No era cap pecat: una sèrie retrata els primers anys de la pandèmia de la sida

Recordo un sopar en una ciutat que no era Barcelona a mitjans dels 90 i un amic que, entre silencis, ens va venir a visitar per dir-nos que s'havia fet la prova del VIH i que, sí, havia donat positiu. La malaltia no se li havia desenvolupat i, amb el tractament adequat, potser mai no ho faria.

"Ho sap encara molt poca gent, però us ho he volgut dir perquè necessito assajar com ho he d'explicar."

Fins fa poc pensava que havia oblidat aquelles paraules, però he tornat a pensar en elles veient la magnífica sèrie "És pecat", disponible a la plataforma 3Cat i protagonitzada per un grup de joves a la mitificada Anglaterra dels anys 80, la dels terribles primers anys de l'epidèmia de la sida.

"El govern sap perfectament què passa, però ho volen mantenir en secret. És un tipus de grip que només afecta els homes gais i els mata", assegura un dels personatges. La producció, de només cinc capítols, mostra les festes, la música, els amants, les passions, la llibertat, la innocència i, sobretot, la por.

"It's a sin", en el seu títol original, retrata l'angoixa que dona pas a la maleïda vergonya. A través del Colin, el Ritchie, el Roscoe i la Jill ens transportem als moments de desconcert, quan encara no se sabia què havia de passar i fins i tot el negacionisme era una opció. "Voleu que us digui què és la sida? Una estafa, una màquina de fer diners per a les farmacèutiques", diu un tremolós Ritchie als seus companys de pis.

La casa on viuen és un oasi de desinhibició. Té nom propi, Pink Palace, i està inspirada en fets reals: el pis del barri de Hampstead on vivia l'aspirant a actriu Jill Nalder. La jove gal·lesa, que en aquella època començava a fer-se un lloc en l'escena teatral del West End, va acabar convertint-se en activista de la causa sense haver-ho previst. Massa comiats, massa famílies sense saber com reaccionar, massa sensació de culpa que no tenia cap sentit.

Totes aquelles vivències van marcar la vida de Nalder, en qui està basat el personatge de la Jill Baxter a "És pecat". La Jill, la real, sempre explicava les seves històries al seu company d'adolescència i director Russell T Davies.

Amb el pas de les dècades i la consolidació de Davies en la indústria audiovisual ("Queer as folk", "Torchwood"...),  van aconseguir portar a la pantalla un projecte que no busca una mirada nostàlgica, ni probablement cap reivindicació, sinó capturar la imatge d'una generació trencada.

"Jo només vull ser feliç", exclama a la sèrie el Ritchie, abans que torni a sonar la música. "It's a sin", si no ho has pensat ja, fa referència al més que emblemàtic tema dels Pet Shop Boys, inclos en l'àlbum "Actually", del 1987.  

A la plataforma 3Cat, per cert, el fascinant pòdcast "El fotimer" és una petita joia que desgrana a través de diversos monogràfics els secrets darrere dels grans discos de la història. El capítol dedicat a "Actually" no té pèrdua. Explica el seu conductor, l'Àlex Torío, que la lletra de "It's a sin" és "una espècie de venjança de Neil Tennant per com l'havien tractat d'adolescent per fer-lo sentir culpable de qualsevol cosa que l'apartés d'una conducta suposadament adequada".

Torno a pensar en el meu sopar a mitjans dels 90 i l'amic que assajava com havia d'explicar que era portador del VIH. Parlava amb calma, com si estigués convençut que l'únic que havia canviat és que a partir d'aquella nit hauria de conviure amb els antiretrovirals. Ens va assegurar que també ho feia per nosaltres, perquè així aprendríem a saber com reaccionar quan algú et dona una notícia d'aquest tipus.

No ho puc assegurar, però m'agrada pensar que ens va mirar als ulls i ens va dir que ser portador del VIH no era cap pecat.