Pankaj Mishra, l'"enfant terrible" d'Occident: "El Brèxit és el pitjor exemple del neoimperialisme"

Pankaj Mishra és considerat l'enfant terrible del món britànic actual, sacsejat per una crisi social, econòmica i política sense precedents.

Argumenta amb llenguatge directe i políticament poc correcte com la globalització ha donat ales als populismes, i ho fa en articles a diaris ideològicament tan dispars com The Guardian i Financial Times. Les crítiques de Mishra són especialment sagnants amb els successius governs conservadors britànics, que han convertit la Gran Bretanya post-Brexit en una "fantasia neoimperialista", diu.

D'origen hindú i instal·lat a Londres, s'autodefineix com un representant del Sud Global dedicat a analitzar el Nord Global.

De la conversa al Centre de Cultura Contemporània amb motiu de l'edició en castellà del seu llibre de ficció "Hide and Run" ("Corre a esconderte", Galaxia Gütenberg, 2022), en surt una clarivident visió d'on s'ha de situar per entendre el món: "Estic molt satisfet de ser a la perifèria, als marges del corrent dominant. Cal assumir una posició d'oposició, siguis on siguis i sigui quina sigui la cultura intel·lectual o periodística a la qual pertanyis".

  
L'endemà del nomenament de Rishi Sunak com a primer ministre britànic, després del breu mandat de Lis Truss, el seu article al diari The Guardian anava encapçalat d'un titular impietós: "El primer PM hindú de la Gran Bretanya està destruint la lamentable visió conservadora de la diversitat".

Pankaj Mishra: El problema dins el Regne Unit és que el país està travessant una crisi enorme. Però hem de ser molt precisos a descriure quina mena de crisi és. Es tracta de la crisi del Partit Conservador, que ha estat al poder durant dotze anys i ha instituït un conjunt de polítiques que han estat absolutament desastroses per al país, Brexit inclòs. I ara n'estem pagant un preu elevat.

Ara, després d'experimentar amb el Brexit, després de quatre o cinc primers ministres, ens venen amb un home que ha estat eminentment sobre promocionat: té molt poca experiència, ha estat un parlamentari novell i ara ha estat posat al càrrec de primer ministre. I per fer què? Per fer més retallades en la despesa pública i fer la vida més dura per a una majoria de la població britànica. O sigui, no hi veig progrés social enlloc.

No veig en el seu nomenament cap tipus d'avantatge perquè el que han fet els tories després d'haver provat tants altres candidats, és trobar algú que pot presentar una cara relativament amable a la resta del món. Però ningú s'enganya, amb això. Sabem que la crisi real és al Partit Conservador, i que aquesta crisi no es resoldrà mentre els tories estiguin al poder, hi hagi qui hi hagi al 10 de Downing Street.  

Està dient, doncs, que com que la pell del primer ministre és més fosca que la de la mitjana de britànics la premsa i l'opinió pública és més benevolent amb ell?

PM:  Algunes formes contemporànies d'identitat política són summament superficials. Només es fixen en el color de la pell de la gent, la seva etnicitat o la seva religió. EI que necessitem és un canvi sistèmic i diversitat intel·lectual. Amb la representació de la diversitat no n'hi ha prou, necessitem diversitat de pensament. I això no és el que estem veient que hi ha. Estem veient gent amb la pell marró o negra proposant polítiques que són absolutament destructores de l'harmonia social i de les condicions econòmiques de moltíssima gent al Regne Unit.

En culpa la premsa, que s'hagi acabat destacant de Sunak el seu color de pell o l'origen ètnic o religiós?

PM:  Em sembla inevitable. A la premsa li encanta agafar-se a aquests exemples perquè hi ha tantes notícies desoladores aquests dies... Volen presentar alguna evidència que hi ha mostres de progrés en algun front. Passa que, si com jo provens del Sud Global, nosaltres ja hem passat per aquestes menes d'avanços socials moltes vegades en el nostre passat, sap? La primera ministra dona, el primer president dona, el primer president d'una casta baixa, el primer president d'una religió particular... els hem fet tots, i tot i així no hem tingut la classe de progrés que se'ns va prometre...

Creu que el Regne Unit va tard en l'autocrítica pel seu passat imperialista i colonialista, com sí que han fet alguns països europeus com Alemanya, França o Bèlgica?

PM: Absolutament tard, penso. I si hi ha una mentalitat particular que pugui explicar el perquè del Brexit és el neoimperialisme, que no és altra cosa que la fantasia que la Gran Bretanya pot recuperar l'autosuficiència que un dia va tenir quan era l'imperi britànic. Pensar això avui és enganyar-se totalment, perquè la Gran Bretanya és un país petit, ara, amb un poder econòmic minvant i un poder polític reduït.

