Per què encara no afluixen els tipus d'interès i fins quan seran tan alts

L'euríbor ja encadena quatre mesos per damunt del 4%, un nivell que no es veia des de finals del 2008, en plena crisi de Lehman Brothers. Tot i que a l'agost va frenar l'escalada, el principal índex hipotecari ha repuntat aquest setembre fins al 4,149%, un número calcat al del juliol passat.

Tot plegat després que el Banc Central Europeu tornés a apujar els tipus d'interès a principis de mes. De moment, la tendència a l'alça no afluixa, i els mercats apunten que en tenim per uns quants mesos més.  

2.000 euros més d'hipoteca  

Això impacta directament en la butxaca de tothom que tingui una hipoteca variable i li toqui revisar-la ara. Per exemple, per una hipoteca en què quedin per pagar uns 150.000 euros, aquest 4,15% del setembre representa que la quota s'apujarà uns 160 euros al mes aproximadament, uns 2.000 euros més l'any.

També és cert que el ritme de les pujades de l'euríbor s'ha alentit i a partir d'ara l'encariment de les quotes ja no serà tan pronunciat com els últims mesos, quan l'euríbor va passar ràpidament d'estar en negatiu a situar-se per damunt del 2%.  

L'efecte és sobre les hipoteques a tipus variable, les referenciades a l'euríbor, però les entitats bancàries insisteixen que l'escenari d'avui és molt diferent de l'última crisi immobiliària del 2008. Recorden que durant els últims anys la majoria d'hipoteques s'han signat a tipus fix i, en aquest sentit, els clients estan més protegits davant l'escalada de l'euríbor.

Últimament, però, van agafant força les hipoteques mixtes, amb els primers anys de quota fixa, que ajuda a passar millor aquestes alces de l'euríbor, i després la resta de vida del préstec té un interès variable.  

Fins quan l'euríbor tan alt?  

Els tipus d'interès van començar a pujar a la zona euro el juliol passat i en poc més de dotze mesos han volat des del 0% fins al 4,5%.

Ha estat la reacció del BCE davant el brot d'inflació que ja s'arrossegava des d'abans de la guerra d'Ucraïna, però que el conflicte bèl·lic va exacerbar a partir del març del 2022.

Seguia els passos de la Reserva Federal nord-americana i d'altres bancs centrals. Amb la covid, tots havien obert l'aixeta del crèdit sense límits per alleugerir la sotragada de la pandèmia, els confinaments i la frenada econòmica mundial. Després va aparèixer la inflació --qui sap si també provocada per tant crèdit fàcil-- i els bancs centrals no van tenir més remei que pitjar el fre en sec.  

Ara, després de més d'un any assistint com a espectadors a pujada rere pujada dels tipus d'interès, tothom dona per fet que aquest cicle ha arribat al final, tant a Europa com als Estats Units.

Ningú descarta un retoc més a l'alça abans que acabi l'any, però el gruix de les pujades ha quedat enrere. Malgrat tot, però, l'euríbor no baixa i també es dispara el cost del deute públic i privat. Per què?  

Per què no afluixen encara?  

L'objectiu dels bancs centrals es manté inalterable: contenir la inflació. És la seva missió oficial i necessiten conservar el rumb per mantenir certa credibilitat.

És evident, però, que els tipus d'interès no poden pujar indefinidament, perquè refredar els preus a base d'encarir el crèdit té efectes col·laterals sobre empreses i famílies, amb el risc real de fer caure la zona euro en una recessió.

Davant d'això, les autoritats han canviat el discurs; ara ja no es tracta de continuar endurint els tipus d'interès sense aturador, sinó de mantenir-los en l'actual punt tant temps com faci falta fins que la inflació deixi de ser un maldecap. "Tant de temps com sigui necessari", va insistir aquest dilluns la presidenta del BCE, Christine Lagarde, davant del Parlament Europeu.  

El cost del deute, amunt  

El de Lagarde és un nou discurs que altera les previsions de qui ho apostava tot a una baixada ràpida dels tipus d'interès un cop s'arribés al punt més alt del cicle. Ara, s'allunya la possibilitat que comencin a baixar a finals d'aquest any o principis del 2024.  

I això vol dir que inversors, però també governs, empreses i famílies han de reajustar expectatives. Alguns ja ho estan fent, com els mercats financers, que han començat a exigir tipus d'interès més alts per finançar empreses i governs a llarg termini.

Els interessos del deute públic nord-americà són en el punt més alt des del 2007, i en el cas de la zona euro passa el mateix; el bo espanyol a deu anys ja cotitza per damunt del 4%, el màxim des del 2013, en plena crisi de l'euro. Passa el mateix amb el deute alemany, italià o francès, per exemple.  

Els efectes col·laterals dels tipus alts, a peu de carrer  

Tot això tindrà conseqüències a peu de carrer. D'entrada, l'euríbor no afluixarà tan ràpid com es podria esperar. El finançament d'empreses i famílies tampoc millorarà, just quan les economies de la zona euro estan frenant.

A més, pot tenir un impacte a la borsa, perquè molts inversors fugiran de la renda variable atrets pels alts rendiments del deute públic. Un encariment del deute públic que té conseqüències polítiques, perquè dificulta l'accés al crèdit per part dels estats i els pot obligar a estrenye's el cinturó per impedir que es disparin els pagaments d'interessos.  

Què pot canviar l'escenari? Si baixa la inflació, baixarà l'euríbor  

D'entrada, si la frenada econòmica a la zona euro, sobretot a Alemanya, s'aprofundeix, el BCE pot veure's obligat a afluixar una mica. També si hi ha un daltabaix als mercats financers, una repetició d'una crisi llampec com la que va tocar de ple el Silicon Valley Bank o Credit Suisse.  

Però el que realment obligaria els bancs centrals a desfer el camí i començar a baixar esglaons seria el final definitiu de l'episodi d'inflació dels últims dos anys.

Aquest canvi d'escenari s'ha complicat les últimes setmanes, amb un petroli acostant-se als 100 dòlars el barril per les retallades de producció de l'Aràbia Saudita.

Però també és cert que els números diuen que la inflació està moderant-se a tota la zona euro. Segons Eurostat, l'IPC va ser del 4,3% aquest setembre, el número més baix des de novembre del 2021. I estats com Espanya, Grècia, els Països Baixos o els Bàltics tenen una inflació per sota dels tipus d'interès oficials.  

Amb una inflació clarament a la baixa, seria políticament insostenible per al BCE continuar mantenint els tipus d'interès per damunt del 4% i això s'acabaria traslladant al cost del crèdit. De manera que, a la pràctica, la pròxima quota de la hipoteca passarà també pel sortidor de la benzinera o la caixa del supermercat.