Per què mengem la mona: origen i significat de la tradició més pagana de Setmana Santa

Cada any, quan veiem les pastisseries plenes de pastissos amb figures de xocolata, guarnits amb plomalls de colors i pollets de feltre, o la figureta del personatge de moda entre els més petits, ens ve al cap aquesta pregunta: d'on ve la tradició de fer la mona per Pasqua?

Hem d'anar a buscar els orígens en els rituals més primigenis de la cultura humana quan es feien ofrenes relacionades amb la fertilitat i l'equinocci de primavera. Tradicionalment, les festes s'han relacionat amb el menjar en totes les cultures i en la nostra, hi ha coques, pastissos i dolços per a cada celebració.

Assimilar les festes paganes

A diferència de tots els altres actes de Setmana Santa, la de menjar la mona és la que té un caràcter més festiu. De fet, la resta de celebracions estan relacionades amb la Passió, el patiment, i la crucifixió de Crist, un episodi gens alegre de la vida de Jesús. Però, com que el relat cristià acaba amb la resurrecció, va anar bé fer-ho coincidir amb les antigues tradicions paganes que es feien per aquesta època, que celebraven la primavera, el bon temps i el despertar de la natura que torna a florir. 

Per això podem dir que la de menjar la mona per Pasqua és la tradició més pagana de la Setmana Santa. És la celebració de la primavera.

Va ser durant l'edat mitjana que l'Església va voler anar assimilant i donar un sentit catòlic, a les festes paganes que es continuaven celebrant, festes ancestrals relacionades amb el cicle solar i de la vida i de les collites durant l'any.

Com passa amb la festa de Sant Joan al solstici d'estiu, quan els dies comencen a escurçar-se, la tradició de fer fogueres era un ritual per donar força al sol, que coincidia amb l'època de sembra, una festa que el cristianisme va santificar. O Nadal, amb el solstici d'hivern, moment en el qual es va situar el naixement de Jesús quan els dies es comencen a allargar, quan torna la llum, sinònim de Déu.

En el cas de la Setmana Santa es fa coincidir amb l'equinocci de primavera, més concretament amb el primer pleniluni següent.

L'ou, símbol de la Pasqua

Entre l'ou i la gallina, no estarà mai clar, però entre l'ou i la mona, no hi ha dubte, primer va ser l'ou. Totes aquestes celebracions de fertilitat i de vida tenen un símbol: l'ou. 

Coincideix en el moment en què les gallines ponen més i, per tant, no és estrany que es faci servir també en el pastís de Pasqua. En algunes cultures, com l'anglosaxona, també es relaciona amb el conill que també és molt prolífic en aquesta època. En general, és temporada de procreació dels animals. 

Els ous són símbol de fecunditat, de vida i de resurrecció de la natura --per això el cristianisme relaciona la festa amb la resurrecció de Crist--. Ja es troben ous com a ofrena als morts, en tombes prehistòriques, segons explica l'arqueòloga Teresa Gilisbars al seu blog.

"L'ou es vinculava a la gènesi del món i l'inici de cada nou cicle biològic", diu. Pels egipcis era símbol de la creació, ja que de l'ou de la vida o l'ou mare va néixer el sol, el seu Déu. Pels grecs, tenia un sentit místic, "es considerava una síntesi perfecta dels quatre elements: la closca s'identificava amb la terra; el rovell amb el foc; la clara amb l'aigua; i l'espai comprès entre la closca i la clara amb l'aire". Fins i tot el bramanisme indi recull el simbolisme de l'ou com a font de vida i creació del món.

Perquè se li diu mona 

La tradició limita la mona als 12 anys

Així, doncs, aquesta tradició amb arrels arreu de la Mediterrània i a Europa, es manté viva als territoris de parla catalana. 

Al segle XVII ja era costum que els padrins o avis regalessin la mona a fillols o filloles, nets o netes --i fins i tot nebots o nebodes i fills o filles, segons el lloc--, el dia de Pasqua Florida, Dilluns de Pasqua. També hi ha llocs on es regala el Diumenge de Rams o fins i tot el Dimarts de Pasqua.

La tradició diu que la mona ha de tenir tants ous com anys té l'infant que la rep, fins a un màxim de dotze. La raó per la qual els infants rebien la mona fins als 12 anys era perquè en aquesta edat solien fer la confirmació o la comunió.

Actualment, la confirmació és un sagrament que es compleix molt poc i la comunió ha deixat de ser, per a la mona, una limitació per rebre-la. 

A les comarques més meridionals es manté la forma més tradicional de la mona, coques de brioix o de pa dolç amb ous. És a partir de l'arribada de la xocolata al segle XVIII que la mona es va anar transformant. Sobretot durant el segle XIX quan els ous es van substituir per ous de xocolata --primer farcint els naturals i després fent-los totalment de xocolata--, fins a construir tota mena de formes, sobre bases de pa de pessic, rovell d'ou, mantega i fruits secs a partir del segle XX.  

En algunes comarques els ous es pinten de colors. Altres variants, més a Ponent, lliguen els ous amb tires de pasta. 

Els altres noms de la mona

Les coques tradicionals encara es troben a les pastisseries i també se'n diuen, pel tipus de pasta, "cristines" (o més antigament "cristianes"). 

Al País Valencià és on hi ha més variants de pastissos que es mengen per Pasqua. La tonya és la més semblant a la mona tradicional, té forma d'un brioix amb l'ou dur al damunt, es menja al sud del País Valencià i Múrcia.

També hi ha el "panou" (que significaria pa amb ou), un pa dolç semblant a la tonya, que es menja per Pasqua, però que es pot trobar tot l'any. També se'n pot dir "coca d'aire" perquè és molt flonjo, o "pa socarrat" perquè fa una mica de crosta de color torrat.

En algunes regions la pasta podria tenir formes d'animals, fet que podria explicar que hi ha qui cregui que se'n diu mona per l'animal. 

Tot i que l'Alcover-Moll diu que "és un costum desconegut a les illes Balears", el cert és que hi trobem pastissos exclusius de Pasqua com les panades (dolces o salades) a Mallorca, les formatjades a Menorca o els flaons a Eivissa. Com altres dolços que també es fan per Pasqua com els bunyols o els crespells.

Sigui com sigui, la tradició es manté viva, i que com a tal evoluciona, per celebrar la vida i el retorn --o resurrecció-- de la primavera.