Per què acomiadem els morts en 48 hores i no esperem més com fan al nord d'Europa

Una persona mor dimarts a la matinada a l'hospital i dimecres a la tarda ja ha estat enterrada o incinerada. Els catalans ens acomiadem dels morts en un o dos dies, a tot estirar.

Entre aquests dos moments, s'activa un engranatge que inclou el trasllat a una funerària, la preparació del cos, hores de vetlla i una cerimònia de comiat. I, mentrestant, comença un inevitable procés de dol per a l'entorn més proper del difunt.

El que aquí és una tradició molt arrelada, és impensable al Regne Unit, a Alemanya o a Bèlgica. Allà, com passa en altres països del nord d'Europa, no van amb presses, i el temps entre que algú mor i se'n fa el funeral pot ser de dies o setmanes.

Són dues maneres de dir adeu als morts que fan preguntar-nos si ens convé afrontar-ho al més aviat possible, o bé donar-nos més temps per assimilar la pèrdua i fer el comiat quan ens sentim més preparats.
 

"Arraconem la mort com fem amb la vellesa o les malalties"

La psicòloga Begoña Elizalde, especialista en dol i pèrdues, sentencia que "tenim pressa per treure'ns els morts de sobre" malgrat que les persones, puntualitza, necessitem força més temps per adonar-nos de la mort i poder assimilar-la.

En una conversa amb el 324.cat, afegeix que la immediatesa amb què ens acomiadem dels morts a Catalunya s'ha d'emmarcar en el fet que som una societat "hedonista", que viu el moment i està abocada a la "bellesa":

"Tot el que és lleig ho amaguem, i la mort és molt lletja i ens la traiem de sobre molt de pressa. També ho fem amb les malalties, la vellesa, síndromes o trastorns mentals. Ho arraconem a certes sales d'hospital, edificis especials i no ho barregem amb la vida."

Les tradicions religioses sempre han procurat que el trànsit entre la mort i l'enterrament fos relativament ràpid. En part, per una qüestió de creences, però també per combatre la descomposició dels cossos, que s'accelera en latituds càlides com la nostra.

Avui dia, la religió encara té un paper important en els ritus funeraris a Catalunya, on el 80% de les cerimònies són religioses, i d'alguna manera encara condicionen els terminis. Això sí, en conjunt el 20% de les cerimònies ja són laiques --fins a un 30% a les grans ciutats.

El fred, la religió i l'evolució de les societats

La tradició d'esperar dies o setmanes a acomiadar els morts s'explica per una dimensió social, segons el professor d'Antropologia de la URV Jordi Moreras. Per exemple, per donar prou marge a tothom perquè pugui ser a la cerimònia i que tot es faci de la manera desitjada.

El conseller delegat de l'empresa funerària Àltima, Josep Ventura, també relaciona els costums propis de països del nord d'Europa amb la climatologia, la religió i l'evolució de les societats.

Històricament als països freds han pogut conservar millor els cadàvers i, quan no hi havia maquinària, el fet que els cementiris estiguessin molt de temps coberts de neu i gel obligava a posposar les inhumacions durant setmanes o mesos, fins a l'arribada de la primavera.

En canvi, als més càlids no hi havia massa marge per esperar. Ara, però, la refrigeració permet conservar els cossos durant dies i, si convé, se'ls pot embalsamar. A més, a Catalunya la llei no fixa cap termini màxim per enterrar o incinerar un cadàver, amb la qual cosa els tempos els acaba marcant la persona que ha de prendre la decisió.
 

L'exemple d'Alemanya: diversos dies d'espera i cafès de dol

A Alemanya poden trigar entre dos i deu dies a enterrar algú, i fins a quatre setmanes si ha de ser incinerat. Els alemanys defugen les presses a l'hora de planificar un comiat perquè creuen que prendre's les coses amb temps és una garantia d'èxit.

Allà les famílies solen enviar targetes d'avís sobre la mort de la persona i informen del lloc de la cerimònia i de l'enterrament o la incineració. Alhora, és habitual que amics o familiars els responguin amb targetes de condol i, en algun cas, amb diners per ajudar-los amb les despeses.

