On són els que eren a CiU: la dispersió del pal de paller
La federació de Convergència i Unió, que gairebé va monopolitzar el centre catalanista durant 30 anys, ha quedat deconstruïda en almenys vuit partits
Amb la compareixença que feia Josep Rull el juny del 2015 anunciant la ruptura definitiva de la federació de Convergència i Unió es posava fi a una llarga i complicada relació política entre els dos partits que havien monopolitzat el centre catalanista.
La mala salut de ferro de la federació va ser durant 30 anys un tema recurrent als passadissos del Parlament. Les relacions entre Jordi Pujol, Miquel Roca i Josep Antoni Duran i Lleida, els primers anys de la Transició i, després, amb Artur Mas. Però fins i tot quan aquelles tibantors van ser més evidents, la maquinària electoral funcionava com un rellotge suís i guanyaven eleccions rere eleccions.
Fins i tot poques setmanes abans de consumar la dissolució i malgrat perdre l'alcaldia de Barcelona, la federació va obtenir uns magnífics resultats a les municipals del 2015, i va tornar a ser la força més votada i amb més regidors. La marca municipal, doncs, va perdurar fins al 2019.
Des d'aleshores, molts quadres de la federació han deconstruït aquell anomenat pal de paller bastit per Jordi Pujol durant tres dècades. Disposats tots a ocupar el centre polític, separats per matisos sovint inapreciables en l'eix esquerra-dreta, més visibles en l'eix nacional, i impulsats per personalismes.
La trencadissa del pal de paller
De cara a les eleccions al Parlament, l'anomenat espai postconvergent és un dels més disputats. On abans hi havia una federació de dos partits ara n'hi ha vuit, cadascun d'ells amb el seu propi full de ruta.
La primera formació que sorgeix, hereva directa de Convergència i amb la qual té un llaç més potent, és el PDeCAT, el projecte patrocinat per Artur Mas, que al principi va comptar amb el suport de Carles Puigdemont.
El projecte, però, pateix noves escissions en poc temps. La més sonada, el Partit Nacionalista Català de Marta Pascal i en menys mesura els Convergents de Germà Gordó.
Però el gruix de noms amb més projecció, com els exconsellers Josep Rull i Jordi Turull, aposten per la formació que lidera Puigdemont des de l'exili: Junts per Catalunya.
L'antiga Convergència també té fugues cap a partits encara més minoritaris, liberals i autonomistes, allunyats de l'independentisme. És el cas de la Lliga Democràtica i Lliures, que funden dos antics dirigents de CiU, Antoni Fernández Teixidó i Roger Montañola. Fins i tot flirtegen amb el PSC per aliar-se a les eleccions de febrer.
Les restes del naufragi d'Unió
L'altre soci de la federació, Unió Democràtica, desapareix com a partit. El gruix dels hereus es divideixen en dues faccions: la més tradicional, Units per Avançar, de Ramon Espadaler, que acaba presentant-se conjuntament amb el PSC; i Demòcrates, que, després de formar part del grup parlamentari d'Esquerra en l'última legislatura, ara ha pactat amb Junts.
Fins i tot, el Partit Popular rep antics dirigents d'Unió, com Eva Parera, actual regidora de Barcelona pel Canvi a l'Ajuntament de Barcelona i número tres de la llista d'Alejandro Fernández a les properes eleccions al Parlament.
A tots aquests partits formalment constituïts, s'hi podrien afegir organitzacions i associacions que finalment no han quallat com a formacions polítiques, com Construïm, Portes Obertes del catalanisme o el grup de Poblet, entre d'altres. Una diàspora, afegida a la d'altres partits, que ha deixat una panorama polític extremament atomitzat i inestable que fa encara més difícil projectes en comú.
