Por de parlar-ne: així viu Moscou el primer aniversari de la invasió a Ucraïna

"He decidit iniciar aquesta operació militar especial amb l'objectiu de desmilitaritzar i desnazificar Ucraïna".

És la frase que ho va començar tot. La sentència que va fer Vladímir Putin la matinada del 24 de febrer del 2022, després d'un discurs denunciant que feia aquest pas perquè s'havien creuat totes les línies vermelles.

Una decisió inesperada per a molts, però no per als serveis d'intel·ligència dels Estats Units. Aquesta vegada van encertar de ple. Des d'aleshores s'ha produït la destrucció de gran part d'Ucraïna, la mort de milers de soldats i civils, i l'èxode de milions de persones.

A Rússia també hi ha hagut canvis. També han mort soldats i algun civil, i també ha marxat molta gent del país. Però el greuge comparatiu entre uns i altres és tan abismal que fa vergonya fins i tot escriure-ho.

Molt lluny de l'objectiu

"Desmilitaritzar i desnazificar". Aquest va ser el motiu per començar una nova guerra a Europa, i és evident que l'objectiu no s'ha acomplert. Avui tenim la Ucraïna més militaritzada de la història i, pel que fa a desnazificar, és difícil entendre a què es refereix Vladímir Putin.

Però és contradictori que els pocs ucraïnesos que han mostrat ideologia, simbologia i comportament neonazi, el Batalló d'Azov, van formar part d'un intercanvi de presoners després de rendir-se a la foneria Azovstal. Incomprensible, si el que de debò es perseguia era la "desnazificació" d'Ucraïna.

L'èxode rus

Moltes coses han canviat en aquest país el darrer any. El boicot occidental més immediat es va percebre ràpidament amb la desbandada de marques que van marxar del país: McDonald's (sí, no sé per què sempre la posem la primera), Mercedes, Apple, Starbucks, Renault, Airbnb, Ikea, Ford... A dotzenes.

Però qui més ha marxat de Rússia són precisament els ciutadans russos. El 21 de setembre, Vladímir Putin va anunciar la primera mobilització de reservistes des de la Segona Guerra Mundial. Aquest va ser, amb diferència, el moment més tens en territori rus des de l'inici de les hostilitats.

Manifestacions arreu del país, detencions, col·lapse dels aeroports, cues quilomètriques als passos fronterers... Un caos. Mig milió de persones van fugir del seu país cames ajudeu-me, i avui encara no han tornat. Tenen por de represàlies per part del govern. Tenen por que veïns o familiars els puguin dir que són uns traïdors.

És indubtable que el que passa a Ucraïna també ha castigat amb força moltes famílies russes. Són 30.000 soldats morts i 150.000 de ferits, segons alguns estudis de grups que es dediquen a verificar morts per xarxes socials. Les darreres dades del Ministeri de Defensa rus són del mes de setembre, i aleshores en reconeixien 6.000, mentre que elevaven a 60.000 les baixes entre l'exèrcit ucraïnès. A tot això, s'han de sumar els aproximadament 500.000 exiliats.

Són moltes famílies trencades. I és incalculable quantes més es deuen haver esquerdat per anar a favor o en contra d'aquesta operació militar especial.

Por de parlar

Per tot això, el país està més trist ara que no pas fa un any. A Moscou, els restaurants de moda estan plens i els carrers brillen a la nit gràcies a una il·luminació desproporcionada. Però Moscou no és Rússia. Amb prou feines és una desena part. I el recel de moltes regions cap a la capital del país ha augmentat perquè es creu que aquí hi ha hagut privilegis. Els mobilitzats, millor de zones desafavorides, que fan menys soroll.

Les autoritats també han augmentat la pressió com feia molts anys que no passava. Hi ha hagut censura directa, com ha passat amb Netflix, Facebook, Instagram, Twitter, Spotify, i centenars de pàgines web occidentals. Però aquest obstacle s'esquiva fàcilment instal·lant un VPN que deslocalitzi el teu telèfon mòbil.

El problema és que hi ha por de parlar. Expressar-se públicament contra aquesta operació militar t'exposa a quinze anys de presó, perquè des del Kremlin s'interpreta com un desprestigi de l'exèrcit rus. Per això la gent té pànic als micròfons i a les càmeres. Qui parla ho fa per donar suport al govern i qui calla... qui calla parla amb els ulls. Els més evasius són els nois joves, perquè com menys t'exposis menys possibilitats d'acabar al front.

Al final, la sensació que et queda és que els russos ja s'han acostumat massa al que està succeint a Ucraïna. Saben què passa, però fan com que no existeix. És indubtable que el desig generalitzat és que això s'acabi com més aviat millor, però semblen estar dins una letargia que els incapacita per expressar-se.

És cert que no són la gent més expressiva del món, però si tens un amic o un fill combatent al front sense entendre gaire amb quin objectiu, i a sobre no et permeten queixar-te, tampoc t'ho posen fàcil per ser més alegre.