Precarietat, incertesa i "nova economia": el còctel laboral explosiu que vindrà

"La crisi sanitària no entén de pobres i rics" és una de les frases que més es va repetir quan la Covid-19 va confinar el món. Però si bé en un primer moment podien emmalaltir persones tant de classes baixes com benestants, qui patirà de forma més directa les conseqüències de la nova crisi econòmica tant a l'àmbit sanitari com laboral seran els de sempre: els treballadors més precaris, vulnerables i especialment amb rostre jove i de dona. Però la malaltia tampoc és democràtica en termes de classe: qui no va poder teletreballar, qui va haver d'assistir al seu lloc de feina físic en el pitjor moment de la pandèmia, eren els treballadors que de ser menystinguts van passar a ser essencials.

La sotragada tornarà a afectar molts que ja vivien en una precarietat laboral invisible, amagada pels anys de creixement econòmic, però amb condicions d'incertesa futura heretades de l'anterior crisi del 2008. Caixeres, treballadores de la neteja, zeladores, repartidores o temporeres que no rebien cap aplaudiment. "Si abans de la crisi haguéssim fet una llista de les professions que considerem essencials, probablement ens n'hauríem deixat un bon grapat", reflexiona la professora de Dret Laboral d'Esade Anna Ginès.

Precarietat amb estudis i sense

La incertesa té noms i cognoms, té cares. Cares joves i de dona, per exemple, que abans d'arribar als 30 anys ja han viscut dues crisis, la del 2008 i aquesta. Ara, la pandèmia sacseja els fonaments de les famílies que es consideren de classe mitjana, que ja anaven força escanyades. I s'acarnissa, sobretot, en les classes més desafavorides. Parlem amb dues dones de 27 anys, una sense formació i l'altra amb carrera i màster. Totes dues comparteixen un futur poc clar.

La Micaela Álvarez té 27 anys i treballa com a cambrera d'hotel a Lloret des de fa més d'una dècada. Va començar amb 16: afectada per la crisi del 2008 va haver de deixar els estudis per ajudar a casa.

"Com tota la meva vida, a casa sempre hem tingut dificultats econòmiques, i els estudis van passar a no ser prioritaris tot i haver fet la selectivitat."

Amb la recuperació, la Micaela va començar a estudiar la carrera de Psicologia a distància i ara està acabant-la, però un nou sotrac afecta la seva vida laboral, una altra vegada. Camina per un passeig marítim buit, sense hotels oberts i amb la platja tancada, que encara té les cicatrius del temporal Gloria. "Sense turistes, no és que jo perdi el meu lloc de treball, és que no tindré lloc de treball. Tinc un contracte de fixa discontínua, per sort, perquè moltes companyes del sector són temporals..."

La seva història prova que la igualtat d'oportunitats, senzillament, no existeix. "És evident que l'entorn, les circumstàncies i l'origen ho determinen tot. El meu pare era el grum de l'hotel on treballava i la meva mare ja netejava habitacions, però si no m'haguessin ajudat a entrar ells, hauria estat un amic a qualsevol hotel o restaurant, per tant, viure en una zona tan dependent del turisme també afecta. Si a uns els ‘ajuden' a entrar a l'empresa del pare, a mi em van ‘ajudar' per netejar habitacions". Tot i estar estudiant ara una carrera, assegura que ella vol sortir del sector de l'hostaleria, per les baixes condicions i la duresa, també per com és menystinguda contínuament pels mateixos clients. "Jo tinc 27 anys i porto faixa per treballar, perquè les meves lumbars ja no aguanten. Busco oportunitats a d'altres sectors però ningú te'n dona, encara que sigui en una fàbrica. M'agradaria exercir de psicòloga, i ho aconseguiré, però és evident que no serà fàcil perquè es necessiten diners per a formació i temps. També m'he plantejat treure'm la formació de governanta perquè és més fàcil si ja ets dins del sector".

Però tot i que la situació dels treballadors que ho han tingut més difícil per accedir a una formació superior és més complicada, Ginès recorda que la precarietat ja fa anys que es troba a molts llocs amb un alt nivell formatiu: "Universitats, escola pública, hospitals, ho trobem a pràcticament qualsevol professió; precarietat vol dir tenir un contracte temporal, fix discontinu, no tenir una estabilitat o perspectiva laboral."

A les escales d'un Museu Nacional d'Art de Catalunya fantasma, amb el cel clar per la baixa contaminació, la Laura Pinyol Rius, restauradora i manipuladora d'art, reflexiona sobre una generació "perduda entre dues crisis, ben fumuda". Assumeix que a ella d'oportunitats no n'hi han faltat, una carrera, màster, dos idiomes i una família de classe mitjana. S'encarrega de muntar les exposicions des del punt zero fins que es poden anar a veure, però ara "tot està parat. Teníem una exposició a Qatar que vam deixar els quadres a mig penjar, vam haver de tornar corrents. Ara la meva empresa ens ha aplicat un ERTO i esperem que d'aquí uns mesos tornarem però el sector cultural ja estava tocat de mort abans de la Covid i ara pot ser l'estocada final, petaran moltes empreses, com ja va passar el 2008."

