Per què badallem i per què encomanem els badalls? Expliquem què en sap la ciència

Una persona badalla davant nostre i immediatament nosaltres fem el mateix. Per què el badall s'encomana? I encara més, per què badallem? I per què mirem que no se'ns noti?

Andrew Gallup, un biòleg evolucionista de l'Institut Politècnic de la Universitat Estatal de Nova York, deu ser la persona que més temps ha dedicat a veure com badallen els altres, tant persones com animals. I acaba de publicar un article a la revista Animal Behaviour enquè recull tot el que se sap, o se suposa actualment sobre aquest acte tan usual.

D'entrada, cal no avergonyir-se. Sembla que el badall té molta importància en els animals socials i pot servir per promoure la sincronia en els grups.

Badallar té una llarga història. Segons Gallup, devia aparèixer fa uns 400 milions d'anys, quan les mandíbules dels peixos van evolucionar. Des d'aleshores s'ha badallat molt i avui és una pràctica involuntària que s'estén en tots els animals vertebrats.

Això va fer pensar a Charles Darwin que si s'havia conservat al llarg de milions d'anys i estava tan estès devia tenir algun sentit evolutiu. Alguna utilitat deu tenir un acte que, com recorda Gallup, també té els seus riscos: pot provocar subluxació de la mandíbula i comporta una momentània pèrdua de capacitat.

Una de les coses que ha de tranquil·litzar els que badallen molt són els resultats d'un estudi de Gallup i els seus col·legues publicat l'any passat a Communications Biology. Analitzant 1.291 badalls de 55 espècies de mamífers i 46 d'ocells, van constatar que hi ha una correlació entre la durada del badall i la mida i complexitat del cervell. Així que qui badalli, en comptes de dissimular-ho, fins i tot pot presumir de connexions neuronals.

Quin sentit fisiològic té el badall?

Aleshores, arribem a una de les preguntes clau: quin sentit fisiològic té el badall? En contra del que es diu sovint, Gallup nega que incrementi els nivells d'oxigen a la sang. La hipòtesi s'ha posat a prova repetidament i s'ha pogut descartar.

En canvi, sí que hi ha molt consens que el badall ajuda en la circulació neurovascular i en el refredament del cervell. Investigacions recents aporten proves sobre la funció del badall de regular la temperatura i refredar el cervell. Si el cervell s'escalfa, un badall el torna a posar a lloc.

Això s'ha vist en diversos experiments en humans, altres primats, rosegadors i ocells. Abans del badall, la temperatura de la pell i del cervell augmenten i després disminueixen. El badall fins i tot es pot provocar alterant la temperatura del cervell. Això s'ha vist en rates: escalfar-los el cervell fa que badallin més.

Per això, badallar desperta, aclareix la ment. I també es badalla més en moments de transició: quan ens despertem o quan ens adormim, quan la nostra atenció fluctua o quan ens avorrim.

Però si badallar sempre despertés, fer-ho quan tenim son ens impediria de dormir. Sembla que el procés és més complex i que els ritmes circadians, els canvis durant el dia dels processos fisiològics, també hi influeixen.

El badall fins i tot pot ser selectiu a l'hora de produir els seus efectes. Un estudi publicat l'any passat per Gallup i la seva col·lega Kaitlyn Meyers a Animal Cognition mostrava que les conseqüències eren diferents davant d'un risc o davant d'una situació sense perill.

L'experiment es va fer amb 38 persones i els dos investigadors van observar que quan se'ls exposaven imatges amb serps, una potencial amenaça, o amb granotes, que en principi no representen cap risc, la reacció era diferent.

Els participants localitzaven amb més rapidesa les serps a les imatges si abans els havien passat imatges de gent badallant. És una demostració que el badall, fins i tot dels altres, desperta l'atenció i augmenta la velocitat de reacció. Però això no passava amb les imatges de granotes. D'alguna manera, els nostres processos mentals consideren que si no hi ha risc no cal accelerar la resposta.

Per què badallem quan veiem que ho fan els altres?

Però, anem a la pregunta de l'inici: per què badallem quan veiem que ho fan els altres? Per si calia, està comprovat experimentalment, com explica Gallup en el seu article:

"Els estudis mostren que el badall contagiós es pot desencadenar per senyals visuals i/o auditius i, en humans, fins i tot pot ser induït en solitari, pensant o llegint en l'acte de badallar".

