Per què no agraden les persones avorrides i per què avorrir-se està tan mal vist

La persona més avorrida del món podria ser algú que treballa en analítica de dades, comptabilitat o impostos, que viu en una ciutat petita, que té com a aficions veure la televisió o dormir, que és força negativa i no té sentit de l'humor. Aquest és, més o menys, el retrat robot que en dibuixa un estudi que ha preguntat a centenars de persones quines característiques o estereotips s'associen a les persones avorrides.

Els enquestats, residents als Estats Units i al Regne Unit, també esmenten altres hobbies com les activitats religioses, observar animals o les matemàtiques. L'article, publicat aquest mes al "Personality and Social Psychology Bulletin", també detecta com en general es considera que les persones avorrides són anodines, tancades de ment i sense creativitat.

"L'estereotip diu que les persones avorrides són mals conversadors. Parlen massa, però tenen poques coses interessants a dir. La gent creu que les persones avorrides parlen sobretot d'elles mateixes", explica Wijnand Van Tilburg, del Departament de Psicologia de la Universitat d'Essex i un dels autors de l'estudi.

Però, sobretot, el treball aprofundeix en quines conseqüències té per a algú que els altres el percebin com a "avorrit". En general, es creu que les persones considerades avorrides no són gaire agradables, són incompetents a la feina i ens mereixem una compensació per aguantar-les.

"Estar avorrit és desagradable, i en aquest sentit no sorprèn que la gent eviti les persones avorrides. A més, l'avorriment s'associa a un munt d'efectes negatius, com les agressions, la frustració o la presa de riscos de manera excessiva", comenta Van Tilburg.

Els animals també s'avorreixen

"Es parla d'avorriment almenys des de l'època de l'imperi romà, i afecta els humans, però també, per exemple, els animals que viuen en captivitat", explica Josefa Ros Velasco, investigadora Marie Curie experta en estudis de l'avorriment. Presideix la International Society of Boredom Studios, que aborda el fenomen a partir de la col·laboració entre diverses disciplines científiques.

"L'avorriment és el resultat de quan l'estímul que reps de l'entorn no satisfà la teva necessitat d'estimulació interna", diu. Si bé no ha estat mai gaire ben considerat, a la nostra societat hiperconnectada encara està més mal vist.

"Si quedem amb algú i arriba cinc minuts tard, hem d'aprofitar aquells cinc minuts per contestar whatsapps pendents o revisar les xarxes; no podem simplement contemplar la gent que hi ha al voltant", apunta Liliana Arroyo, doctora en Sociologia i especialista en innovació social digital.

"Fem servir l'expressió 'perdre el temps' com si el temps es pogués perdre o guanyar. En un sistema capitalista on tot el temps ha de ser productiu, tendim a considerar que l'avorriment és improductiu. Estem en una mena de competició a veure qui fa més coses", rebla.

Tampoc sabem gestionar l'avorriment en els infants. "Si una criatura s'avorreix, molesta. No eduquem per acollir l'avorriment i sovint fem servir les pantalles com a 'efecte xumet'", diu.

Avorrir-nos no ens fa ser més creatius

El tòpic diu que avorrir-se té conseqüències positives, però els experts matisen aquesta creença. "Ens agrada molt pensar que avorrir-nos dona lloc a la creativitat, però la majoria recorrem a l'entreteniment fàcil per evitar aquest malestar: mengem més, bevem més, no sortim de la nostra zona de confort", diu Ros Velasco.

De fet, s'ha comprovat que l'avorriment prolongat pot contribuir a desencadenar comportaments com les addicions, la violència masclista, l'excés de consum a internet o la violació de les normes, segons Ros Velasco. Alguns d'aquests fenòmens van augmentar durant el confinament.

Llavors es va produir l'anomenat "avorriment situacional cronificat". Es dona quan no podem reaccionar a l'avorriment perquè no podem canviar les circumstàncies que el provoquen. També afecta persones que viuen en presons o residències de gent gran.

"Els experts diuen que el Maig del 68 va ser la resposta a una situació d'avorriment generalitzat. Però amb dos mesos i mig no es van consolidar els canvis socials a gran escala. Quanta gent continua fent pa a casa?", ironitza Ros Velasco.