Has pensat si tindràs pensió?
T'ajudem a trobar la resposta.
Què pago jo per la meva pensió?
Res, tu pagues la pensió dels teus pares
El sistema espanyol està basat en la solidaritat entre generacions; els diners que et descompten del teu salari serveixen per pagar la pensió dels jubilats d’avui. En el futur, algú més jove treballarà (i cotitzarà) per cobrir la teva pensió.
Balanç de la Segurerat Social per anys
Quina part del teu sou va al sistema de pensions?
De cada 100 € del nostre sou brut, cotitzem 4,70 € directament.
L’empresa paga 23,60 € addicionals per cada 100 € del sou brut del treballador.
De cada 100 € d'ingressos bruts, un autònom en cotitza com a mínim 26,40.
Per què es diu que el sistema és insostenible?
Perquè el sistema de la Seguretat Social està en números vermells
Ingressa per cotitzacions menys del que necessita per pagar les pensions. Aquest és un desajust que s’agreujarà el 2022 quan la generació del “baby boom” comenci a jubilar-se; la seva pensió l’hauran de pagar les generacions que venen darrere, no tan nombroses.
Per visualitzar-ho, només cal fixar-se en l’evolució de la demografia. Ara, per cada cent persones en edat de treballar i cotitzar, hi ha uns 25 o 30 pensionistes, aproximadament. Però poc a poc, la població s’anirà envellint. En unes dècades, per cada cent persones potencialment actives, n’hi haurà més de seixanta cobrant una pensió.
Persones en edat de treballar per pensionista
Vols saber per què es diu que s’ha de reformar el sistema de pensions?
Cal reformar el sistema de pensions. Aquest és un discurs que no ha deixat de sonar els últims anys. Però per què es diu que no pot continuar funcionant com fins ara? Sobretot, per la demografia, que juga en contra.
La demografia, factor en contra
Espanya té l’esperança de vida més alta de la Unió Europea i una de les taxes de natalitat més baixes. Durant els anys 70, la població jove i adulta en edat de treballar era molt superior a la dels jubilats. Per tant, hi havia molta més gent cotitzant que cobrant una pensió.
A mesura que han passat els anys, hi ha hagut menys persones contribuint a la caixa de la Seguretat Social, amb l’afegit que bona part de les noves pensions són cada cop més quantioses i s’han de pagar durant més anys.
Si l’economia creix, més cotitzacions
La crisi, però, va tenir un efecte accelerador. Va posar en tensió el sistema de pensions abans del que la demografia feia preveure. Es van destruir gairebé 4 milions de llocs de treball –això són 4 milions de persones menys cotitzant a la Seguretat Social– i bona part de l’onada migratòria, que compensava la baixa taxa de natalitat, va tornar als seus països d’origen. Conseqüència? S’ha passat d’una ràtio de 2,7 treballadors per pensionista a una relació de 2,2.
Però ara s’està creant ocupació. No és suficient per revertir aquesta situació?
Moltes veus apunten que cal impulsar l’ocupació de qualitat, més productivitat i bons salaris que garanteixin bons nivells de cotització. Però recorden que la demografia tampoc ajuda, i que una de les alternatives seria fomentar la immigració. De fet, el sistema ja va entrar en crisi a mitjans dels anys 90. Llavors, la proporció treballador/pensionista era menor que ara i la Seguretat Social també arrossegava números vermells. El sistema es va equilibrar amb reformes però també gràcies a un fenomen inesperat: l’onada migratòria a partir de l’any 2000 per incorporar-se (i contribuir-hi, de retruc) al boom econòmic espanyol. Part d’aquesta generació va retornar al seu país d’origen durant la crisi, a partir del 2008.
Però no hi havia una guardiola?
Sí, però ja està gairebé buida
Els 8.000 milions d’euros que queden no arriben per fer front ni a les pagues extres. De fet, l’any passat, i per no deixar-la a zero, el govern espanyol ja va haver de demanar un crèdit a compte dels pressupostos.
Guardiola de les pensions
Per què s'ha buidat tant la guardiola?
El fons de reserva, o la també coneguda “guardiola de les pensions”, es va crear l’any 1995. L’objectiu era aprofitar els anys de vaques grasses –de superàvit de la Seguretat Social– per quan vinguessin les vaques magres i el sistema no aconseguís quadrar els números.
