Protegir el 50% dels oceans per protegir els humans i la resta de la natura

La ciència urgeix a protegir "estrictament" un 30% dels oceans i a declarar-ne un 20% més com a "zona d'estabilització climàtica". Així es reduiria el risc d'una caiguda en cascada dels ecosistemes oceànics i de la seva capacitat per estabilitzar el clima.

L'ONU intenta que els estats es comprometin, almenys, a protegir el 30% dels oceans el 2030.

Actualment, només un 2% dels oceans estan estrictament protegits, sense pesca, tot i que un 7,5% tenen algun tipus de protecció.

Ecosistemes marins, els sostenidors de la vida al planeta

Els ecosistemes marins són també els sostenidors de la vida als continents. Ho sabem des de fa dècades. No només perquè són una font d'aliment, això no és gaire important. El que és clau és que els ecosistemes marins produeixen la meitat de l'oxigen del planeta. I que retornen als continents un element imprescindible per al funcionament de la vida, el sofre, que el plàncton exhala i que retorna pels núvols que el mateix plàncton genera.

Actualment, un 30-35% dels ecosistemes marins "clau" (praderies, manglars i esculls de corall) estan destruïts per efecte d'activitats humanes, principalment pesca industrial, escalfament i piscifactories. En total, un 60% dels "principals" ecosistemes marins s'han degradat o se sobreexploten.

Les tendències actuals portaran a l'extinció la meitat de les espècies marines del planeta abans de vuit dècades, segons les Nacions Unides.

Plàstics i molta més contaminació...

Plàstic. El contaminant més famós dels oceans. Més de 800 espècies marines en pateixen les conseqüències, i un milió d'ocells i 100.000 mamífers moren, cada any, pel plàstic oceànic; perquè se'l mengen, s'hi enreden o per degradació del seu hàbitat.

Els corrents impulsen el plàstic fins al mig dels oceans, on, per falta de corrents, es formen illes de plàstic. La primera es va descobrir el 2009 i actualment n'hi ha sis. La més gran és la Great Pacific Garbage Patch, a l'oceà Pacífic, amb una extensió com tres vegades França (sí, el triple que França).

PCB (bifenils policlorats). Substàncies químiques perilloses per als humans i per a la resta de la natura. Es van produir en grans quantitats els anys 1930-1980. S'utilitzaven en transformadors i en condensadors elèctrics, pintura, edificis i maquinària. Encara queda per eliminar el 83% dels equips i materials amb PCB, 14 milions de tones, i molts acabaran als oceans.

PFAS (polifluoroalquil), "substàncies químiques per sempre". No es biodegraden i s'acumulen als sòls i a l'aigua. Afecten els ecosistemes i la salut humana de moltes maneres, per exemple disminuint la resposta immune. Fan que els productes siguin impermeables i resistents a les taques. Són legals i el seu mercat mou 1.000 milions de dòlars l'any.

Fertilitzants agrícoles. Generen greus conseqüències en els ecosistemes marins, perquè passen als rius i acaben als mars, on generen "zones mortes", com des del 2021 al mar Menor.

Zones mortes?

Els fertilitzants agrícoles que no són absorbits per les plantes i acaben al mar generen un flux de nitrogen que incrementa les algues i el consum que en fan els bacteris, i quan moren i es descomponen consumeixen oxigen. Això genera zones d'aigua sense oxigen, anomenades "zones mortes".

L'absència d'oxigen genera emissions d'òxid nitrós (N2O), el gas d'escalfament global més important després del CO2 i del metà. Els fertilitzants i els fems agrícoles són la principal font d'emissions d'òxid nitrós: dos terços del total.

Les "zones mortes" oceàniques s'han quadruplicat des dels anys 60. Actualment, n'hi ha unes 500, amb una superfície total més gran que la Gran Bretanya.

Oceans calents?

Els oceans van registrar un nou rècord el 2021: van absorbir la calor equivalent a set bombes atòmiques d'Hiroshima per segon, les 24 hores del dia, els 365 dies de l'any.

I això que el 2021 va ser un any Niña, el fenomen climàtic que afegeix refredament global. El segon any més calorós per als oceans havia estat el 2020, i el tercer el 2019.

De fet l'escalfament global és bàsicament l'escalfament dels oceans, que absorbeixen el 90% de l'escalfament que generen les activitats humanes.

Les tendències actuals faran que els oceans s'escalfin un 500-700% en relació amb el 1970 abans de vuit dècades.

