Per què es llancen caramels per Sant Medir: un forner de Gràcia i faves que floreixen

El 3 de març és una diada assenyalada als barris de Gràcia i Sant Gervasi de Barcelona i també a Sant Cugat i se celebra la romeria fins a l'ermita de sant Medir a Collserola. Des de fa prop de 200 anys amb carros i cavalleries (i alguns cotxes), les colles pugen a l'ermita del sant i mantenen la tradició de llençar caramels quan passen pels carrers amb cercavila. 

Ajupits, parant bosses o paraigües, nens i grans, omplen butxaques de llaminadures en el que s'ha anomenat "la dolça festa".

Però per quina raó la festa consisteix a llançar caramels?
 

La promesa d'un forner de Gràcia

Cap a l'any 1828, quan es va urbanitzar l'entorn del carrer Gran de Gràcia, Josep Vidal i Granés va obrir un forn o una pastisseria al número 111, a la cantonada del carrer Sant Marc. Segons les últimes documentacions, era fill de la parròquia de Santa Maria del Mar on havia nascut el 1803. La família va anar a viure a Sant Cugat i després es va casar amb una barcelonina.

L'home era de salut fràgil i, devot de Sant Medir, va prometre al sant que si es curava del seu dolor pujaria cada 3 de març, dia de la festivitat, a l'ermita de la serra de Collserola. Ho faria sobre d'un cavall, tocant un tamborí i un sac de gemecs per anunciar a la vila la seva prometença.

L'any 1830, quan ja es trobava millor, va iniciar el que seria el primer romiatge. Segons el Costumari Català, Vidal, muntat sobre una euga i acompanyat de dos músics que tocaven la cornamusa i el timbal, feien una cercavila pels carrers de Gràcia per difondre el romiatge abans d'enfilar cap a l'ermita.

A les primeres cercaviles, quan tornava del romiatge, diuen que el pastisser gracienc llançava faves al públic com a homenatge al sant, que en sembrava quan va ser empresonat per cristià. Però aviat aquelles faves insulses es van convertir en caramels més llaminers, fins al punt que actualment la celebració s'anomena "dolça festa".

Els anys següents s'hi van afegir familiars i amics. I any rere any, veïns, coneguts fins a crear-se la primera colla, la del Vidal. I més endavant, altres colles a Gràcia, a Sant Gervasi de Cassoles a Sarrià, i a la Bordeta a Sants.

La primera notícia escrita de la romeria de sant Medir apareix l'any 1853 al Diari de Barcelona, on s'informava els ciutadans de la gran Festa de Sant Medir, que llavors aplegava ja a 300 persones d'arreu de Barcelona. Josep Vidal va morir el 1856 i és recordat com el primer romer i qui va iniciar aquesta tradició.

La llegenda: les faves que van florir

Si els caramels han substituït les faves, quina relació té el sant amb aquest llegum?

Cap a l'any 303, els cristians eren perseguits durant el domini romà de Dioclecià. La llegenda situa en aquesta època a Medir, un pagès que vivia a la vall de Gausac a Collserola. El bisbe de Barcelona Sever fugia de la persecució per l'antic camí romà d'Egara (Terrassa) a Barcino (Barcelona) que passava per Castrum Octavianum (Sant Cugat) i travessava la vall de Gausac on Medir tenia els seus camps.

En el seu camí, el bisbe Sever va trobar Medir sembrant faves. Sever li va explicar el motiu de la seva fugida i li va demanar que, si algú preguntava per ell, digués la veritat: que mentre ell sembrava les faves, el bisbe havia passat per aquell indret i que el trobarien pocs metres més avall.

Abans de marxar, el bisbe li va demanar a Medir si necessitava alguna cosa i aquest li va contestar que aigua fresca. El bisbe va picar amb el seu bàcul una pedra i en va brollar una font -actualment la font de sant Sever prop de l'ermita-. 

Quan Sever havia marxat, les faves acabades de sembrar van començar a créixer i a florir de forma miraculosa. De manera que, quan van passar els romans, Medir els va dir que Sever havia passat quan sembrava faves. Els soldats en veure les plantes florides van pensar que es reia d'ells i el van empresonar. 

Al Castrum Octavianum, Medir i Sever van patir la mateixa fi: torturats fins a la mort per no voler renegar de la seva fe cristiana. Concretament, Medir va morir amb un clau clavat al cap, per la qual cosa es considera el sant protector del mal de cap. 

El culte al sant es remunta al segle XI i a l'antic camí romà on diu la llegenda que el pagès i el bisbe es van trobar s'hi va construir una ermita, de la qual es té la primera notícia en un document de l'any 962 com a propietat del monestir de Sant Cugat. Durant l'edat mitjana, Medir va ser patró dels pagesos i a la zona de Sant Cugat es considerava que la terra recuperava la fertilitat si s'hi plantaven faves. 

La versió del carlí ferit

Cal esmentar una segona versió de l'inici de la festa de Sant Medir que en comptes del forner gracienc --la més documentada-- hi ha la que diu que va ser un cabdill carlí que, perseguit pels enemics en la guerra dels Set Anys, es va refugiar, ferit, a l'ermita del sant a Collserola. S'encomanà a Sant Medir i li va prometre que, en cas de sobreviure, el visitaria cada any el dia de la seva festivitat.

Com que va superar el tràngol, cada any hi va tornar primer amb amics i companys que s'hi van anar afegint fins a establir la tradició de l'aplec. 

Una última versió ajunta la del forner i la del carlí, explicant que el forner va fer la prometença pel seu germà que era el carlí ferit. Però tot fa pensar que durant el segle XIX, amb les successives guerres carlines, era una provocació explicar que la vila de Gràcia, un feu liberal, tenia una festa que celebrava el guariment d'un carlí. 

Però de fet, noves investigacions sobre la vida de Josep Vidal Granés han revelat que ell mateix va pertànyer al partit reialista. Per aquest fet va ser empresonat en diverses ocasions, i això justificaria altres versions que creuen que la prometença al sant no hauria estat per guarir-lo sinó per intercedir en el seu alliberament.  També se sap que el seu germà, Ignasi, forner del monestir de Sant Cugat, va salvar la vida el 1935 en la crema del monestir i va prometre allistar-se a les tropes carlines.