Per què el BBVA està disposat ara a pagar 5 vegades més per quedar-se el Sabadell?
El nou intent de fusió arriba en un context molt diferent de l'últim, fa gairebé quatre anys
El BBVA ja ho va intentar fa gairebé 4 anys, i no se'n va sortir. Per què ara ho torna a intentar? Doncs segurament perquè pot.
La banca està guanyant molts diners gràcies als tipus d'interès alts: cobra més pel crèdit, però paga menys els dipòsits. I aquest marge és la base del seu negoci.
L'any passat, el BBVA va tenir beneficis rècord de 8.000 milions. Una part va a les butxaques dels accionistes, però la resta li dona múscul per sortir i anar a comprar. I si vol guanyar clients a Espanya, el més fàcil és quedar-se un rival. En aquest cas, el Sabadell.
Però hi ha dues diferències respecte al que va passar al 2020. En aquell moment, l'acció del Sabadell valia només al voltant dels 30 cèntims. Ara, 4 anys després i enmig del moment dolç de la banca, l'acció estava aquest matí a 1,70 euros (abans que es filtrés l'operació).
Pagar 5 vegades més que el 2020
Comprar el Sabadell, segons la cotització de borsa, hauria significat uns 2.000 milions d'euros el 2020, i ara, en canvi, pot costar-ne uns 10.000, cinc vegades més. Aquesta és, doncs, la primera diferència: en l'operació, avui, es pagaria 5 vegades més que el 2020.
Però la segona diferència rau justament en el significat de la paraula "pagar", que no s'ha de confondre amb "costar".
El 2020, el BBVA tenia assumit que, tot i "pagar" només 2.000 milions, la factura final li acabaria "costant" molts més milions, perquè en els balanços del banc català tenia por de trobar crèdits i altres actius de dubtosa qualitat. I amb un risc de morositat força més alt que en molts dels seus competidors. A més, la situació del banc anglès del grup, el TSB, era molt delicada.
Un cost més assumible
Ara, quatre anys després, el Sabadell és una entitat molt més sanejada, tant al mercat espanyol com en l'anglès, on opera el TSB. Per tant, el preu que hauria de pagar s'ajusta molt més al cost final de tota l'operació.
I precisament ajustar, afinar, aquesta relació entre preu i cost, posar-se d'acord en quin és el valor final del Sabadell, serà ben segur el nucli de les discussions entre totes dues entitats. Unes discussions que tot just han de començar a partir d'aquest dimecres.
La cautela del govern espanyol
El govern espanyol, que juntament amb el Banc d'Espanya i Brussel·les tindrien l'última paraula sobre la viabilitat de l'operació, ha reaccionat amb cautela.
Amb "prudència", ha dit el ministre Carlos Cuerpo, que es troba per primer cop amb una fusió bancària des que va ser nomenat, fa escassament cinc mesos.
Per Cuerpo, "no només s'ha de fomentar que el sector bancari segueixi tenint aquests nivells de rendibilitat i solvència, sinó que tinguem una situació competitiva en el sector financer que ens quedi, després d'aquesta operació, si és que es produeix".
La consellera d'Economia, Natàlia Mas Guix, ha reaccionat en la mateixa línia. I és que la competència --o millor dit, la falta de competència-- és el gran perill per als clients de banca quan parlem de fusions.
Perill d'oligopoli
Fa menys de quatre anys, els clients podien anar a picar a la finestreta de cinc bancs dels considerats grans, els grossos. Quan Caixabank va comprar Bankia, van passar a quatre. I ara, podrien quedar en tres.
Un hipotètic banc fusionat seria el segon d'Espanya, frec a frec amb Caixabank, mentre el Santander va al davant gràcies al seu negoci a l'estranger.
Els impulsors de les fusions sempre defensen que guanyant mida poden donar més bon servei. I és cert també que el Sabadell està orientat cap al negoci amb empreses, on podria ser complementari amb el BBVA.
Però, a banda dels clients, caldrà veure també l'efecte sobre les respectives plantilles. Avui, a Catalunya, el Sabadell té uns 5.500 treballadors en 340 oficines. El BBVA, que va heretar la xarxa de Catalunya Caixa, en té gairebé 4.000, i 400 oficines.