Tot i els orígens i trajectòries tan diferents, ara totes dues comparteixen un futur ple de dubtes. "M'he passat tota la meva vida laboral intentant treballar vuit mesos l'any, si pogués fer-ho tot l'any la meva perspectiva de vida, laboral i social, canviaria totalment", diu la Micaela.

"Probablement, fins i tot els que venim de classe mitjana ens estem adonant que comencem a viure pitjor que els nostres pares i que possiblement als 40 anys viurem com els nostres pares vivien quan ells en tenien 30."

Una nova lluita de classes

La Micaela és clara i directa: "Hi ha lluita de classes, sense cap mena de dubte. La malaltia pot afectar en moltes direccions, però uns tenen un bot salvavides, altres una armilla, i d'altres neden a la deriva per intentar no ofegar-se." La Laura també coincideix que hi ha lluita de classes "perquè uns intentem pujar, però sempre n'hi ha uns més a dalt que intenten aturar-nos".

La lluita de classes ha estat menystinguda i reprovada com a concepte o fórmula per explicar la complexitat dels problemes dels treballadors a l'actualitat. Les dicotomies entre proletaris i burgesos, dels que produeixen i els que no, o entre explotadors i explotats són massa simples en una realitat laboral cada vegada més enrevessada, complexa i difuminada. Però si hi ha un principi que amb la crisi de la Covid-19 ha ressorgit és que "el proletariat produeix tot el necessari per a la vida, l'existència i el desenvolupament humà". I tot i escriure's al segle XIX, és més vigent que mai.

La gran majoria dels treballadors essencials que han aguantat el sistema tenen en comú que han estat més exposats que aquells altres que sí que han pogut teletreballar. A excepció de metges o infermeres, amb estudis superiors, però també en molts casos amb condicions molt precàries, la majoria dels treballadors que han fet funcionar el sistema tenien poc nivell formatiu i unes condicions baixes. "El valor del treball es relacionava amb la retribució, però hauríem de començar a plantejar-nos de determinar-ho en funció del que aporten a la societat, no pot ser que no puguin tenir una vida digna amb el seu sou", recorda Ginès.

Segurament, on també s'ha evidenciat aquesta desigualtat entre classes és durant el confinament. Si alguns han passat els dies a casa més preocupats de quina sèrie de Netflix veure o si podien trobar farina per fer pastissos, d'altres tenien problemes per dormir angoixats per la incertesa laboral que els podia posar problemes per pagar el lloguer. Paradoxalment, sense aquests treballadors essencials, el sistema no hauria funcionat. Ras i curt.

L'amenaça de la nova economia: Glovo i Amazon

Els treballadors essencials inesperats d'aquesta crisi porten furgoneta o una motxilla quadrada sobre una bicicleta. Reparteixen des de piles fins a sushi. Una ema gegant il·lumina de groc un pàrquing de l'extraradi barceloní que fa olor de menjar ràpid. Tant és si és al costat de la Vila Olímpica com del barri de la Mina, desenes d'ombres amb motxilles grogues a l'esquena esperen amb les seves bicicletes. Només se'ls veu el rostre quan encenen el seu telèfon per veure si, amb sort, els ha entrat una nova comanda per portar a domicili una hamburguesa amb patates fregides que els permetrà poder guanyar un parell d'euros. Esperen. Se'ls fa difícil respectar les distàncies entre si, han d'estar prop de la porta perquè l'algoritme els assigni una comanda, i si ja en tenen una, per poder sentir quan està enllestida. "Els que treballem al carrer és perquè no ens queda més remei, no m'agrada estar aquí, el meu pare té 70 anys, però, si no, no en tinc per menjar", confessa irònicament amb una bossa plena d'hamburgueses a la mà.

Esperen com molts autònoms, ara parats per la pandèmia, que amb els seus cotxes particulars fan cua amb els intermitents encesos a les portes d'una nau d'un polígon industrial vallesà per omplir el maleter de petits paquets de cartró. La mateixa estampa es reprodueix a molts altres indrets de tot el territori on el gegant que t'ho porta tot "de la A a la Z" té les seves noves catedrals del cotó.

És l'anomenada "nova economia", que paradoxalment en té molt, de vella. Esperen com esperaven els jornalers a la plaça del poble que el terratinent, ara una app i un algoritme, els doni feina. Ara, en plena pandèmia. Un model que, segons asseguren molts experts, pot estendre's a d'altres professions en un futur.