És a dir, si badalleu llegint aquest article no és necessàriament perquè us avorreixi o us faci venir son, sinó per una reacció demostrada científicament --fins i tot, pel que hem explicat abans, potser us desperti més el cervell i l'entengueu millor. I a part de veure badallar, també contagia sentir badallar, escoltar el so que moltes vegades acompanya aquest acte.

Gallup reconeix que els mecanismes neuronals que governen el badall contagiós no es coneixen gaire bé, però que probablement impliquen les neurones mirall, les que s'activen tant quan un animal fa una acció com quan veu que l'acció la fa algú altre. Es realitzi o es vegi com la fa algú, s'encenen les mateixes neurones.

En tot cas, el contagi de badalls està estès entre tantes espècies que alguna funció deu tenir. Està present en humans, bonobos, orangutans i ximpanzés. En altres espècies n'hi ha indicis, però no proves concloents, i en goril·les s'ha demostrat que no es produeix el contagi de badalls.

Els ximpanzés fins i tot badallen quan veuen que ho fa, no només un company d'espècie, sinó també una persona. I el mateix fan els gossos domèstics, que, en canvi, resten indiferents si qui badalla és un altre gos. El badall també s'encomana en certs rosegadors, llops en captivitat i porcs, i falten més proves en ovelles, elefants africans i elefants marins.

Quina utilitat té el contagi de badalls?

Les recerques per esbrinar quina utilitat té el contagi de badalls encara són limitades, però ja se n'extreuen algunes conclusions. La majoria d'estudis no compten només badalls immediats, sinó els que tenen lloc durant un període de temps limitat, de fins a tres o cinc minuts després d'observar o sentir el badall aliè.

Una hipòtesi és que el badall s'encomana per sincronitzar o coordinar el comportament d'un grup. I això, en moltes circumstàncies, pot afavorir la supervivència dels seus membres.

Un dels pocs estudis que semblen demostrar-ho es va publicar fa poc més d'un any a Animal Behaviour i el van fer tres investigadors de la Universitat de Pisa (Grazia Casetta, Andrea Paolo Nolfo i Elisabetta Palagi) amb lleons africans. Van observar que badallen quan estan relaxats i immersos en relacions socials. Però que el contagi dels badalls també facilita la sincronització motora d'un grup i l'acció coordinada.

L'estudi mostra que la sincronia es va multiplicar per un factor d'11 quan el badall s'encomanava al grup. També incrementava la possibilitat que qui observa el badall repeteixi els patrons de conducta de qui l'ha fet. En canvi, no van trobar proves per donar suport a la hipòtesi que augmenta el seu estat d'alerta, perquè no se'n produïen més quan els animals competien per restes de menjar, com ara carcasses d'altres animals.

Finalment, també hi ha proves que el badall s'encomana més si hi ha lligams familiars. S'ha vist en humans i s'interpreta com una forma d'augmentar la cohesió social del grup i la protecció entre els parents.

En humans, s'ha vist que les dones embarassades són més susceptibles al contagi quan veuen badallar algú. Així ho demostra un estudi encapçalat per Ivan Norscia, de la Universitat de Torí, i Elisabetta Palagi, de la Universitat de Pisa, publicat l'any passat a Human Nature.

Van mesurar les reaccions d'un grup de dones embarassades i d'un grup de dones que ni ho estaven ni havien tingut fills en vídeos que mostraven nadons badallant o amb expressió neutra. Els resultats suggereixen que aquest contagi pot afavorir l'empatia de les dones amb el grup, en una un període en què estan més sensibles i poden necessitar més suport.

Molts interrogants encara oberts

Tot plegat ofereix moltes dades sobre el badall i el seu contagi, però també deixa obertes moltes qüestions. Gallup proposa investigar més a fons les característiques socials del badall en humans i per què està estigmatitzat en algunes cultures o bé intentem dissimular-lo quan estem amb altra gent. Els estudis en humans i animals no humans proporcionaran, diu, "la comprensió més completa d'aquest comportament conservat durant l'evolució".

Unes recerques que, tal com reconeix Gallup en una entrevista a Science, l'han fet badallar sovint. Al principi, quan va començar a estudiar aquest tema, es va adonar que badallava contínuament. Ara afirma que veure badalls al laboratori ja no li provoca tan sovint aquest efecte contagi. Una mostra que potser també és possible immunitzar-se contra els badalls aliens.