Per què ens ha de preocupar el conflicte de l'Alt Karabakh?

L'Alt Karabakh era fins ara un territori inclassificable, que no era un estat, ni una regió autònoma, ni un espai administrat per institucions internacionals... Se l'anomenava "enclavament", una categoria prou indefinida, que defineix un territori dins un altre territori, amb unes característiques diferenciades.

Els armenis que hi vivien, després de guanyar la guerra entre Armènia i l'Azerbaidjan (1988-1994) i de la sortida de centenars de milers d'àzeris de la zona, van autoproclamar-se "república independent" però no han aconseguit, en quasi 30 anys, que cap país del món –ni tan sols Armènia- els reconegui.

La desaparició de l'Alt Karabakh no resol el conflicte

Ara, les autoritats karabakhs, davant l'evident superioritat militar de l'exèrcit de l'Azerbaidjan, han anunciat la seva desaparició. S'esborren -literalment- del mapa a partir del primer de gener del 2024.

Problema resolt, podríem concloure. Però la realitat és molt diferent. Aquest conflicte és només una mostra de l'enorme complexitat del Caucas, una regió on històricament s'han entrellaçat i confrontat interessos diversos. I tot fa pensar que, a partir d'ara, en viurem nous capítols.

Armènia, la més petita de les repúbliques caucàsiques, la menys poblada (amb uns 3 milions d'habitants) i la més pobra en recursos naturals, surt encara més afeblida d'aquesta crisi. Ha perdut el vincle que ha tingut amb Rússia durant dècades. Moscou garantia la seva estabilitat econòmica, energètica i militar.

En la disputa històrica entre Armènia i l'Azerbaidjan era l'àrbitre i el garant que aquell conflicte "congelat" no s'inflamaria. Però amb Ucraïna com a prioritat, Putin ha optat per deixar fer a la part més poderosa, el règim d'Ilham Aliyev, que garanteix, a més, una sortida al gas rus en època de sancions.

I, de passada, castiga el primer ministre armeni, Nikol Pashinyan, que va arribar al poder amb una sublevació popular -concepte que provoca urticària al Kremlin- i que, més recentment, s'està acostant a Occident, fins a l'extrem de fer maniobres militars amb els Estats Units.

El corredor entre Turquia i l'Azerbaidjan, pròxima fase del conflicte?

La fàcil victòria àzeri i la passivitat russa obren la porta a noves alteracions de les fronteres. Bakú ha advertit que ha arribat l'hora de posar damunt la taula la vella demanda de crear una franja pel sud d'Armènia -el corredor de Zangezur- que uniria el territori principal de l'Azerbadjan amb Nakhichevan, regió àzeri situada al sud-oest d'Armènia que fa frontera amb Turquia.

S'aconseguiria així la continuïtat territorial dels dos grans pobles turquesos. El president turc, Recep Tayyip Erdogan, aplaudeix la iniciativa i ja ha dit que posarà tot el seu esforç per aconseguir-ho. Es reforçaria el pes econòmic de Turquia i la seva posició geoestratègica, alhora que l'Azerbaidjan confirmaria la seva condició de potència principal del Caucas.

La idea fa reviure vells fantasmes a Armènia, on la memòria històrica del genocidi comès pels turcs el 1915 es manté ben viva. Com a mostra, el que deia una refugiada de  l'Alt Kharabakh al micròfon de Roser Oliver Olivella, identificant els àzeris com a turcs, "per ells, matar armenis és com matar animals".

L'expansionisme turc amenaça Armènia

Els temors armenis inclouen també l'amenaça de noves ambicions territorials àzeris. El 2018, Aliyev va arribar a afirmar que Erevan és terra històrica de l'Azerbaidjan i que els àzeris tenen el dret de recuperar-la. L'expansionisme turc, en totes les seves variants, evoca, sense citar-lo, el record de l'imperi otomà.

Els armenis veuen amenaçada, una vegada més, la seva existència com a poble amb un país on viure, i els tres milions d'armenis que actualment hi viuen temen acabar engreixant la diàspora, amb més de 12 milions d'armenis escampats per tot el món.

Si el corredor de Zangezur s'acaba imposant amb una operació militar contra Armènia, Moscou i els seus aliats del Tractat de Seguretat Col·lectiva (Bielorússia, el Kirguizstan, l'Uzbekistan i el Tadjikistan) estarien obligats, sobre el paper, a posicionar-se i donar suport a Yerevan.

Però sembla molt improbable que Rússia s'embranqués en una nova aventura militar de desenllaç imprevisible i amb un cost elevadíssim, quan el seu exèrcit està encallat a Ucraïna.

El paper de l'Iran, xiïtes contra xiïtes

Però també hi ha un altre actor molt preocupat pels moviments que puguin fer uns i altres. És l'Iran. Enfrontat amb l'Azerbaidjan, malgrat la majoria xiïta d'ambdós països, és paradoxalment aliat de la cristiana Armènia, via natural de sortida comercial cap a Europa.

Estratègicament, Teheran veu amb inquietud l'estreta amistat entre l'Azerbaidjan i Israel, que ha facilitat el 70% de les armes adquirides per Aliyev entre el 2016 i el 2020 i fins i tot podria disposar de centres tecnològics d'espionatge en territori àzeri. A més, Turquia no només té també bones relacions amb l'estat jueu, sinó que és membre de l'OTAN, l'aliança encapçalada per l'enemic emblemàtic dels aiatol·làs, els pitjors enemics del règim dels aiatol·làs.

Altres conflictes adormits

Per tot plegat, cal seguir de prop el que passi al Caucas els mesos vinents. L'Alt Karabakh és l'exemple de com un conflicte adormit, que teòricament només implicava els 120.000 armenis que l'habitaven, pot alterar el tauler de forces en qualsevol moment, amb efectes que van molt més enllà de la regió.

Sense anar més lluny, a uns centenars de quilòmetres, i només com a exemple, hi ha altres "països fantasma" com Ossètia del Sud o Abkhàzia, ferides mai tancades de la guerra postsoviètica entre Rússia i Geòrgia, avui abocada a llançar-se als braços d'Occident, qüestionant l'statu quo dels últims anys.