Parlen dues supervivents del suïcidi: "Som bastants més dels que pensàvem"

"Jo no vaig demanar ajuda a ningú, m'ho vaig menjar tot jo". L'Anna Solà té 24 anys i ha decidit compartir el seu testimoni de supervivència.

Fa quatre anys que va començar a tenir les primeres idees de suïcidi. I el 14 d'abril de fa dos anys va intentar acabar amb la seva vida.

"Va arribar un moment que el patiment mental que tenia era insostenible i ja no podia esperar més"

La Rosa Miras, de 60 anys, comparteix una experiència similar, però ja de més gran. Rondava els 45 quan les idees de suïcidi es van materialitzar en un intent: "Quan me'n vaig adonar que volia fer-ho, em va fer vergonya i em vaig sentir culpable.

"Em va vaig haver de perdonar, perquè allò que havia fet era irracional"

Totes dues, des de les seves experiències, comparteixen un mateix camí de superació, en què verbalitzar el que els passava ha sigut clau per tirar endavant.

"Portar-ho en silenci és la càrrega més gran que et puguis ficar a sobre", explica l'Anna. "No saps demanar ajuda", diu la Rosa. "Trobes que no estàs bé i no saps per què".

Ella, a banda de fer teràpia i prendre medicació, va posar en pràctica una tècnica que li ha funcionat. Preguntar-se en veu alta al mirall, "Què et passa? Per què estàs així?", i poc a poc anar verbalitzant-se les seves inquietuds.

Per l'Anna, el seu intent de suïcidi va ser un punt d'inflexió. A partir d'aleshores, tothom va saber pel que estava passant. Ja no va caldre fingir cap falsa alegria.

El que defineix com una sortida de l'armari va ser el fet que va permetre-li treure's la pressió del damunt.

"Ho vaig deixar anar, no havia de dur-ho dins com una motxilla"

Des d'aleshores parla obertament de les idees de suïcidi que ha tingut els últims anys. "A veure, no vaig dient 'hola, em dic Anna, i m'he intentat suïcidar', però si surt el tema i en parles no tinc cap problema", explica.

De fet, cada 14 d'abril celebra amb un pastís que segueix viva: "Per recordar el passat, donar-me validesa al que he sentit, per saber d'on vinc i cap a on vaig. No vull oblidar-ho".

Les dues són conscients que viure al dia és la millor fórmula per controlar els pensaments intrusius.

"Al final és una cosa amb què has de viure cada dia", diu la Rosa. "L'esforç s'ha de fer cada dia. Intentar veure les coses positives i buscar alternatives".

Si ve un moment d'angoixa més intensa, la Rosa intenta focalitzar-se en escoltar el vent, els ocells, l'aigua i sentir que forma part de l'entorn, "que no te'n sentis exclòs".

Senten que cada vegada és més fàcil parlar del suïcidi i precisament volen oferir el seu testimoni per ajudar a combatre l'estigma.

"Realment quan trenques el gel vas veient la gent que et diu "i jo, i jo, i jo", exclama l'Anna. "Som bastants més dels que pensàvem".

El 65% de les conductes suïcides, en les dones

Les últimes dades de les persones mortes per suïcidi són de l'any 2020. Són 142 les dones que van decidir acabar amb la seva vida, mentre que d'homes en van ser 414, gairebé el triple. 

Aquesta tendència de gènere s'inverteix quan parlem de les conductes suïcides. En aquest cas són les dones majoritàriament les que intenten o mostren la seva intenció en algun moment de posar fi a la seva vida. I les xifres ho demostren. Un 65% de dones i un 35% d'homes.

On demanar ajuda

Catalunya compta amb un servei especialitzat en l'atenció telefònica a persones amb conducta o idees suïcida, i als seus familiars o persones properes. És el telèfon 061.

Les trucades s'atenen les 24 hores del dia, els 365 dies de l'any i el professional activa els recursos que necessita la persona.

El Ministeri de Sanitat també disposa del telèfon 024 per ajudar les persones que tinguin una conducta suïcida.

L'Ajuntament de Barcelona va posar a disposició també un telèfon de prevenció del suïcidi fa dos anys: 900 925 555.