"No els tenim por": la resistència dels libanesos desplaçats a Beirut acollits en escoles

"Welcome back." Una pintada en anglès sobre la paret groga d'una escola del barri de Burj Abi Haidar, al centre de Beirut, havia de donar la benvinguda als infants que esperaven començar el curs aquests dies.

Amb les classes cancel·lades per la guerra, els nens que omplen les aules són els de les famílies desplaçades per les bombes.

Les Nacions Unides xifren en més d'un milió les persones que han deixat casa seva al Líban des de l'inici del conflicte, sobretot al sud del país, a l'oriental vall de la Bekaa i als suburbis del sud de Beirut; les zones més castigades pels atacs israelians.

Des de l'inici de la darrera ofensiva d'Israel sobre el país, autoritats i societat civil han posat en marxa centres d'acollida en diferents equipaments, especialment a les escoles de la capital.
 

Sota el control de Hezbollah

Moltes de les escoles refugi de Beirut estan sota la batuta de l'organització xiïta Hezbollah. Els seus militants --així com els del Moviment Amal, xiïta moderat, i altres civils-- controlen els accessos i s'encarreguen de la distribució del menjar i les medecines que pertoquen a cadascuna.

Hezbollah manté un hermetisme absolut amb relació a totes les seves activitats, i les escoles refugi no en són una excepció. No hi poden entrar càmeres; no volen que el món vegi la seva comunitat "humiliada". 

Traspassada l'entrada del perímetre de l'escola --amb el permís dels homes de negre que la custodien-- la canalla més petita juga a prop de la porta d'accés al petit edifici. 

Al vestíbul, fosc pels llums apagats, una dona gronxa un carro de bebè mentre una altra prepara te. A un costat, un home dorm a terra.

Dins d'una aula a mà esquerra, una família jeu sobre uns matalassos. En entrar, ens ofereixen una cadira petita i es disposen a explicar-nos la seva història.
 

"Vull tornar al sud; pàtria o mort"

En Hassan Naem té 22 anys i és enginyer de programació. Va aconseguir endur-se l'ordinador i segueix fent algunes feines des de l'escola. Va deixar Baflai, a 20 km en línia recta de la frontera, fa uns dies.

"El camí cap al nord va ser molt dur, amb explosions a la carretera." Explica, en anglès, que ell i la seva família van trigar més de 8 hores a fer un trajecte que s'acostuma a fer en menys d'una hora i mitja.

Segons en Hassan, a l'escola "hi ha molts reptes diaris, però estem bé". Això sí, espera no haver-se d'estar gaire temps a Beirut:

"Vull tornar cap al sud, encara que per això hagi de deixar la feina. Pàtria o mort."

La seva germana Fatima es mostra agraïda per la rebuda a l'escola, que assegura que cobreix les seves necessitats més bàsiques. 

"No podem preveure el futur, amb totes les bombes per tot el país... però estic segura que la victòria és nostra."

Amb un somriure, afegeix: "El poble libanès és indestructible, no els tenim por."
 

Unitat al país més divers de la regió

Al Líban hi conviuen prop d'una vintena de confessions diferents. Aproximadament un 65% són musulmans, repartits gairebé a parts iguals entre xiïtes i sunnites i un percentatge petit d'alauites. Els cristians representen al voltant d'un 30%: hi destaquen els maronites i els ortodoxos grecs, tot i que hi ha també hi ha melquites, ortodoxos armenis, catòlics, siríacs... A això se li sumen els drusos i grups petits de jueus o budistes, entre d'altres.

"Ens ha sorprès la unitat amb què ens han rebut. Quan els coneixes, aprecies la seva manera d'actuar amb tu." 

Qui parla és Narhan Safi, una noia de 20 anys estudiant de Dret.

Narhan explica que els mitjans de comunicació del seu país li havien fet imaginar una Beirut en què les comunitats viuen enfrontades --i així ha estat durant anys, especialment durant la guerra civil-- però s'ha trobat una situació diferent.

El seu pare, de 56 anys, hi coincideix: 

"La societat ha estat molt generosa i això et dona molt de suport; els libanesos són així; donem les gràcies al poble libanès de totes les religions."

Els Safi venen de Mais El Jabal, un poble limítrof amb Israel. La Narhan insisteix en la unió que assegura percebre des que va començar el conflicte. "Tenim l'esperit de resistència, tenim confiança, i amb aquesta unitat guanyarem."

I rebla el seu discurs amb un mantra xiïta que s'inculca a la canalla i que acostumava a repetir el fins fa poc líder de Hezbollah, Hassan Nasrallah: "M'amenaces amb la mort, tu que no tens arrels? La mort és un hàbit per a nosaltres, i el nostre honor a déu és el martiri."
 

La tensió de l'exili

El grup seu en semicercle de cara a les dues cadires petites que ens fan de seient. El formen una dotzena de familiars, sobretot dones, noies i nens.

Tot i els somriures i les rialles per la conversa distesa, la tensió acumulada per la situació és palpable.

En un extrem del grup, un home que no havia dit res fins ara decideix que ja n'hi ha hagut prou.

S'aixeca i amb un dit amenaçant esbronca a crits la periodista libanesa que havia estat traduint les converses en àrab: "Tot Europa està ajudant Israel, per què el portes aquí? Tots els europeus són iguals, ens estan matant al costat d'Israel!"

La resta de familiars l'escridassa i respon: "Estan intentant explicar la nostra història!"