De tota manera, no va ser fins al 2000 quan el govern d’Aznar va fer la seva primera aportació. Des de llavors i fins a l’arribada de la crisi, els diferents governs van anar posant-hi diners; la Seguretat Social inverteix aquestes aportacions en deute públic espanyol, i els guanys serveixen per engreixar encara més la guardiola.
El 2011 va arribar al nivell més alt, amb més de 66.800 milions d’euros, però llavors el sistema de la Seguretat Social va entrar en dèficit i va ser el moment de començar a acudir a aquests fons de reserva.
Des de llavors, any rere any s’han tret diners, fins a un total de 74.400 milions. Ara per ara només hi queden 8.000 milions d’euros. De fet, estaria buida si no fos perquè el govern espanyol ha concedit diversos préstecs a la Seguretat Social per pagar les extres de Nadal i de l’estiu dels últims anys.
Però... cobraré? I quant?
Sí que cobraràs
Hi ha consens social i polític sobre la necessitat de garantir un sistema públic de pensions. El dubte és saber quant, i si el que acabaràs cobrant serà suficient per mantenir el mateix nivell de vida. Ara, a Espanya, un pensionista cobra de mitjana el 82% del seu últim salari net. És l’anomenada taxa de substitució.
En l’entorn europeu, aquesta xifra és més baixa; si les reformes a Espanya van en la mateixa línia, tendiran a reduir la pensió per assegurar la viabilitat de tot el sistema. En països com França, aquesta taxa de substitució és del 75%, mentre que a Alemanya, de mitjana, la pensió equival al 50% de l’últim salari.
Com ens han afectat les últimes reformes del sistema de pensions
La caixa de la Seguretat Social pot equilibrar-se incrementant els ingressos gràcies al creixement econòmic o bé apujant les cotitzacions de cada treballador. L’altra possibilitat és reduir les despeses del sistema, retallant l’import de les pensions o allargant l’edat de la jubilació. Les dues últimes reformes, del 2011 i 2013, han optat per aquesta via, la retallada de despeses.
Treballar fins als 67 anys
El 2011, el govern de Zapatero tira endavant una reforma amb diverses mesures. L’edat legal de jubilació s’endarrereix dels 65 als 67 anys. Es manté la possibilitat de jubilar-se als 65 anys sempre que s’hagin cotitzat almenys 38 anys i 6 mesos. L’objectiu és allargar la vida laboral i, per tant, augmentar el període de cotització.
Més anys cotitzant per cobrar el 100%
La reforma del 2011 també amplia el període d’anys amb què es calcula la base reguladora dels 15 als 25 anys. I per accedir al 100% de la base reguladora calen 37 anys cotitzats i no 35 com fins llavors. També ofereix incentius per allargar la vida laboral i s’adopten mesures per penalitzar aquells que vulguin anticipar l’edat de jubilació.
L’esperança de vida
El 2013, el govern de Rajoy promou una segona reforma, en aquest cas, sense el suport de la resta de grups polítics ni dels sindicats. S’introdueix l’anomenat “factor de sostenibilitat”, un mecanisme que, tenint en compte l’esperança de vida de la població en cada moment, calcula quina ha de ser la quantia de la pensió inicial. La idea és que la pensió sigui menor a mesura que augmenti l’esperança de vida de la població. Es dona així resposta a un dels principals reptes del sistema: els jubilats cada cop viuen més anys i això implica que els pensionistes obtenen recursos del sistema durant més temps. Els futurs pensionistes cobraran menys, però durant més anys. Aquest “factor” s’havia de començar a aplicar el 2019, però el govern del PP va decidir posposar-ne l’aplicació fins al 2023. Nombrosos països europeus apliquen un sistema similar.
Pensions i cost de la vida
La reforma del 2013 deslliga l’actualització de les pensions de l’evolució de l’IPC, que garantia als pensionistes el manteniment del poder adquisitiu. Es crea l’índex de revalorització de les pensions (IRP), un mecanisme que, en el millor dels casos, permet actualitzar les pensions per sobre de l’IPC. I en el pitjor dels casos, com ha passat en els últims anys, només un mínim del 0,25%. Ara, els partits i el govern espanyol negocien si s’ha de recuperar l’actualització de les pensions a través de l’IPC per tornar al sistema anterior.
He de començar a estalviar?
