Picasso i les dones: cal revisar el personatge darrere el mite?

Aquest dissabte, 8 d'abril, fa 50 anys de la mort de Pablo Picasso, sens dubte un dels artistes contemporanis més importants del segle XX. Any de commemoracions però que, majoritàriament, no posa el focus en un aspecte molt controvertit del personatge: el tracte i la relació amb les dones.

Fernanda Olivier, Olga Koklova, Maire-Thérèse Walter, Dora Maar, Françoise Gilot, Jacqueline Roque,… Totes van marcar, sens dubte, una etapa pictòrica de l'obra de Picasso. Misogin? Masclista? Maltractador? Assajos, biografies i testimonis familiars en parlen, però s'ha investigat poc. Cal revisar el personatge darrere el mite?

La celebració de l'Any Picasso obre l'interrogant sobre com s'ha d'encarar aquesta crítica cap al pintor.

Fa dos anys, l'artista valenciana Maria Llopis va portar les seves alumnes de l'Escola Massana al Museu Picasso de Barcelona. Vestint samarretes on es podia llegir "Picasso, maltractador" o "Dora Maar, present", van fer una acció silenciosa per reivindicar una de les parelles de Picasso, obrint així un debat propi del moviment #Metoo.

Un debat encara tabú en el circuit oficial de l'art, però que, tot just fa uns mesos, la catedràtica Estrella de Diego va tornar a fer palès en advertir --durant la conferència inaugural de l'Any Picasso, al Museo del Prado--, que Picasso "no és el pintor que vol el segle XXI".

"Les meves alumnes de la universitat creuen que no hi ha lloc per a ell en el món actual. Volen que sigui retirat dels museus i baixar-lo als magatzems. Jo no vull cancel·lar Picasso —va assegurar—, però s'ha d'esborrar tot i començar de nou, o gairebé. Ja no ens és suficient el Picasso geni". També el Museu de Picasso de París ha demanat més debat i menys silenci. 
 

Obrir el debat sense cancel·lar l'artista

En els darrers anys hi ha hagut diferents veus que s'han fet ressò. La historiadora i crítica de l'art Victoria Combalía ha escrit la biografia de Dora Maar, artista plàstica, pintora i fotògrafa francesa que va mantenir una relació amb Picasso entre 1936 i 1944.

"Per una banda, Picasso va ser un seductor, intel·ligentíssim, molt simpàtic; però de l'altre costat era gelós, possessiu, masclista com molts homes de la seva generació, maltractador psicològic i amb un punt de sàdic", el defineix, alhora que apunta que "era un home nascut a finals del segle XIX a Màlaga, narcisista".

El periodista i historiador de l'art Peio H. Riaño ha escrit "Las invisibles. Por qué el Museo del Prado ignora las mujeres" i ha estat un dels més incisius a l'hora de demanar que no es tanqui el debat sobre la relació de Picasso amb les dones: "Els museus no han fet una regeneració institucional, han obviat la desigualtat que exerceixen sobre la dona i aquest és un altre exemple de la falta d'interès que tenen a l'hora de desenvolupar un programa de continguts que tingui en compte, a més, a l'essència de Picasso, que és la relació amb les seves dones, amants i models".

I obre l'interrogant: "Per què va construir la tauromàquia el 1935, el gravat més important del segle XX, on ell, convertit en un minotaure sotmetia a les dones. Jo vull saber, vull que els especialistes continuïn investigant sobre això i que es difongui com va ser aquella relació".

Riaño destaca com una de les parelles de Picasso, Françoise Gilot, pintora i escriptora francesa que va abandonar l'artista, descriu en el seu llibre "Vida con Picasso" com l'artista sentenciava: "Cada vegada que canvio de dona tinc ganes de cremar la darrera. D'aquesta manera em desfaré de totes elles. No estaran al meu costat per complicar-me l'existència. Pot ser que això em torni la joventut, també. Al matar a la dona s'esborra tot el passat que ella representa".

Precisament, el moviment #Metoo i l'acció de Maria Llopis al Museu Picasso buscava no només assenyalar Picasso sinó, sobretot, reivindicar la figura de Dora Maar: "Ella ja tenia un nom en el món del surrealisme i en el moment en què coneix a Picasso s'acaba l'obra de Dora Maar. Quan hi ha una relació de maltractament físic i psicològic moltes dones s'enfonsen."

En aquest sentit, el comissari de l'Any Picasso, Carlos Alberdi, indica que, "en els darrers temps, hi ha hagut un intent poc fonamentat de fer de Picasso algú extremadament masclista". 

Un any de celebracions sense exposicions crítiques

L'Any Picasso inclou una quarantena d'exposicions. Tot i que Alberdi assegura que "en aquesta relectura, Picasso serà sotmès a una de les converses del moment: el tema de Picasso i les dones", a hores d'ara no s'ha programat cap exposició a l'Estat espanyol que faci referència a aquesta cara del pintor malagueny.

Només el Museu de Brooklyn, a Nova York, encararà aquesta polèmica amb l'exposició "Picasso i el feminisme", on hi col·labora Hannah Gadsby, l'actriu australiana que ja va assenyalar a Picasso en el seu monòleg "Nanette".

Així mateix, les objeccions cap al personatge està previst que es tractin en un col·loqui internacional que se celebrarà a la tardor i que coincidirà amb l'obertura del Centre d'Estudis Picasso de París.

A Barcelona, el Museu Picasso, en col·laboració amb la Universitat Autònoma de Barcelona, va celebrar el maig de l'any passat el simposi ‘Lectures ginocèntriques de l'obra de Picasso. Narracions contemporànies i aplicacions institucionals'.

Es va convidar professionals del món de l'art –des de direccions de museus, historiadores de l'art i especialistes en la figura de Picasso– per reflexionar sobre la necessitat de revisar Picasso davant el relat actual, sense "eludir els interrogants incòmodes sobre la seva vida sentimental i abraçar alhora el relat ginocèntric".

Pel director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon, "és una evidència que s'ha de participar en els debats més actuals de la societat". No obstant això, considera que "el museu no és una plataforma, però sí un lloc de reflexió".

Així mateix, la institució picassiana de Barcelona també ha aprofitat la dimensió que atorga comunicativament les xarxes socials per abordar Picasso, a través de diferents podcasts de l'historiador de l'art Víctor Ramírez Tur i d'una mirada crítica, les iconografies més controvertides de l'artista, com els seus referents al treball sexual, la violència sexual o el voyeurisme. 

El debat, més lluny de tancar-lo, és més obert que mai. El ministre de Cultura i Esports, Miquel Iceta, defensava durant la inauguració de l'Any Picasso que "la grandesa de la seva obra se sobreposa a altres consideracions, però no poden enfosquir-les ni amagar-les".

Una màxima que Victoria Combalía comparteix amb matisos:

"S'ha de separar la vida de l'obra en els museus, però s'ha d'explicar la vida".

De fet, per Carlos Alberdi, "no s'ha de tenir por, sobretot perquè el que mires d'amagar amb una mà apareix a l'altra. Tant Peio H. Riaño com Maria Llopis coincideixen amb Estrella de Diego en el fet que no s'ha de "cancel·lar Picasso; s'ha de desmitificar".

"Es tracta de plantejar quina lectura volem fer del nostre passat i de si estem capacitats per enfrontar-nos a aquestes relacions tan complicades a les que Picasso va arrossegar a les dones que se li van apropar". Una afirmació de Riaño a la qual Llopis afegeix:

"La seua obra és la seua obra. Però no podem deixar de dir les coses, perquè deixar de dir les coses és mentir, també."