Per què la Viking 1 no va trobar signes de vida a Mart? Un megatsunami ho explicaria

Un asteroide que xoca amb la superfície de Mart i provoca un megatsunami amb una onada de 250 metres d'altura i inundacions a zones situades almenys a 2.000 quilòmetres del cràter d'impacte. Aquest és el fenomen que es va produir a la zona on milers d'anys després aterrarien la nau Viking 1 de la NASA.

Així ho mostra un estudi liderat per J. Alexis P. Rodríguez, investigador del Planetary Science Institute d'Arizona i investigador María Zambrano a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i Mario Zarroca, investigador del Departament de Geologia de la UAB. S'ha publicat a Scientific Reports.

El mòdul d'aterratge de la Viking 1 es va situar damunt la superfície de Mart el 20 de juliol de 1976. Dues setmanes després ho faria la Víking 2. Eren els primers aparells que aterraven al planeta vermell.  Un dels objectius principals era trobar signes que a Mart hi havia o hi havia hagut vida microbiana.

La Viking 1 va aterrar al tram inferior de Maja Valles, un canal enorme format per inundacions fluvials catastròfiques uns 3.400 milions d'anys enrere. Es trobava a la regió de Chryse Planitia. Es creia que les probabilitats eren superiors allò on hi havia hagut els antics canals d'inundació.

Malgrat les expectatives, les imatges enviades per la nau no mostraven cap mostra d'aquestes inundacions. Tampoc no hi havia cràters d'impacte ni fragments de lava abundants i l'origen del lloc es va convertir així en un misteri.

Un misteri que sembla resolt amb aquest estudi. El lloc on va aterrar la Viking 1 és un dipòsit format per un megatsunami generat per l'impacte d'un asteroide d'entre tres i nou quilòmetres de diàmetre, que va xocar amb un oceà septentrional poc profund.

Els resultats es basen en la identificació d'un cràter d'origen marí i en simulacions numèriques d'alta resolució de l'onada generada per l'impacte de l'asteroide. Aquestes mostren marges que coincideixen amb el megatsunami més antic dels dos que els investigadors havien cartografiat anteriorment i que cobririen la zona d'aterratge.

L'estudi també inclou imatges d'alta resolució que han permès descobrir patrons de soscavació que concorden amb les prediccions numèriques d'inundacions pel megatsunami, tant al lloc de l'aterratge com als voltants. Així ho explica Mario Zarroca:

"Les nostres simulacions mostren que el megatsunami va ser devastador i que va aconseguir inicialment uns 250 metres d'altura d'onada i va inundar zones costaneres localitzades almenys a 2.000 km del cràter d'impacte. Aquestes zones costaneres inclouen una conca enorme on l'onada podria haver format una mar interior en els tròpics del planeta".

Aquesta imatge mostra una reconstrucció esquemàtica de la història geològica d'aquesta zona. El cràter Pohl es forma en un ambient marí superficial (a) i desencadena fronts de flux d'aigua i dipòsits rocallosos del megatsunami (b). Els fronts d'onades inunden les planes limítrofs (c) i després l'oceà recula uns 4.100 metres (d). El segon megatsunami desborda el cràter i parts del megatsunami més antic, la glaciació continua i es formen volcans de fang (e). Finalment, la Viking 1 hi aterra (f).

Cercar cràters marins a Mart és molt difícil. En aquest estudi s'han fet múltiples proves de teledetecció i simulació per ordinador i així els investigadors han pogut identificar el primer cràter marcià amb relacions estratigràfiques, geogràfiques i numèriques indicatives d'un origen per impacte oceànic.

Aquest estudi no és directament rellevant per avaluar els resultats obtinguts per la Viking 1, però sí que proporciona un nou context geològic per interpretar l'experiment i permet reconsiderar la informació recollida.

Així, el mòdul d'aterratge va detectar sals al terreny. Segons Zarroca, si es comprova que aquestes sals eren d'origen marí, es podria predir una composició salobre d'aigua de mar que hauria estat molt més resistent a la congelació que els mars terrestres.

Aquest tipus de composició existeix en alguns llacs a la Terra que contenen organismes capaços de viure en ambients extrems. Això permet afirmar, segons Zarroca, que "el lloc d'aterratge sí era l'adequat per dur a terme l'experiment".

El proper pas per als investigadors serà caracteritzar nombrosos terrenys pròxims al cràter identificat com a possibles llocs d'aterratge en funció del seu potencial d'habitabilitat i d'albergar proves d'antiga presència biològica.

Segons Rodríguez, el seu treball ha evidenciat indicis d'una prolongada glaciació al voltant de l'oceà dedueixen que "el clima va continuar sent quelcom semblant al de la Terra, similar als hiverns d'Alaska".

A més, afegeix, han trobat volcans de fang en el cràter i els seus voltants, que constitueixen estructures sedimentàries on, si n'hi va haver "podrien haver-se concentrat, i després exposat a la superfície, evidències d'activitat biològica".