Per què hi ha gent que ronca i gent que no, i quan ens hem de preocupar

La meitat de la població mundial, si fa no fa, ronca en algun moment de la seva vida, segons diversos estudis. Que sigui tan comú, però, no vol dir que sigui normal, com remarca Odile Romero Santo Tomás, cap de la secció de Neurofisiologia de l'Hospital Vall d'Hebron: "Roncar no és normal; el normal és no roncar."

De fet, roncar és el símptoma que alguna cosa no acaba de funcionar bé a les vies respiratòries superiors. No és necessàriament greu, però pot acabar passant factura.

Què és roncar?

"Roncar és un soroll que es produeix perquè hi ha una disminució de la via aèria", diu Romero Santo Tomás, també coordinadora de la Unitat del Son de l'hospital barceloní.

Per què passa, aquesta disminució de la via aèria?

Perquè "alguna estructura de l'orofaringe [al fons de la boca] es col·lapsa, pot ser a diversos nivells i per diversos motius". Aleshores, "el flux d'aire passa amb una dificultat, i això fa que les estructures vibrin i causin un soroll".

Això, com dèiem, és força comú, perquè "hi ha molts moments en què la nostra via aèria pot estar una mica disminuïda".

La importància del soroll

Moments, aquests, en què fem soroll, quan dormim. Un soroll en el qual hem de fixar-nos: "El ronc per si mateix no causa cap patologia mèdica ni cap factor de risc cardiovascular, simplement és un soroll que pot molestar", aclareix Romero Santo Tomás.

Afegeix, però, que, més enllà del problema de convivència que pot suposar, "si la cosa s'incrementa sí que pot arribar a ser una síndrome d'apnea, que sí que és un factor de risc cardiovascular que s'ha de tractar des d'un punt de vista mèdic".

"El soroll que fem en roncar pot ser continu, cada vegada que respirem", per una oclusió petita de les vies aèries. Però també pot passar que fem "una aturada respiratòria, parem de roncar uns segons i després ve un ronc molt més important, per desobstruir aquesta via respiratòria que s'havia tapat".

Llavors estem davant d'una apnea, una oclusió total de les vies, que comporta una dessaturació, una baixada de l'oxigen. En aquest cas, avisa Romero Santo Tomás, "ho hem de valorar, a partir del nombre d'aquests actes respiratoris que es produeixen cada hora".

"Estarem davant d'una síndrome d'apnea que pot ser de nivell lleu, moderat o sever, i això sí que comporta una patologia", remarca, perquè "a partir del nivell moderat o sever pot comportar un factor de risc cardiovascular". També en una desestructuració de la qualitat del son que es tradueix en cansament l'endemà, per exemple. I, amb el temps, pèrdua de memòria, dificultat per concentrar-se, estat d'irritació...

Si fem apnees, per tant, cal anar al metge. D'entrada, a un otorrinolaringòleg, o a un metge del son. A partir d'aquí, pot ser que haguem de visitar altres especialistes.

Per què ronquem?

Les causes per les quals ronquem poden ser diverses:

- L'estructura òssia: una mandíbula més petita, una base de la llengua més gran o una campaneta gran signifiquen menys espai per passar-hi l'aire i, per tant, és més fàcil que causin una obstrucció i la vibració consegüent. 

- El sobrepès, que afavoreix l'acumulació de greix al voltant de la gola, i un coll curt. 

- Les al·lèrgies, que poden inflamar estructures de la via aèria superior (el nas, la faringe o la laringe), com els cornets o la campaneta.

- La ingesta de determinats medicaments, com els ansiolítics, perquè relaxen els teixits i faciliten que vibrin.

- El consum d'alcohol, pel mateix motiu.

- El consum de tabac, perquè irrita les mucoses i les inflama.

- La manera com dormim: fer-ho de cap per amunt de manera continuada, perquè la llengua cau més enrere i, si tenim la base gran, estem obstruint la via aèria.

- Més enllà d'aquests factors congènits o externs, n'hi ha un altre que acaba afectant tothom: l'edat. Amb el pas dels anys els músculs tendeixen a tornar-se més laxos i, per tant, és més fàcil que vibrin.

Qui ronca més?

Els homes tendeixen a roncar més que les dones, per una qüestió fisiològica: tenen la faringe més gran.

Això es tradueix en el fet que un 15% de la població masculina adulta fan apnees.

Entre les dones, la incidència és inferior, però tendeix a igualar-se a partir de la menopausa.

Els infants no ronquen (o no haurien de roncar)

Que roncar sigui força comú entre els adults no vol dir que ho sigui entre els infants. "No és normal que ronquin", afirma Romero Santo Tomás, que, alerta que "un infant que ronca ha d'anar al metge". Tret, esclar, que ronqui perquè està molt refredat i molt tapat.

"Si ronca de manera habitual, s'ha de fer una consulta, almenys una visita al pediatre", remarca.

Què hem de fer, si ronquem?

En el cas dels adults, en canvi, no sempre s'ha d'anar al metge, quan es ronca. Només, com ha quedat dit abans, quan el ronc és sinònim d'apnea.

"Si la persona té un ronc continu, no fa cap apnea ni es desperta, no s'ha de tractar, des del punt de vista mèdic", diu Romero Santo Tomás, que, de tota manera, recomana: "Només hem de tractar la molèstia del company de dormitori."

Roncar no és signe de salut

Contràriament al que de vegades s'havia entès, Romero Santo Tomás destaca que ha de quedar clar que "roncar no és signe de dormir bé ni de salut".

"Que bé que dorm, mira com ronca", recorda que es deia, fa un temps. Res més lluny de la realitat.