Operació d'abdomen pionera a Sant Pau, trasplantant teixit propi per recuperar la força

La força abdominal l'utilitzem constantment en el dia a dia, sense pràcticament adonar-nos-en, tal com explica Jose González, cap clínic de la Unitat de Cirurgia General de l'Hospital de Sant Pau.

"Només d'intentar aixecar una cama és impossible fer-ho sense contraure la paret abdominal, o per exemple per anar al lavabo. L'estabilitat te la dona la paret abdominal. Si no tens estabilitat, perds la força per aquí i no tens les mateixes capacitats."

I això ho sap bé la Maria Rosa Vergés Tubau. Fa 4 anys va tenir un greu accident de cotxe a les Canàries. A l'hospital de Tenerife li van salvar la vida, però la zona abdominal li va quedar completament destrossada.

"Se'm va començar a inflar la panxa. Es veu que la musculatura un cop es trenca, ja no es torna a refer."

Potser és una manera poc científica d'explicar-ho, però el cert és que això passa. Pot ser per traumatismes com el seu, o quan s'extreuen tumors o ganglis de gran dimensió en aquesta zona, quan es perd molt teixit muscular i les dues parts ja no es poden tornar a ajuntar.

Fins ara l'alternativa era posar internament una malla per subjectar els òrgans interns. Això els permetia mantenir l'estructura, però no la funció de contracció. "No tenen capacitat de contracció. Quan el pacient feia força, bombava cap a fora i li treia la capacitat d'estabilitzar el tronc", afegeix González.
 

Una fita inèdita al món

A l'Hospital de Sant Pau han aconseguit, per primera vegada --no hi ha cap evidència científica que aquesta intervenció s'hagi fet a cap altre lloc del món--, reconstruir totalment la funcionalitat. Ho fan trasplantant altres parts del cos, del mateix pacient.

La Maria Rosa Vergés Tubau va ser la primera pacient intervinguda amb aquesta tècnica. Ara, ja completament recuperada, explica amb humor: "Una piga que tenia aquí a l'esquena, ara la tinc a la panxa." 

Sant Pau és centre de referència nacional en un tipus de sarcomes abdominals, tumors mesenquimàtics malignes ossis i de parts toves. Veure un gran nombre de pacients amb aquestes seqüeles abdominals els va portar a buscar noves solucions que els permetessin guanyar qualitat de vida.

Es van plantejar fer-ho amb teixit de donant, però implicava prendre immunosupressors de per vida. Fer-ho amb teixits del mateix pacient evita la possibilitat de rebuig.

L'operació és complexa, detalla Jose González, cap clínic de la Unitat de Cirurgia General de l'Hospital de Sant Pau. Acostuma a requerir més de 12 hores, i cal la implicació d'un equip multidisciplinari: cirurgia plàstica, general, anestesiologia, infermeria...

"No és canviar-lo del lloc sense deconnectar-lo. Sinó desconnectar-lo del seu lloc, amb la seva artèria, nervi i vena, i portar-ho a la zona receptora."

Amb microcirurgia han d'ajuntar vasos de menys d'un mil·límetre. Un cop els nervis es regeneren, el múscul fa la mateixa funció de l'original.  Manuel Fernández Garrido, del Servei de Cirurgia Plàstica, Reconstructiva i Estètica:

"Unim els nervis de la zona lesionada amb el nervi del múscul trasplantat. Per tant el múscul funciona igual que funcionava el múscul original."

I això ho corrobora la Maria Rosa.

"Torno a ser la d'abans, però millorada. De fet el doctor em va dir que si volia podia tornar a esquiar, però això ja... no és perquè no, ja ho havia deixat."

Des de llavors han intervingut 4 pacients més, tots amb sarcomes. En aquests casos permet al cirurgià ser més generós amb la resecció, la qual cosa contribueix a millorar el pronòstic.