Com passa en molts altres països europeus, després del comiat solen trobar-se en un cafè, un restaurant o a casa de la família per prendre galetes, pastís, te, cafè o àpats més contundents. A Alemanya se'n diu Leichenschmaus --la festa fúnebre o el cafè de dol.

És millor la immediatesa o esperar?

El comiat d'un ésser estimat és un dels moments més durs a què ens hem d'enfrontar els humans. Per això, en situacions com aquestes es fa molt difícil generalitzar i els experts no gosen a plantejar-hi solucions teòriques.

"Per mi, com més aviat millor" o "Preferiria haver esperat més temps, perquè no me n'adonava res". Són expressions reals, fetes per dues persones diferents, que demostren que el que per a algú pot ser positiu, per a un altre encara pot complicar més les coses.

Les 24 hores posteriors a la mort són clau per al procés d'elaboració del dol i, per això, moltes persones opten per fer els rituals de comiat tan aviat com es pugui. Esperar més temps, però, permetria personalitzar molt més les cerimònies, com destaca Josep Ventura:

"Tenir poc temps no ens ajuda a poder oferir aquesta personalització i després també és molt important poder guarnir el procés d'incineració, que ja suposen el 50% del total. Per això també oferim aspectes com la projecció immersiva abans del moment de la incineració."

Els experts destaquen la importància d'organitzar una vetlla per poder reconèixer la pèrdua i rebre el suport de familiars i amics, fer una celebració com a ritual de transició i, en cas d'incineració, enterrar o dispositar les cendres en un columbari i no conservar-les a casa en una urna.

En el cas d'aquelles morts "esperades" i en què una malaltia prèvia del difunt ha causat un fort desgast físic o mental en el seu entorn més proper, la psicòloga Begoña Elizalde planteja l'opció d'organitzar un comiat al cap d'unes setmanes o mesos.

"No és tan important que hi hagi el cos o les cendres, sinó que les persones més properes ho hagin pogut assimilar i preparar, i viure el ritual d'una manera més plena perquè això pugui intercedir positivament en el dol."

El dol, més invisible

L'antropòleg Jordi Moreras considera que, igual com passa amb la mort, "el dol ens fa nosa" i "ha deixat de veure's socialment".

Abans, assenyala, aquest dol començava amb la vetlla i d'alguna manera es vivia amb un acompanyament per part de la resta de familiars i amics, però ara, diu, "s'aborda com una patologia emocional que incomoda a la resta".

Preguntes com "ja estàs millor, oi?" o "ja ho has pogut superar?" són una mostra, segons ell, que el dol s'ha convertit en un "trasbals individual".

"Ens incomoda trobar-nos amb el dolor dels altres i haver-hi de donar una resposta coherent en termes d'empatia."

Unes dècades enrere era habitual que els familiars més pròxims al mort vestissin de dol durant mesos o anys, sobretot les dones, que en quedar-se vídues podien portar vestimentes de color negre durant tota la vida.

Aquest color continua sent avui en dia el més tradicional i àmpliament acceptat a l'hora d'acudir a un funeral, però ja no és habitual que els familiars es posin de dol per la mort d'algú.

Aquest canvi de costums és una evidència de com ha evolucionat també la nostra manera de viure el temps posterior a la mort.

El dol inclou cinc fases, segons la teoria que va desenvolupar la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross el 1969: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. Cal tenir en compte, però, que aquestes etapes no són lineals i que poden variar en durada i intensitat per a cada persona.

Com ens podem preparar davant la mort?

Les morts sobtades ens obliguen a entomar la mort de cop i volta, però en aquelles situacions en què ja sabem que la pèrdua serà inevitable, és recomanable que actuem amb certa previsió.

La psicòloga Begoña Elizalde recomana preparar amb temps els detalls del ritual de comiat i no esperar-nos a fer-ho després que s'hagi produït la mort i ens puguem veure sobrepassats pel llarg llistat de propostes que ens poden fer des de la funerària.

