Per què no hi ha diaris el Divendres Sant? Tradició obsoleta i residu d'una llei franquista
Durant molts anys tampoc hi havia diaris el dilluns, només sortia La Hoja del Lunes, un únic full amb les notícies imprescindibles, que es va editar fins al 1983
Arriba Divendres Sant i els que encara compren diaris impresos al quiosc es troben amb la "sorpresa" que no n'hi ha, o només tenen el del dia abans. Una situació que es repeteix el dia de Sant Esteve i el dia de Cap d'Any i que planteja una pregunta recurrent amb una explicació cada cop més incomprensible.
En un món on la informació es consumeix les 24 hores del dia --les notícies sorgeixen i moren contínuament-- i les edicions dels mateixos diaris no s'aturen, per què hi ha tres dies a l'any que no surt premsa impresa? És una tradició.
Residu d'una llei franquista
L'origen l'hem d'anar a buscar a la Llei de premsa del 22 d'abril de 1938, obra del ministre franquista Ramón Serrano Súñer. Es va promulgar en plena guerra civil amb l'objectiu de suprimir la premsa republicana i convertir els mitjans en una institució al servei de l'Estat, "transmissor dels valors oficials i instrument d'adoctrinament polític". I el periodista, en una eina d'aquest control, amb la creació del Registre Oficial de Periodistes.
Entre aquests valors oficials hi havia el de les tradicions catòliques i cristianes del règim.
En principi es va crear perquè els empleats del sector, periodistes i impressors, tinguessin descans en tres dates especialment assenyalades en el calendari catòlic i les dediquessin a respectar els preceptes religiosos de solemnitat.
Tres dates que demanen als creients calma, reflexió i respecte: Nadal, Cap d'Any i Divendres Sant.
Divendres Sant
Si actualment aquestes dates són tradicionals, però s'entenen en un context de festa, celebració i vacances, en aquells moments tenien un concepte ben diferent. Sobretot durant la Setmana Santa, tot estava tancat. Tothom feia festa? No, creients i no-creients, es recollien a casa per commemorar la mort de crist. El règim s'encarregava de crear l'ambient propici.
L'estat confessional catòlic del franquisme es reflectia en aquestes dates en una aturada total sobretot de qualsevol activitat mundana, tancant comerços, cinemes i teatres. Només obrien les esglésies per fer les processons.
No hi havia diaris, a la ràdio, la música profana estava prohibida i només s'emetia música sacra, i les úniques notícies eren les relacionades amb els actes litúrgics. Amb l'aparició de la televisió, només es permetien les pel·lícules religioses. Una altra tradició que es conserva, sobretot a TVE i els canals més conservadors, amb la programació cada any de títols recurrents com "La sábana santa", "Quo vadis", o altres clàssics moderns com "Somriures i llàgrimes" o "La vida de Brian".
Dies diferents a Catalunya i a Espanya
Com passa amb el calendari laboral, en aquests tres dies hi ha alguna diferència entre Catalunya i Espanya. Tradicionalment, els dies del precepte catòlic van de Dijous Sant a Diumenge de Resurrecció, però, segons la tradició carolíngia de les festivitats que se segueix a Catalunya i el País Valencià, el festiu de dijous es trasllada al Dilluns de Pasqua. Això passa també per Nadal quan a Catalunya no se celebra la nit de Nadal, sinó que es fa festa per Sant Esteve.
Això també passa amb els tres festius de la premsa: a Catalunya el diari no surt ni el Divendres Sant ni per Sant Esteve, mentre a la resta de l'estat és Dissabte de Glòria i Nadal quan no hi ha diaris impresos als quioscos. Només l'1 de gener no hi ha diaris a tot el territori.
Als quioscos que en aquestes dates estiguin oberts no hi haurà premsa escrita del dia, com a molt, del dia abans, tot i que n'hi ha que aquest exemplar el publiquen amb les dues dates, com encara fa La Vanguardia a Catalunya.
La Hoja del Lunes, un precedent anterior
Hi ha un precedent que es va establir amb anterioritat a la llei de Serrano Súñer del 38, que es va sorgir també durant una dictadura, la de Primo de Rivera. Una ordenança dictada el 1924, concedia el dret al descans dominical als periodistes, que cinc anys abans van arribar a fer vaga i reclamaven convertir l'Associació de Periodistes en un sindicat.
Això va donar lloc el 1925 a crear la publicació de La Hoja del Lunes, denominació genèrica dels diaris editats per les associacions de premsa provincials. Des del 1925 i fins al 1982 va ser l'únic diari autoritzar a sortir el dilluns.
A Catalunya, durant la República, els diaris del dilluns de cada província es van unificar en el Full Oficial de la Generalitat, editat en català. Acabada la Guerra Civil i arran de la llei del 38, el franquisme va mantenir l'obligació del descans dominical i La Hoja del Lunes va ser l'únic diari autoritzat a publicar-se dilluns, fins al 1982.
Durant la postguerra a causa de les restriccions de paper, el nom del diari donava fe literalment del que era: un full escrit per les dues cares, sense fotografies i notícies molt breus, i sota el control del règim.
Una anècdota històrica és que precisament a Barcelona, quan les tropes franquistes van entrar a la ciutat, el 27 de gener de 1939, es va publicar una Hoja del Lunes excepcionalment i probablement l'única vegada, un divendres.
La capçalera de La Hoja del Lunes a Barcelona era propietat de l'Associació de la Premsa de Barcelona, que el 1955, va donar lloc al Col·legi de Periodistes de Catalunya, i destinava els beneficis a prestacions mutualistes dels col·legiats.
La publicació es va deixar d'editar el 1983 per la competència dels diaris privats que al·legaven el dret a la llibertat d'expressió. Des del 2014 els exemplars es poden consultar en format digital.
Després de tot plegat, la gran pregunta és per què es manté aquest "costum" de no publicar diaris tres dies a l'any. Si prové d'un origen reprovable, si ja no respon al dret de tenir dies festius, o el de la llibertat de premsa, ni a la reflexió i solemnitat religiosa, de qui depèn que es continuï fent?
No tots els costums pel fet de ser-ho s'han de mantenir. Potser cal reflexionar-hi abans que ja ningú recordi el perquè d'aquest anacronisme.
