Per què Rajoy no fa autocrítica: les receptes de l'últim polític del bipartidisme

En alguna ocasió, quan era president espanyol, Mariano Rajoy deia que ell no feia autocrítica perquè ja hi havia molts voluntaris per criticar la seva gestió. Aquest dimecres, en la compareixença al Congrés per explicar-se sobre l'Operació Catalunya, n'ha aplicat la màxima: ho ha negat tot i ha parlat del seu llibre. De la seva manera d'entendre la política. 

En aquesta ocasió, l'exlíder del PP no fa cap esmena a les seves decisions per motius de fons. En primer lloc, perquè està convençut que, en la carpeta catalana, sempre va fer el que s'esperava del seu càrrec: defensar la unitat de l'Estat. Per això subratlla que està "orgullós d'haver parat un cop d'Estat", en referència a l'1 d'octubre del 2017 i a l'efímera declaració d'independència d'aquella tardor. 
 

"Una persona de dretes, de províncies"

Davant dels portaveus parlamentaris amb qui ha confrontat, especialment amb els representants dels grups independentistes i Podem, l'exlíder del PP s'ha esforçat a subratllar que la defensa de la democràcia va lligada al respecte a l'ordenament jurídic i a la Constitució. 

En el rerefons d'aquesta confrontació hi ha un debat polític rellevant, que no es va tancar durant la transició, sobre si la Carta Magna és un punt d'arribada, la fotografia final de l'estat autonòmic o un punt de sortida, flexible, per eixamplar drets com ha defensat, per exemple, el seu antecessor, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero. 

"Soc una persona de dretes, de províncies, però per sobre de tot soc un demòcrata", ha dit, convençut d'haver aplicat l'article 155. En la seva diagnosi no hi ha lloc pel xoc entre legitimitat i legalitat que, durant el procés, al·legava l'independentisme.

I en aquesta defensa sense fissures de fer front els qui qüestionen la unitat d'Espanya, ara socis necessaris a la Moncloa, és significatiu que Rajoy hagi citat el socialista Alfredo Pérez Rubalcaba, l'home amb qui va negociar una complexa operació d'estat per rellevar Joan Carles I pel seu fill Felip.

Hi ha, en aquesta menció, un punt d'enyorança per una generació de polítics que o ja no governen o que, com Rubalcaba, ja no hi són. 

I hi ha una clatellada evident a la direcció actual del PSOE i en particular a Pedro Sánchez, l'home que va aconseguir fer-lo fora del poder a través d'una moció de censura, amb el suport dels "extremistes", a qui acusa de "danyar la democràcia". Una moció de censura que ell sempre ha considerat profundament injusta.
 

Marcant el rumb a Feijóo

Amb els ulls posats en el relat sobre el seu llegat polític, Rajoy s'erigeix com l'autèntic anti-Sánchez, a qui acusa de permetre "les comissions dels set vots", en referència al nombre de diputats de Junts i ERC a Madrid, claus per aguantar la majoria governamental. 

En les seves respostes, hi ha la reivindicació d'un bipartidisme que ja no existeix, sobretot per la banda dreta, i un toc d'alerta al PP d'Alberto Núñez Feijóo perquè segueixi el camí alemany i no s'allunyin dels pactes "nacionals" entre els dos grans partits espanyols, en contraposició al "disbarat" de l'acord sobre immigració amb Junts. 

Ara bé, el temps és una variable que en política no es pot obviar. I a diferència dels seus anys de govern, ara el PP nota l'alè d'una extrema dreta que no para de créixer i a Catalunya l'independentisme està a l'oposició i ja no és l'amenaça que permetia, en el període 2014-2017, enteses a dreta i esquerra, superant altres diferències ideològiques.