Distància solidària davant la necessitat d'una injecció urgent contra la precarietat

Distància! Sentia el crit els dissabtes des de la grada de l'escola, o dels camps de les altres escoles rivals, quan el meu fill feia l'extraescolar futbolera que semblava d'obligada pràctica per a l'acceptació social. Se'n va desencantar per allò de la selecció natural, i veient que els seus companys semblaven haver nascut amb la pilota enganxada a la bota.

Ara és el Fornite, després de la passió del Zelda, el que li omple les passions juganeres. Més rapidesa i habilitat als dits de la mà que als del peu han deixat aquella distància que cridaven davant dels contrincants que s'acostaven massa.

La referència a la distància social, ha tingut també el seu debat particular. Per bé que s'entén la referència a allò que fem en societat, en un espai compartit, ja sigui en un cinema, una botiga o al carrer, el fet que la pandèmia hagi generat, a més d'una crisi sanitària, una crisi econòmica de proporcions descomunals i amb uns efectes que ja hem començat a veure amb nous perfils a les cues d'assistència alimentària, pot donar una lectura no desitjada a l'expressió.

No cal que mantinguem distància social, sinó física, de seguretat, de prevenció, o fins i tot, com també hem sentit a dir, una distància solidària.

Els experts, psicòlegs i psiquiatres diuen que en moments com aquests s'han de reforçar els vincles socials, més que no pas marcar distàncies.

Amb aquest ús de l'expressió distància social ha passat com amb l'ús de les expressions de caràcter militar que fa unes setmanes omplien les rodes de premsa de Pedro Sànchez, i dels mateixos responsables militars i policials que eren els que sortien a dir com la ballàvem, i que ens deien que a la guerra sempre és dilluns.

Passa també amb l'ús de la paraula llibertat en funció de qui i per a què se la posa a la boca. Ja heu vist la reacció que genera entre els agents policials que controlen les manifestacions del barri de Salamanca de Madrid, i que s'escampen al carrer Ferraz, davant la seu del PSOE, o fins a les portes del vicepresident del govern espanyol, Pablo Iglesias.

El Madrid que no van confinar en el seu moment, i els manifestants que no accepten que els arribi més tard la fase 1 que dona una altra esperança a la represa econòmica.

Precarietat i renda bàsica

Aquest aixecar les persianes del petit comerç i establiments sense cita prèvia que es vol que funcioni com un primer revulsiu social pot ser insuficient si no hi ha mesures urgents i directes que puguin amortir la patacada per l'ocupació i les empreses que auguren bancs centrals i analistes.

El "precariat" del que ens parlava l'economista anglès Guy Standing, quan l'entrevistàvem al "Més 324" el maig del 2017, i mantenia a les xerrades que va fer a Barcelona Activa, podia ser un auguri aleshores i ara tota una realitat. Una nova classe social que tot i treballar no arriba a final de mes.

Standing és un dels teòrics i ferms defensors de la renda bàsica universal. Ara mateix també en debat com un dels tallafocs de la crisi, juntament amb un pla de recuperació econòmica en procés al Congrés dels Diputats.

Renda bàsica vital, renda bàsica contra la caritat, i que no ataca l'estat del benestar. El professor de la Facultat d'Economia i Empresa de la UAB Daniel Raventós, i la politòloga i antropòloga Julie Wark també hi ha reflexionat a bastament, i ho vinculen amb la idea de la defensa de llibertat republicana a diferència de la liberal. Llibertat lligada a les condicions de l'existència.

Mentre els responsables polítics debaten quina forma donen a aquesta renda bàsica, sí que tenen clar que serà necessari que hi hagi una injecció de diner públic a empreses i a famílies.

I el paper de la "família europea"

La Unió Europea, que tan sovint sembla comportar-se com una família desestructurada, serà fonamental. O un deute perpetu, o una mutualització del deute.

Enmig del debat torna un clàssic: l'eix francoalemany. Angela Merkel i Emmanuel Macron poden evitar el col·lapse, amb la idea que permet a la Comissió Europea endeutar-se per valor de 500.000 milions i transferir aquests fons als països més afectats, i no com a crèdits, sinó com a transferències directes.

Esperem que facin via perquè mentre s'allargassen els debats creix la precarietat i la bretxa, aquesta sí, social.