No és país per a no assegurats: la mort de Brian Thompson i el complex sistema sanitari dels EUA

Per a la família i els amics de Brian Thompson, el cap de United Healthcare, és una tragèdia. Per a la policia i la justícia és un assassinat a sang freda que cal portar als tribunals. I per a la societat nord-americana en conjunt està sent una catarsi sobre un sistema sanitari que fa de la salut un negoci molt sovint abusiu.

En un país que acostuma a respondre a les morts violentes i als tirotejos massius amb "prayers and thoughts", pregàries i bons pensaments per les víctimes, aquest cas ha estat diferent des del primer moment. No hi ha hagut flors al lloc dels fets i les xarxes socials s'han omplert de missatges que en alguns casos justificaven l'assassinat.

D'altres començaven amb la frase "condemno la violència i em sap greu la mort d'algú, però...", i darrere d'aquest "però", milers de testimonis de nord-americans que han tingut experiències frustrants i estressants, sovint amb perjudicis per a la seva salut, amb les assegurances mèdiques.

Als Estats Units no hi ha cobertura universal i la sanitat es gestiona majoritàriament a través de centres privats. A una cobertura més o menys equivalent a la nostra només hi té dret la gent gran amb el Medicare i la gent amb molt pocs recursos o amb discapacitats a través del Medicaid.

La resta, la immensa majoria, han de contractar una assegurança privada, que molt sovint forma part dels incentius a negociar en un contracte de treball. És a dir, moltes empreses ofereixen la cobertura mèdica com una part del salari. Si no tens feina, l'has de contractar pel teu compte, perquè viure als Estats Units sense assegurança mèdica et pot arruïnar no només la salut, també l'economia.

Els preus van des dels 500 dòlars al mes cap amunt, depenent de les cobertures. I, tot i això, tenir una assegurança mèdica no vol dir viure tranquil del tot.

"No demanis mai una ambulància si no t'estàs morint", em van advertir només posar els peus al país. A l'hospital s'hi va amb taxi. Mai saps si aquest servei t'entra a l'assegurança o rebràs una factura de milers de dòlars.

"No em plantejo canviar de feina perquè no tinc clar que la nova assegurança cobreixi la medicació que necessita el meu fill", m'explicava una amiga, que renunciava en certa manera a buscar nous horitzons professionals davant del dubte.

Tenint una bona assegurança, a mi mateixa em va costar un any sencer de correus electrònics i trucades interminables que la meva companyia assumís una factura de 2.500 dòlars per una visita a urgències. En aquest cas era un problema burocràtic, però l'angoixa d'anar rebent factures a casa i amenaces que entraràs en una llista de morosos i que et començaran a cobrar interessos per no pagar a temps és considerable.

Si això ja és així quan no hi ha un problema de salut greu, imagineu-vos quan el que està en joc és el tractament d'un càncer.

Als Estats Units posar-se malalt no només implica trobar-se malament o patir per la pròpia malaltia. Porta associat un patiment per saber si estaràs cobert, o només una part, o et denegaran el tractament un cop ja l'has fet, perquè te l'has de fer si et vols curar. És com una malaltia doble.

Les paraules escrites a les bales que es van trobar al costat del cadàver del cap de United Helathcare --"Delay", "Denay", "Depose"-- van fer pensar en el títol d'un llibre escrit l'any 2010 pel professor de dret Jay M. Feinman: "Delay, deny, defend: Why insurance companies don't pay claims and what you can do about it".

Aquí diuen que no hi ha cap nord-americà que no tingui una experiència més o menys frustrant per explicar sobre la seva assegurança mèdica. La manera com la societat ha tornat a un debat que no és nou, el d'un sistema sanitari desigual, injust i laberínticament complex, és la més terrible que ens podem imaginar: l'assassinat a sang freda del cap de la companyia d'assegurances sanitàries privades més important del país.