Per què Israel no pot donar per fet el triomf al Líban: els precedents de 1978, 1982 i 2006

Els bombardejos, els atacs aeris i l'èxode de la població civil s'han repetit en la història recent del Líban, marcada pels conflictes amb Israel i per diverses invasions per part de l'estat jueu: el 1978, el 1982, el 2006 i l'actual, el 2024.

La primera invasió terrestre de les Forces de Defensa d'Israel es va produir el març del 1978 amb l'operació "Litani" per liquidar les guerrilles palestines establertes al sud del Líban que feien incursions per cometre atacs terroristes contra civils en territori d'Israel.

Aquella invasió israeliana va expulsar al nord del riu Litani les forces de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) i es va saldar amb un miler de civils i una vintena de soldats morts.

Les Nacions Unides van instar Israel a abandonar els territoris ocupats i van crear una força provisional pacificadora, la FINUL, encarregada de confirmar la retirada israeliana, de restaurar la pau i d'ajudar el govern del Líban a restablir la seva autoritat efectiva a la zona.

Les forces israelianes es van retirar del Líban el juny de 1978, tret del que Israel va batejar com una "zona de seguretat", on van comptar amb el suport d'una milícia cristiana libanesa, l'Exèrcit del Sud del Líban.

Dos mesos de bombardejos el 1982

L'estiu del 1982, Israel va protagonitzar una altra gran ofensiva contra el Líban, amb una nova invasió terrestre batejada amb el nom de 'Pau per a Galilea'. L'estat jueu va posar en setge la ciutat de Beirut, amb dos mesos de bombardejos, fins que l'OAP de Yasser Arafat va acceptar sortir de la ciutat. 

Enmig de l'escalada, alguns líders xiïtes del Líban --en plena guerra civil (1975-1990)-- van voler respondre militarment a la invasió israeliana, i van formar un grup rebel, "Amal Islàmic", amb el suport de l'Iran, que acabaria esdevenint Hezbollah.

La segona invasió israeliana pretenia expulsar el moviment d'alliberament palestí i robar els arxius notarials i els títols de propietat palestins. L'OAP va ser desmantellada, però l'operació podria considerar-se un fracàs estratègic, ja que la minoria xiïta i Hezbollah van aprofitar el buit de poder al país per prendre'n el control.

A més, la massacre de milers de refugiats palestins a Sabra i Shatila, suburbis de l'oest de Beirut, va malmetre la reputació de l'estat i l'exèrcit jueus.

La idea de controlar una franja de seguretat no va funcionar i Hezbollah va aconseguir expulsar l'any 2000 les forces israelianes. La segona invasió del Líban va durar, doncs, 18 anys.
 

Fracàs israelià el 2006

Després va arribar la invasió de l'estiu del 2006, que tenia com a objectiu eliminar Hezbollah. Una operació força improvisada va evidenciar les limitacions dels soldats jueus davant d'un enemic que s'havia armat bé.

La invasió va durar 34 dies i va deixar un miler de morts al Líban, però les forces israelianes van haver de recular. El fiasco va provocar la destitució de la cúpula militar israeliana. 

Aquella crisi va suposar un augment dels efectius de la força pacificadora internacional a la franja de seguretat, amb l'encàrrec de supervisar la fi de les hostilitats i d'acompanyar i donar suport a l'exèrcit del Líban. La FINUL la integren actualment uns 10.500 soldats, dels quals uns 650 són espanyols. 

Ara Netanyahu ho torna a intentar amb la hipòtesi que mai ho tindrà tan fàcil per passar comptes amb Hezbollah, que acaba de perdre el seu líder en un atac israelià i ha vist molt reduïda la seva capacitat operativa. 

Amb la guerra a Gaza i la resta de conflictes que té oberts al Pròxim Orient, Israel vol reafirmar que és la potència militar de la regió, una potència que davant l'ofensiva al Líban ha rebut l'atac massiu de míssils de l'Iran.