Sí, si t’ho pots permetre
Estalviar de cara al futur sembla una opció assenyada, però també és cert que no tothom pot posar diners a la guardiola regularment.
Ara mateix, de mitjana, les famílies només poden estalviar el 6% de la seva renda disponible. Per a la majoria de la població, el sistema públic de pensions és i serà bàsic per garantir-se uns ingressos durant la jubilació.
Les opcions més convencionals per estalviar són els productes que ofereixen les entitats financeres, com ara els dipòsits o els fons d’inversió. També es pot considerar l’opció de comprar, directament, accions o títols de deute públic.
Una altra alternativa és la inversió en immobles. Com qualsevol actiu financer, tot plegat és susceptible de patir les sotragades del mercats, com es va veure durant la crisi financera. Espanya dona molts incentius per canalitzar l’estalvi per a la jubilació a través dels fons de pensions.
Tot el que has de saber sobre els plans de pensions
És un producte d’estalvi a llarg termini basat en aportacions periòdiques o puntuals, amb l’objectiu de generar unes rendes que ajudin a complementar la pensió pública un cop arribat el moment de la jubilació. A l’hora de rescatar el pla, l’estalviador recuperarà una part o tot el capital invertit (depenent del tipus de producte contractat), més els possibles beneficis que hagi generat el fons, invertit segons uns criteris fixats prèviament.
Segons organitzacions com l’OCU, és un tipus d’estalvi que s’ajusta sobretot als majors de 45 anys, amb uns 20 anys per jubilar-se i perfil inversor conservador.
Organitzacions com Inverco, la patronal que representa les institucions d’inversió col•lectiva i fons de pensions, creu que són una bona opció davant “la incertesa sobre l’evolució futura de les pensions públiques”, i assenyala avantatges com ara la flexibilitat a l’hora de moure els diners entre diferents fons, o bé la fiscalitat.
De fet, des del punt de vista fiscal, la inversió en fons de pensions pot interessar com a opció de desgravació en l’impost de la renda.
Un dels al·licients d’aquests productes són els seus beneficis fiscals. Però són d’anada i tornada. Les aportacions realitzades serveixen per rebaixar la factura fiscal, perquè poden reduir-se de la base imposable general de l’IRPF, amb un límit de 8.000 euros anuals.
Ara bé, els avantatges fiscals desapareixen quan es recuperen els diners del fons, que passen a tributar com a renda del treball i incrementen la base imposable de l’IRPF. Parlem, doncs, d’un pagament d’impostos “en diferit”.
A finals del 2017, la rendibilitat acumulada dels fons de pensions era del 2,68% anual, de mitjana, segons el balanç que fa el Ministeri d’Economia a finals del 2017.
La patronal del sector, Inverco, publica també les seves estadístiques, amb el detall de cada fons i rendibilitats segons els anys acumulats. Aquest 2018, els únics que tenen rendibilitats positives són els fons garantits (+2,51%) i els de renda fixa a llarg termini (+0,38%).
Moltes veus apunten que la rendibilitat d’aquests fons és menor que d’altres productes financers i d’inversió, amb estudis com aquest del professor de l’IESE Pablo Fernández.
Sí. Un fons de pensions s’inverteix en una cartera d’actius financers que poden obtenir beneficis o pèrdues. Parlar de renda “fixa” no significa, per exemple, que el guany estigui assegurat. Dins el ventall de fons comercialitzats, n’hi ha de més o menys conservadors. Cadascú ha d’elegir molt bé d’acord amb les seves expectatives, tenint en compte sempre que l’evolució del mercat és imprevisible.
Són un punt important, que cal tenir molt en compte a l’hora de contractar un pla de pensions. Hi ha comissions de gestió d’aquest pla, i també de dipòsit de l’entitat on tenim el fons. A principis d’aquest any, el govern espanyol va establir els nous topalls.
La comissió de gestió no pot superar l’1,5% anual, i varia segons el tipus de producte: amb la renda fixa serà d’un màxim del 0,85%, si és mixta de l’1,30% i renda variable, de l’1,50%.
La comissió màxima pel dipòsit del fons és del 0,25%.
Per exemple, si tenim un fons de pensions amb 50.000 € invertits en renda variable i una comissió de gestió de l’1,5% anual, haurem de pagar 750 €, independentment de la rendibilitat d’aquell any. Si la comissió de dipòsit és del 0,20%, haurem d’afegir-hi 100 € més. Són diners que es descompten del capital invertit, any rere any.
