Per què aplaudim? L'origen d'un gest senzill i ancestral que enforteix el vincle social

És un gest fàcil: ajuntar els palmells de les mans per fer soroll. I segurament per això fa milers d'anys que els humans el fem servir per expressar aprovació i agraïment.

Però aplaudir té més components --socials, culturals i històrics-- que el converteixen en una espècie de ritual amb certa profunditat.

On més s'aplaudeix és al teatre, amb les salutacions finals, que es diuen "les glòries". I, com tot el que passa dalt l'escenari, les glòries s'assagen: la posició, el ritme i les entrades i sortides en cas que s'allarguin.

Tot i que és difícil establir un origen clar, el costum de picar de mans al final dels espectacles es remunta a l'antiguitat clàssica.
 

"Valete et plaudite"

Algunes obres de les civilitzacions grega i egípcia ja fan referència al fet d'aplaudir, però sembla que van ser els romans qui el van popularitzar al teatre.

De fet, l'espectacle acabava quan l'actor protagonista cridava "Valete et plaudite", que en llatí significa "comiat i aplaudiment". 

En aquella època també van aparèixer els primers aplaudidors professionals: cobraven per fer veure que els havia entusiasmat una representació.

A l'antiga Roma ja es van adonar que l'opinió pública podia modular-se a través d'uns quants influenciadors ben distribuïts per la platea.

Amb l'òpera francesa dels segles XVIII i XIX, es van popularitzar diverses figures com aquesta. Si era una comèdia, els "rieurs" havien d'esclatar a riure; si era un drama, les "pleureuses" havien de fingir un gran plor, i els "bisseurs" reclamaven bisos a crits.

I, entre tots ells, els integrants de les claques, del francès "claquer", també es van convertir en personatges habituals.
 

La dimensió social d'aplaudir

Centenars o milers de persones picant de mans alhora davant un mateix producte cultural té un component especial que reforça un vincle social. 

"Aplaudir en un teatre és una manera d'agrair, però també és una manera de formar comunitat perquè l'aplaudiment és un so fort i és un reconeixement públic que allò t'ha agradat", indica l'actor i periodista cultural Jaume Forés.

Entrevistat per TV3, Forés explica que és la manera de "deixar palès que estem molt d'acord" amb la "idea política o social" que s'ha representat en escena. 

També hi ha alguns codis a l'hora d'aplaudir: poca gent s'atreveix a ser la primera a fer-ho i l'última a acabar; és un ritu grupal. I encara que no ens hagi agradat l'obra, sentim pressió per fer-ho igualment. 

Per això, el periodista cultural defensa que el públic pugui reaccionar negativament si així ho considera: "Sé que no és gaire compartit, però hauríem de recuperar el dret dels espectadors a la protesta", diu Forés. 
 

Claques memorables

A la postmodernitat, els aplaudiments sovint s'han convertit, com gairebé tot, en mems. És el cas de la curiosa picada de mans de Nicole Kidman als Oscars del 2017, que les xarxes van batejar com a "aplaudiment de foca".

L'actriu va haver d'explicar que ho va fer per no fer malbé els anells amb diamants que li havien deixat per a la cerimònia.

Dos anys després, la líder demòcrata Nancy Pelosi li va robar els titulars al president Donald Trump amb un aplaudiment sarcàstic al seu discurs d'estat de la nació:

També hi ha aplaudiments simbòlics --als professionals sanitaris durant la pandèmia--, aplaudiments erronis --al final de cada moviment en un concert de música clàssica-- i aplaudiments posttraumàtics --quan l'avió ha aterrat.

I claques que es converteixen en un gènere en si mateix, com l'aplaudímetre en què s'ha convertit el públic del Festival de Canes.

El rècord mundial, però, són les 3 hores i 16 minuts que va durar la convocatòria del Clap for Jesus Team a Uganda. L'objectiu no era altre que rebre el Guinness.

Sigui quin sigui el tipus d'aplaudiment, continua sent una forma d'expressió humana que no ha canviat des de fa milers d'anys.