No són manies, és el TOC: "La gent ni s'imagina el patiment que hi ha al darrere"

A la pel·lícula "Millor, impossible", el personatge que interpretava Jack Nicholson no podia trepitjar les línies de la vorera. Era una de les "manies", de les moltes "excentricitats", que tenia. Representava que tenia un trastorn obsessivocompulsiu.

La ficció sovint ha retratat el TOC des d'un punt de vista còmic i això, segons es queixen els afectats, com la Gemma Farràs, n'ha donat una visió social molt distorsionada i allunyada de la realitat.

"La gent ho veu com manies, com que aquesta persona fa coses rares, i ni s'imaginen el patiment que hi ha al darrere. Aquestes coses que es veuen, rares en realitat és el que tu acabes fent perquè dins teu hi ha un patiment tan enorme que, si no, no pots viure", explica.

Compulsions, la part més visible del TOC

Són el que s'anomenen compulsions. Es tracta de la part més visible del TOC, els rituals que la persona fa per compensar les obsessions, pensaments o sensacions que els causen un gran patiment.

"Per exemple, si la meva parella agafava el cotxe i se n'anava a treballar i jo patia perquè pogués tenir un accident, doncs potser acabava alineant cadires o movent un objecte i això semblava que em donava la tranquil·litat que no li passaria res", explica Gemma Farràs. "Tu ja ho veus que allò no hi té res a veure, que és irracional, però tens aquella por i no ho pots deixar de fer", afegeix.

I sense saber-ho, com més compulsions fan per controlar el neguit, més alimenten les obsessions. Cada cop han de fer més i més rituals, fins que ocupen la major part del seu temps i el seu espai, i no els deixen portar una vida amb qualitat, explica Nuria Jaurrieta, psicòloga de l'Hospital Sagrat Cor de Martorell especialitzada en TOC.

"La persona acaba atrapada, com si estigués en una presó."

La importància de visibilitzar el TOC

Per acabar amb aquesta percepció equivocada d'aquest trastorn, l'Associació TOC Catalunya vol visibilitzar-lo. Però també té una intenció reivindicativa per demanar més recursos, ara clarament insuficients per donar resposta a aquesta patologia que, segons els estudis, afecta entre el 2 i el 3% de la població i tarda una mitjana de set anys a diagnosticar-se.

Ho admet Nuria Jaurrieta: "Cada vegada s'està evidenciant més la importància de fer tractaments intensius per a aquesta patologia, i no hi ha recursos. Si és que els centres de salut mental amb sort podem donar visita de mitja hora cada mes i mig o dos mesos."

Precisament, la teràpia que ha donat bons resultats consisteix a exposar-se a les pors i progressivament deixar de fer les compulsions. És un procés molt lent perquè s'ha de fer de forma gradual. I al principi, gens fàcil.

"Quan tu no realitzes la compulsió, genera més malestar, més patiment, i en un inici el pensament obsessiu es dispara més, però com que no l'alimentes, aquest pensament, a la llarga, amb el temps, va desapareixent. Quan deixes de fer aquella compulsió, aquell pensament va perdent força", assegura Jaurrieta.

La falta de personal especialitzat, un problema

La falta de professionals especialitzats és una de les dificultats que es troben les persones amb TOC i els seus familiars, com la Carme Jiménez, denuncien que sovint els pacients com el seu fill van a parar a mans de personal no especialitzat que no els ofereix la teràpia adequada per al TOC, que és diferent de la d'altres trastorns mentals.

Sovint els tracten psicòlegs clínics, "que jo no dic que vagi malament, perquè poden parlar dels seus sentiments i això està perfecte", però no són especialistes en el TOC:

"Perds molt de temps fins que trobes que hi ha teràpies que són les adequades, que són les que estan funcionant. I la veritat és que hi ha hagut un canvi molt gran des que el meu fill fa la teràpia adequada per al TOC."

I si no hi ha prou recursos per a les persones amb TOC, per als seus cuidadors encara menys. Aquest és un trastorn que també afecta, i molt, les famílies, que troben a faltar un suport per part de la sanitat pública que, segons el testimoni de la Carme Jiménez, ara no tenen.

El que sí que volen deixar clar tant els pacients com els especialistes és la importància que els afectats demanin ajuda, perquè el tractament adequat dona molt bons resultats i permet recuperar-se.