"Poder tancar els ulls per dormir": el millor de tenir casa després de 18 anys al carrer

El José Luis ens rep a la porta de casa seva. Un gest quotidià i senzill per a la majoria de persones que en el seu cas agafa una dimensió molt més profunda, perquè el José Luis fa tot just quatre mesos que té un sostre per dormir.

Camina amb una crossa pels problemes físics que arrossega després de dormir 18 anys al carrer. Té mal d'esquena i rampes, pateix de tuberculosi i rep tractament per al VIH.

Viu en uns baixos del barri de la Torrassa, a l'Hospitalet, i està encantat de tenir un sostre i de viure sol, ja que va tenir males experiències quan va compartir habitació en albergs:

"Fantàstic, home! Això no té color amb el carrer. Tancar la porta i poder tancar els ulls a la nit, saber que no t'entrarà ningú... poder tancar tranquil els ulls per dormir."

Enrere queden les baralles al carrer, les agressions i els robatoris de què ha estat víctima mentre dormia en albergs o al carrer i --amb certa sornegueria-- explica que els últims anys ha tingut tres residències: al Raval, al Poble-sec i a l'Hospital del Mar...."totes al carrer, per descomptat". De tots aquells anys encara conserva -desat en un armari- el sac de dormir que utilitzava. I tot i estar agraït de tenir el seu propi pis, reconeix que li va costar acostumar-se a dormir en un llit.

"Els primers dies he hagut de dormir a terra i amb les finestres obertes per poder sentir el soroll del carrer, si no, no m'adormia i no podia descansar."

Per ajudar-lo en aquest procés d'adaptació, el José Luis té l'ajuda d'un equip d'educadores de la Fundació Arrels, que també l'ajuda en les feines domèstiques. A més, dues tardes a la setmana fa teatre i cant coral.

El plaer de cuinar per ell mateix

Abans d'acabar vivint al carrer, el José Luis va fer de camioner i va treballar de cuiner. La cuina li agrada i ara -instal·lat a casa seva- una de les coses que més li agrada és fer-se el seu propi menjar.

"Fer-me un parell d'ous ferrats amb patates fregides... això no és habitual menjar-t'ho al carrer. Menges ous durs que et dona la gent, però d'ous ferrats no te'n donen. Cuinar per tu i menjar bé.... (sospira)."

Què troba a faltar de viure al carrer?

Tot i la duresa de malviure durant 18 anys pels carrers d'una ciutat com Barcelona, el José Luis té clar el millor record que s'emporta: els veïns que tenia quan vivia al carrer Radas, a tocar del Paral·lel. Explica que en aquella època demanava diners per sobreviure i que la gent d'aquell barri el va ajudar molt. Diu que els troba a faltar, que l'estimaven molt i que estan més contents que ell que tingui un pis.

I el pitjor de viure al carrer?: les mirades de fàstic d'alguna gent.

"Jo li he vist la cara a la gent. Els repugnes...i això fa mal. Ho notes, notes el menyspreu i el rebuig amb què et miren, això és el que més mal et fa."

En José Luis cobra una pensió mínima i una part d'aquests diners els destina a pagar el pis on viu, que és propietat de la Fundació Arrels. Ara espera aconseguir un pis de protecció oficial de Barcelona i poder deixar la casa on viu a una altra persona que estigui vivint al carrer i ho necessiti.