoria de les condemnes a llargs períodes entre reixes --de fins a 40 anys-- són per a dones que reivindiquen la seva llibertat d'expressió a les xarxes socials. El cas més emblemàtic és el de les germanes Fouz al-Otabi, a qui es jutjarà per portar roba considerada "indecent".

En paral·lel, Bin Salman ha ideat la visió 2030 per posar fi a la dependència del petroli i obrir el país a una modernització amb canvis econòmics i socials. El règim vol, però, transmetre una imatge de transformació i d'innovació tecnològica.

La joia de la corona és un controvertit megaprojecte multimilionari al mar Roig anomenat Neom, una ciutat futurista per a 9 milions de persones, aixecada de zero en un desert que, segons les autoritats, estava deshabitat. Però la veritat és que allà hi vivia una tribu des de feia segles, molts membres de la qual ara són a la presó, acusats de terrorisme per oposar-se al projecte o, fins i tot, han mort a mans de les forces de l'ordre.

Ha quedat enrere el brutal assassinat i esquarterament del periodista i opositor Jamal Kashoggi al consolat saudita d'Istanbul. Ara, l'Aràbia Saudita ja no atreu tant l'atenció internacional com sí que va passar el 2018 per aquell crim.

Fins i tot els Estats Units, el gran protector de Riad, van apuntar a Mohamed Bin Salman com a responsable. Llavors, es va convertir en un pària però, amb el temps, se l'ha rehabilitat. De fet, des de fa un parell d'anys, Biden, Macron, Sunak, Scholz o, fa poc, Pedro Sánchez, per dir-ne uns quants, s'han reunit amb el líder saudita o l'han rebut amb catifa vermella.

S'ha imposat el pragmatisme dels petrodòlars, que és el que, durant dècades, ha permès mantenir en el poder aquestes llargues --i endogàmiques-- nissagues de dirigents.