La psicòloga apel·la a "no perdre'ns de vista a nosaltres mateixos" perquè, recorda, "ja hem fet tot el que hem pogut per la persona morta i les presses s'han acabat". Per això, recomana cert relaxament, no amoïnar-se per qüestions accessòries i prioritzar el benestar d'un mateix.

I si hem d'acompanyar algú després de la mort d'un ésser estimat, Elizalde recomana que "hi siguem", sigui per escoltar o per oferir-nos a fer alguna cosa concreta per l'altre. En qualsevol cas, apunta, aquest suport l'ha de dirigir la persona que està passant el tràngol i no a l'inrevés.

Hem allunyat la mort de la vida?

Abans el més habitual era que les persones morissin a casa, on solien viure tres o més generacions. La vida i la mort convivien de manera més estreta que no pas ara, i tothom --també els més petits-- n'era conscient i afrontava la situació de la millor manera que podia.

Aquesta realitat havia convertit en una tradició que les famílies organitzessin la vetlla a casa seva i que fos allà on rebessin les mostres de condol per part de coneguts, altres familiars o amics.

Amb el pas del temps, però, la construcció de sales de vetlla a cada cop més municipis i la proliferació d'empreses funeràries han propiciat que aquests moments es visquin fora de casa, fins que el mort s'enterra o s'incinera. Els tanatoris són entorns impersonals, però professionalitzats.

A més, cal tenir en compte que a Catalunya el 33,4% de la població paga una assegurança de mort. Més del 60% dels serveis que es van fer a Catalunya estan coberts per una assegurança de defunció, segons l'Associació d'Empreses de Serveis Funeraris (Asfuncat).

Els tanatoris agafen el relleu de les vetlles a casa

El Tanatori Sancho de Ávila, a Barcelona, va ser el primer que es va obrir a Catalunya i a tot l'Estat, el 1968. Inicialment, va generar cert rebuig entre una part de la població, que no entenia que la vetlla no es fes a casa o que la cerimònia se celebrés fora d'una parròquia.

El 2022 a Catalunya ja hi havia 150 tanatoris, 85 vetllatoris i 539 sales de vetlla. Això ha canviat dràsticament el procés posterior a la mort i l'ha deixat, gairebé en exclusiva, en mans de les empreses de serveis funeraris.

"Hem optat per la comoditat", assenyala l'antropòleg Jordi Moreras, que defensa que és aquest sector "el que ens diu com ho hem de fer" perquè la majoria de persones "no acostuma a deixar escrit abans de morir com vol que sigui tractat".

Amb tot, no hi ha cap normativa que impedeixi fer la vetlla d'una persona en un domicili particular, però sí que s'exigeix obtenir el certificat de defunció al Registre Civil i traslladar el difunt en un cotxe fúnebre per a l'enterrament o la incineració, que per llei no pot fer-se abans de 24 hores.

Les vetlles a casa gairebé s'han erradicat de les grans ciutats i només se'n veuen en zones rurals, segons el conseller delegat d'Àltima, Josep Ventura. En aquests casos, apunta, als cossos se'ls fa una tanatopràxia, un conjunt de tècniques higienicosanitàries i estètiques que permeten la conservació del cos i que ofereixi una aparença natural i tranquil·la.

El sector de les empreses funeràries també treballa per adaptar-se als costums de les persones nouvingudes que han mort i són enterrades aquí. Per exemple, les que són de confessió musulmana, on els ritus estableixen que els cossos s'han de rentar abans de ser enterrats --mai incinerats-- de cara a la Meca.

Estem preparats per afrontar la mort?

Parlar de la mort continua sent un tabú per a gran part de la nostra societat i, per això, la psicòloga Begoña Elizalde creu que encara tenim molta feina a fer, també a nivell estrictament individual.

En aquest sentit, considera que és molt important "tenir treballada la nostra pròpia mort", i també la de les persones que ens envolten. Això, per exemple, creu que ens permetria tractar la qüestió de la mort d'una manera més "encertada" amb els infants.

"I si morim --ens pregunta-- tenim preparat un testament o a qui deixaríem les nostres coses? Per què ens preparem cada dia per a un munt de coses, però no per a la mort, que és l'única que arribarà segur?".