Obesitat: per què costa tant aprimar-se i què aporten els nous medicaments com l'Ozempic

L'obesitat ja és una pandèmia. Es calcula que afecta mil milions de persones al món. És una malaltia del Primer Món, però més freqüent entre les classes desafavorides.

Es produeix per la combinació d'una predisposició genètica i l'efecte de l'entorn: amb accés quasi il·limitat a aliments poc o gens saludables --i econòmics-- i una vida cada cop més sedentària.

En 30 anys se n'ha doblat el nombre d'afectats i, evidentment, no és la genètica el que ha canviat en aquest temps. "El que ha canviat és el món on vivim", assegura Josep Vidal, director de l'Institut de Malalties Digestives i Metabòliques de l'Hospital Clínic:

"Seguirà havent-hi persones amb obesitat si som capaços de canviar el nostre entorn? Sí, però moltes menys."

A Catalunya, gairebé el 36% de la població té sobrepès --més els homes (41,9%) que les dones (30,1%)-- i un 17% té obesitat --aquí ja s'igualen més les dades d'homes i dones (17,5% vs. 16,9%).

Una motxilla molt pesant

Montserrat Fernàndez va perdre molts quilos gràcies a dues operacions bariàtriques --una reducció d'estómac i un bypass intestinal: "No t'adones que portes una motxilla a sobre que potser pesa 40 quilos i, home, anar carregant amb això... genolls, cor, quan arribes a una certa edat, et passa factura".

Per això, l'obesitat representa tot un repte per a la salut pública, perquè té un impacte importantíssim en la salut de les persones. S'associa a moltes altres malalties. El doctor Vidal n'enumera algunes: "La diabetis tipus 2, les apnees del son, les malalties amb el fetge gras, determinades formes de càncer, hipertensió arterial..."

"Si com a societat peséssim una mitjana de sis o set quilos menys, molts d'aquests problemes desapareixerien."

L'estigma de la pressió estètica

I encara un altre factor: l'estigma que pateixen les persones amb obesitat. "Em va començar a fer vergonya el fet d'estar grassa", explica la Montserrat, "que li poguessin dir alguna cosa al meu fill".

Ja sigui per la pressió social, per la salut o per totes dues coses, la Montserrat va arribar un moment en què es va dir "no pot ser". Va provar un munt de dietes, però no se'n sortia.

"Quan dius: paro de menjar, és l'efecte contrari, encara menges més."

No és només qüestió de voluntat

Hi ha una raó evolutiva que explica per què és tan difícil aprimar-se. El nostre cos està dissenyat per acumular el màxim d'energia perquè l'humà mai no sabia quan tornaria a trobar aliment, explica Josep Vidal: "L'organisme té tendència a conservar el pes màxim que hem tingut, no entén que en vulguis perdre".

"Per això, les dietes no funcionen."

Ho assegura Violeta Moizé, dietista nutricionista de la Unitat d'Obesitat de l'Hospital Clínic: "Quan restringim i canviem la dieta, augmenta la gana".

L'obesitat és, per tant, una malaltia complexa i multifactorial i per això és tan complicat tractar-la.

Durant molt de temps s'ha posat tota la pressió sobre el pacient. El Dr. Vidal fa autocrítica: "El que dèiem --també els professionals de la salut-- a la gent és: si vostè no s'aprima és perquè no fa el que jo li dic". I el resultat és el que explica Montserrat Fernàndez: "Les persones amb obesitat tenim una sensació de culpa, ens 'matxaquem' molt."  

Nous medicaments, nou paradigma

La irrupció de nous fàrmacs molt eficaços per a l'obesitat ho ha revolucionat tot i, d'alguna manera, també ha canviat la percepció cap a la malaltia.

L'Ozempic és el més conegut. Inicialment desenvolupat per a la diabetis, es va demostrar després que anava molt bé per perdre pes perquè ajudava a controlar la sensació de gana.

Només està finançat per la sanitat pública en casos molt concrets: quan el pacient té alhora diabetis i obesitat. Les persones que "només" tenen obesitat, si el metge els recepta Ozempic o algun dels altres fàrmacs disponibles, ara se l'han de pagar de la seva butxaca.

Com que són medicaments nous, no són econòmics. I com assenyala Montserrat Fernàndez: "Moltes famílies no poden pagar quasi 200 euros cada mes".

Pel doctor Vidal, amb els percentatges tan alts de població amb obesitat, "no hi ha cap sistema sanitari que pugui pensar a finançar-los, llevat que el fàrmac fos tremendament barat".

El director de l'Institut de Malalties Digestives i Metabòliques de l'Hospital Clínic considera que, potser, caldrà afinar en subgrups de pacients de més risc per aconseguir aquest finançament.

La Montserrat lamenta que, a més a més, hi ha moltes dificultats per poder comprar el fàrmac, ja que la forta demanda a escala mundial ha fet que hi hagi problemes de subministrament: "A la meva farmàcia de sempre, quan n'arriba un, me'l guarden, perquè és complicadíssim trobar-lo".

De moment, aquests medicaments no aconsegueixen pèrdues de pes tan significatives com les operacions bariàtriques, però són infinitament menys agressius. La seva aparició ha fet que "l'elecció de la cirurgia com a tractament estigui baixant molt", segons Josep Vidal.

Medicina de l'estil de vida

Els fàrmacs també ajuden a fer un canvi d'hàbits. La dietista i nutricionista Violeta Moizé explica el que els comenten moltes persones: Ara que estic en posició de controlar la gana que tinc, puc escollir menjar més saludable".

I és que, al final, aquest és l'objectiu. El focus el posen molt més enllà de la pèrdua de pes. I per això, metges com Josep Vidal creuen que "pensar que tractar l'obesitat equival a la prescripció d'un fàrmac és un error, com ho és en altres malalties":

"Medicalitzar, medicalitzar i medicalitzar està clar que és entrar en una espiral sense fi que no porta enlloc."

Violeta Moizé parla de la medicina de l'estil de vida:

"L'alimentació i l'activitat física, dormir bé, no sentir estrès i controlar l'ansietat."

És una aproximació global en què cada tractament té el seu paper --cirurgia, medicaments i canvi d'hàbits-- amb un objectiu ben clar: sentir-se bé i portar una vida plena.