A la Gran Bretanya, una part substancial de la població pensa que l'imperialisme britànic va ser una cosa meravellosa. Aquesta no és una experiència que algú de l'Índia o Àsia o Àfrica pugui compartir. Així que estan contradient les experiències de milers de milions de persones en diferents parts del món que van veure l'imperialisme britànic com una iniciativa horrible, racista i explotadora. Crec sincerament que tot això ha tingut i té conseqüències terribles en la manera com la Gran Bretanya es comporta, tant internacionalment com en la seva política domèstica. El Brexit n'és el pitjor exemple.

Com a hindú, li reclamaria això al nou primer ministre britànic? Un gest de perdó o algun tipus de reparació?

PM: Més que reparacions o algun tipus de disculpa, crec que el que cal és que els britànics siguin educats en els fets de l'imperialisme. Les disculpes poden resultar superficials i poc sinceres. Et pots disculpar per una massacre o una atrocitat, però al final, si això no canvia la manera en què mires el teu passat, llavors em temo que no s'ha fet cap progrés. Seria important per als britànics veure com els alemanys han après del passat, i veure que el seu era ple de violència, de brutalitat i d'explotació. Haurien de tenir una visió clara del que va passar per poder dissenyar un futur millor per a ells mateixos.

Fins a quin punt la mort de la reina Elisabet pot ajudar a fer aquesta feina de revisió del passat?

PM: En certa manera, la mort de la reina ha obert un espai al Regne Unit per reflectir-se en el seu passat, perquè ella n'era una part molt important i, amb la seva constant presència, va donar una pàtina de brillantor a aquella època imperial. Ara que se n'ha anat podem fixar-nos amb més claredat en el que va suposar: un sistema d'explotació amb la creació d'una riquesa inimaginable en una part del món mentre la resta del món s'estava empobrint.

Com ha reflectit totes aquestes observacions en un llibre de ficció com el que acaba d'escriure, "Corre a esconderse"?

PM: He escrit molt sobre el creixement econòmic de l'Índia, d'Àsia o de la Xina en llibres i articles de no-ficció. Però hi havia moltes coses que no podia explicar. No hi podia escriure sobre què els passa a les persones que, procedents de famílies summament pobres, de cop esdevenen poderoses, famoses o fins i tot multimilionàries. I sentia que aquest procés que milers i milers de persones han experimentat les últimes tres dècades només pot ser descrit en ficció. Com es transformen les seves vides privades, com es relacionen amb els o les amants, amb els companys, amb els pares, amb les germanes i germans...?

Si alguna cosa volia transmetre és l'abrupta complexitat d'aquest moviment, de centenars de milions de persones traslladant-se de pobles a ciutats, i de les ciutats a la metròpoli, i les transformacions psíquiques i socials que desencadenen. Crec que encara no hem entès del tot com d'extraordinari i històric és aquest procés. Ho estem començant a estudiar i necessita ser entès en tots els seus aspectes, no només el sociològic o l'històric.

Això que explica es contradiu una mica amb la seva ferotge crítica a la meritocràcia, que per a la gran majoria de gent és considerada, precisament, com el millor exemple de l'èxit, el moralment més just. Per què ho critica, vostè?

PM: Critico la meritocràcia per dues raons. Una és que la promesa de meritocràcia en si mateixa no es compleix per a la majoria de persones. Treballen molt durament i llavors s'adonen que el sistema està manipulat, que està muntat per afavorir les persones que ja tenen diners i connexions socials. Aquesta és l'experiència de moltes persones arreu del món, no només a l'Índia. La meritocràcia, tot i que promet un camp de joc pla per a tothom que hi entra, és de fet molt desigual. La gent que hereta benestar i contactes són els que es beneficien d'aquest sistema; i tot i que diguin: "Oh, això ho he aconseguit pels meus mèrits i la suor del meu front", de fet ho han aconseguit gràcies al que han heretat.

L'altra crítica a la meritocràcia és que converteix l'èxit en un ideal gairebé moral i això és summament perillós. Les nostres filosofies i religions ens ensenyen, primer, a sospitar de l'èxit, i a continuació defensen una mena de modèstia i d'humilitat com si fos la veritable manera de ser al món. I jo crec que la ideologia de l'èxit és massa corrupta per a les nostres vides interiors i per a nosaltres mateixos.

Quin és el lloc en el món per a algú, com vostè, que va néixer i créixer a l'Índia en el si d'una família pobra i que va emigrar a la metròpoli per millorar?

PM: Em veig a mi mateix com un beneficiari de la globalització que, alhora, va victimitzar moltes persones. Soc molt conscient que la globalització va afavorir algú com jo, que parlava anglès, que podia escriure i publicar en revistes i diaris internacionals arreu del món. Això mentre persones que no tenien les meves habilitats es va quedar enrere, van perdre la feina, la dignitat i, amb això, el seu sentit d'identitat. Les persones que han patit els efectes negatius de la globalització són moltes més que les que ens en vam beneficiar. I és per això que hi ha una revolta global en contra, ara mateix.

He tingut la necessitat de mirar la meva pròpia situació i he vist que era producte de la contingència, de molta sort i de moltes oportunitats, i no algú especialment dotat, talentós o molt treballador. Els que ens n'hem sortit ho hem de saber reconèixer.