L'escalfament dels oceans provoca pèrdua d'ecosistemes i risc d'extinció d'espècies, i accelera la pujada del nivell del mar. A més, les aigües més càlides provoquen ciclons i huracans més forts, perquè l'aigua tèbia és el combustible per a grans tempestes, i això provoca inundacions més fortes.

Acidificació

Els oceans absorbeixen gran part de les emissions de CO2. Això acidifica els oceans i dificulta fer closca als animals que en tenen: cloïsses, musclos i gambes...

Les últimes cinc dècades els oceans han absorbit un 24-33% de les emissions de CO2 i les tendències actuals porten a un augment de l'acidificació del 100-150% abans de vuit dècades.

A mesura que els oceans s'escalfen tenen menys capacitat d'absorbir CO2, però això fa que se n'acumuli més a l'atmosfera i accelera l'escalfament dels continents.

Estratificació?

L'aigua calenta és menys densa que la freda, això fa que es barregi menys i que els oceans tendeixin a estratificar-se en capes.

L'estratificació dels oceans ha augmentat un 5,3% les últimes sis dècades; quasi un 1% per dècada.

Els oceans més estratificats dificulten la mobilitat dels nutrients, i això posa en risc els animals que depenen d'aquesta mobilitat.

Sobrepesca

Les poblacions de peixos que estan en nivells sostenibles va baixar del 90% al 67% del 1974 al 2015, a nivell global. El principal problema és la pesca industrial.

Mineria al fons del mar?

A milers de metres sota el nivell del mar s'està produint la cursa més gran per a l'explotació minera mai vista a la Terra. Fa anys que s'extreu petroli de grans profunditats, però ara l'impuls és per extreure minerals, com níquel, coure, manganès i cobalt, que tenen molta demanda per al vehicle elèctric i les renovables...

Els investigadors alerten que la mineria d'aigües profundes pot portar centenars d'espècies a l'extinció.

La falta d'un tractat internacional per a la gestió sostenible dels oceans implica que la indústria decidirà, unilateralment, el futur dels oceans a alta mar. I si l'explotació minera en aigües profundes agafa embranzida serà difícil d'aturar, perquè la mineria necessita 30 anys per recuperar la inversió.

El gran risc: una caiguda en cascada

Els científics temen un efecte en cascada als oceans que afecti els seus ecosistemes i les seves dinàmiques, que estabilitzen el clima terrestre.

El principal problema són els extrems, que es produeixen sobre oceans ja escalfats i devasten la vida salvatge. És el que va passar l'any 2014, el que els investigadors anomenen "punt de no retorn".

Fa un segle les temperatures extremes als oceans es registraven durant un 2% del temps, però des del 2014 s'ha passat a més del 50% del temps. I ja no han tornat a caure per sota d'aquest 50%: el 2014 és la nova normalitat.

El 2019 els oceans van suportar temperatures extremes durant el 57% del temps. I en algunes zones tropicals, fins al 90% del temps.

La gran oportunitat: àrees protegides per restaurar la natura

Des de fa tres dècades sabem que les àrees oceàniques "estrictament" protegides recuperen ràpidament la biodiversitat i permeten una pesca abundant al seu entorn.

Si la protecció comença abans no col·lapsi l'ecosistema, la biodiversitat es recupera en una dècada.

Actualment les àrees amb protecció "estricta", sense pesca, representen només un 2%, i en aigües internacionals són anecdòtiques.

Tot i això, entre el 2000 i el 2019 les àrees amb algun tipus de protecció van augmentar del 0,7% al 7,5%.

Tractat de biodiversitat marina?

Per impulsar la gestió sostenible dels oceans amb solucions basades en la ciència, l'ONU celebra la setmana que ve, a Lisboa, la Conferència Mundial Sobre els Oceans.

Més de 100 estats, liderats per França, Costa Rica, Colòmbia i els Estats Units, s'han compromès a restaurar ecosistemes costaners que poden absorbir molt CO2, com les praderies i els manglars.

L'objectiu últim de la ciència i de l'ONU és que els estats protegeixin almenys el 30% dels oceans el 2030. Així s'intentaria evitar una pèrdua en cascada de biodiversitat i d'estabilitat climàtica. L'objectiu és part del projecte d'Acord Global per la Natura (Global Deal for Nature) que inclouria també els continents, i que es debatrà al desembre a Mont-real, al Canadà.

La bona notícia és que cada vegada entenem millor què està passant i què hauríem de fer. El que cal és voluntat.