La manera com es rescaten els plans de pensions condiciona la tributació. Si s’opta per demanar tots els diners de cop per disposar-ne immediatament, s’incrementarà la factura fiscal, perquè tot el capital engreixa la base imposable de l’IRPF en un mateix exercici. L’altra opció és recuperar el fons en forma de renda, cobrant mensualment una quantitat. També tributa com a rendiments del treball i s’ha de declarar a l’impost de la renda, però l’impacte es distribueix en els anys gradualment.
Sí, amb determinades condicions, com per exemple malaltia de llarga durada, atur també de llarga durada o desnonament de l’habitatge habitual [també es desbloquegen els diners en cas de mort del partícip]. A principis d’aquest any, el govern espanyol va ampliar les possibilitats de rescat, amb un únic condicionant temporal. A partir del 2025, els propietaris de fons de pensions poden rescatar tots els diners que portin almenys deu anys invertits. L’1 de gener del 2025 podran començar a recuperar aportacions fetes abans del 2015. Si algú, per exemple, aporta diners al seu fons de pensions aquest 2018, si vol podrà disposar dels diners a partir del 2028.
La patronal dels fons d’inversió, Inverco, distingeix entre:
Renda fixa a curt i llarg termini (no s’inclou renda variable-borsa).
Renda fixa mixta (menys del 30% de la cartera en renda variable).
Renda variable mixta (entre el 30% i el 75% de la cartera en renda variable).
Garantits (es garanteix un mínim rendiment i, segons el fons, també el capital).
Segons les últimes dades, el 60% dels partícips en aquests fons opten per la renda fixa mixta.
Segons dades del Ministeri d’Economia, a finals del 2017 hi havia 9,6 milions de partícips en fons de pensions a l’estat espanyol, amb un patrimoni acumulat de 110.000 M€.
Com ho fan en altres països?
El ventall és amplíssim
Des de sistemes públics com l’espanyol o el francès, fins a d’altres on pesa molt la via privada, com és el cas de Suècia o, més encara, Xile.
Espanya
Sistema de repartiment clàssic. Pràcticament la totalitat de les prestacions depenen del sector públic, tot i que també hi ha la possibilitat d’acudir a plans privats. Països com Portugal, Itàlia i Grècia tenen sistemes similars.
França
Sistema de pensions de “repartiment”. Els treballadors en actiu paguen la pensió dels jubilats. A més de la pensió mínima garantida per la Seguretat Social, hi ha una pensió complementària que gestionen empreses i sindicats. Les aportacions a aquests fons serveixen per “puntuar” els treballadors; com més punts i anys de cotització puguin acreditar, millor serà la pensió quan es retirin. Alemanya i Bèlgica tenen sistemes similars.
Regne Unit
Sistema mixt públic-privat. La part pública només representa prop d’un 30% de la pensió final. S’incentiven els plans privats a través de les empreses, que estan obligades a inscriure els seus treballadors en fons de pensions privats. Hi aporten el 5% del seu salari, el 8% a partir del 2019. Els Països Baixos, Suïssa o Irlanda tenen un sistema similar.
Suècia
Sistema mixt públic-privat. Les cotitzacions socials són el 18,5% del salari. Una part, el 16%, són per pagar les pensions del sistema. L’altra, el 2,5%, es guarda en un compte individual de cada cotitzant, que recuperarà quan es jubili. Un gestor privat elegit lliurement pel treballador s’encarregarà d’invertir aquests diners. Cada any, el govern envia informació detallada de les aportacions i el càlcul de la possible pensió futura.
Estats Units
Sistema públic de repartiment, que garanteix pensions públiques. Però el més habitual és complementar-les a través de plans privats; d’empresa (els anomenats 401K), o bé voluntaris.
Xile
L’any 1981 –en plena dictadura del general Pinochet– va adoptar un nou sistema totalment privat, de capitalització total. El 10% del salari de cada treballador va a un compte personal que s’inverteix en un fons de pensions. Al llarg dels anys, sistemes similars van implantar-se en diversos estats de l’Amèrica del Sud. El 2008, Xile va introduir una pensió mínima finançada a càrrec dels pressupostos generals de l’Estat.