Només una imatge
Enllaç a altres textos de l'autor
Joan Roura
Periodista de la secció d'Internacional dels serveis informatius de TV3.
No ha estat fins avui que disposo d'una línia d'internet. Ho aprofito per comentar una imatge: una cara trista, pàl·lida, els ulls mullant les galtes amb llàgrimes. És la cara del meu "fixer" (guia i traductor) aquí al Caire. El Mohammed. Va ser dimecres passat, a la tarda. Anàvem corrents cap a cobrir la batalla campal que va esclatar entre partidaris i detractors de Hosni Mubarak. Millor dit, per cobrir l'agressió orquestrada pel règim contra els milers d'opositors que des del 25 de gener es van aixecar per dir PROU! i es van plantar a la plaça Tahrir, la plaça de l'alliberament.
El Mohammed, com sempre, ens acompanyava al Robert González (càmera) i a mi. Vam quedar atrapats entre una autèntica pluja de pedres davant el Museu Egipci, ens vam refugiar en un carreró, i en sortir, aquest home bo, de menys de 30 anys, fill del Caire, informàtic, es va quedar paralitzat. Plorava. I deia: "però si tots som egipcis". No entenia res.
El dia abans havia tingut el seu primer fill. La dona i el nen encara eren a l'hospital. En unes hores, ell, una persona religiosa, que interromp la feina 5 cops al dia per resar, se'n va fer el càrrec. Aquella nit no va tornar a casa. Va dormir a la plaça Tahrir. Lendemà portava dos traus al cap, dues pedres. S'havia passat la nit defensant l'únic espai de llibertat a Egipte. I així continua: treballa de dia amb nosaltres i de nit fa torns de guàrdia amb els seus companys. No ha tornat a veure el seu fill. Mai havia fet política, però Mubarak, finalment, li ha imposat.
El Mohammed, com sempre, ens acompanyava al Robert González (càmera) i a mi. Vam quedar atrapats entre una autèntica pluja de pedres davant el Museu Egipci, ens vam refugiar en un carreró, i en sortir, aquest home bo, de menys de 30 anys, fill del Caire, informàtic, es va quedar paralitzat. Plorava. I deia: "però si tots som egipcis". No entenia res.
El dia abans havia tingut el seu primer fill. La dona i el nen encara eren a l'hospital. En unes hores, ell, una persona religiosa, que interromp la feina 5 cops al dia per resar, se'n va fer el càrrec. Aquella nit no va tornar a casa. Va dormir a la plaça Tahrir. Lendemà portava dos traus al cap, dues pedres. S'havia passat la nit defensant l'únic espai de llibertat a Egipte. I així continua: treballa de dia amb nosaltres i de nit fa torns de guàrdia amb els seus companys. No ha tornat a veure el seu fill. Mai havia fet política, però Mubarak, finalment, li ha imposat.
