Puja el tipus d'interès: hipoteca més cara, premi a l'estalvi i pressió per retallar despesa
El BCE endurirà l'accés al crèdit fins que la inflació estigui controlada
Amb un sol cop de mà, el Banc Central Europeu (BCE) està tocant moltes tecles. L'increment dels tipus d'interès oficials impactarà en les grans finances, però també a peu de carrer, a la butxaca de famílies i empreses. Ja està passant, i ràpid, amb l'euríbor. Aquests dies ha arribat al 0,6% d'interès, quan a principis d'any encara era negatiu.
Això vol dir hipoteques més cares. Amb l'euríbor mitjà del maig, del 0,28%, la revisió d'una hipoteca mitjana a Catalunya ha representat uns 57 euros, 684 a l'any. I veient l'evolució d'aquest juny i el panorama que dibuixa el BCE, això anirà a més.
També és cert que aquest índex estava en negatiu des del febrer del 2016, i això ha representat un important estalvi per a moltes famílies durant els últims anys.
Hipoteques més cares
L'evolució a l'alça de l'euríbor va cremant totes les previsions dels últims mesos. I mirant endavant, el BCE ja dona alguna pista de futur. La seva nova doctrina estableix que endurirà l'accés al crèdit fins que la inflació estigui controlada al voltant de l'objectiu oficial del 2%.
I el servei d'estudis del BCE preveu un IPC del 6,8% a escala europea per a aquest any; del 3,5% per al 2023 i del 2,1% per al 2024. Per tant, si manté el seu compromís, tindrà la mà tancada almenys durant els pròxims dos anys i mig.
De fet, en el seu esforç per ser "predictible" i no agafar ningú a contrapeu, el BCE ha donat encara més pistes. I avisa que primer ens servirà una augment, però que al setembre ja en seran dos; després d'apujar els tipus d'interès 0,25 punts aquest juliol, podria tornar a apujar-los 0,50 després. Això vol dir tancar la mà, i tancar-la ràpid, en la línia del que demanen els països més crítics amb la política expansiva del BCE, com Alemanya.
Els bancs tornaran a pagar pels dipòsits
El canvi de rumb canviarà també la manera com treballen els bancs.
Durant l'última dècada han tingut accés a liquiditat barata, que els ha ajudat en moments difícils. Però amb els tipus d'interès al zero per cent, tenien molt poc marge per fer negoci.
Això s'ha notat a l'hora de concedir hipoteques. Avui, el 70% dels nous préstecs són a tipus fix, i l'interès mitjà a l'inici és del 2,56%. Però gradualment els bancs oferiran més hipoteques a tipus variable, perquè a mesura que pugi l'euríbor tindran més marge de benefici que en l'època de tipus d'interès al zero.
En general, el crèdit serà més car per a empreses i famílies. Ara bé, qui tingui estalvis podrà començar a demanar cobrar interessos; al Regne Unit, on van començar abans a encarir el preu del diner, hi ha bancs que ja estan oferint un 2% anual per als dipòsits.
Més pressió per retallar
Hi ha un altre efecte, menys perceptible a primera vista, però que al final del dia pot posar un país contra les cordes i obligar-lo a retallar despesa per la via ràpida. El BCE deixarà de comprar deute públic i privat a partir de l'1 de juliol.
Això ho notaran les grans empreses, que fins ara es podien endeutar a càrrec del BCE. Però l'impacte serà, sobretot, en el deute públic.
És el cas, per exemple, d'Espanya. Avui, per demanar un crèdit a 10 anys, el Tresor ha de pagar al voltant del 2,6% d'interès, quan fa un any era pràcticament de franc.
A Itàlia, el deute a 10 anys ja supera el 3,5 per cent. Són interessos encara manejables, lluny dels pics dramàtics del 2010-2012, i també és cert que Espanya ha aprofitat els últims anys de tipus al zero per cent per refinançar deute i alleugerir la càrrega.
Però el temor és que torni a començar a sonar aquella música que ens pot resultar familiar, la de la famosa "prima de risc", que va obligar els estats a fer retallades i estrènyer-se el cinturó en l'última crisi.
I això arriba just quan aquesta setmana s'han complert deu anys del rescat bancari d'Espanya, allò que el ministre d'Economia de l'època, Luis de Guindos, va anomenar "un préstec en condicions molt favorables".
Lluita contra la inflació sacrificant creixement
Aquest és, precisament, el flanc dèbil de la nova política del BCE. Endurir el crèdit vol dir lluitar contra la inflació sacrificant creixement econòmic. I això comporta fer equilibris, perquè sense dir-ho explícitament, l'objectiu inconfessable és frenar l'economia per refredar els preus.
La inflació es produeix perquè hi ha més demanda que oferta. La resposta lògica seria incrementar l'oferta, però és una solució lenta, perquè primer cal desembussar les cadenes de subministrament, produir més matèries primeres o construir noves fàbriques, com en el cas dels xips.
Per contra, hi hauria una altra manera més immediata de fer-ho, però segurament més dolorosa; reduir la demanda, "destruir-la", com en dirien els economistes. Si baixa el consum, els preus teòricament han de tendir a moderar-se. Però això vol dir frenar l'activitat i, segons com, entrar en recessió. Aquest no és el cas, encara, ni de lluny.
El Banc d'Espanya ha anat retallant les seves previsions, però encara calcula que el PIB creixerà un 4,1% aquest any. A més, els efectes negatius de la guerra i la inflació es compensen per la sortida gradual de la pandèmia i l'aixecament de restriccions sanitàries, fet que reactiva activitats presencials com l'oci o el turisme.
A més, segons el Banc d'Espanya, les ajudes en forma de rebaixa fiscal del rebut de la llum o la subvenció de 20 cèntims dels carburants contribueixen també a sostenir el consum. De manera que, de moment, es continua creant ocupació. És això amb el que compta el BCE; que la frenada "induïda" en l'activitat no sigui prou forta per provocar un daltabaix.
Aterratge suau o accident
L'equilibri entre frenar l'activitat per contenir els preus, sense que l'economia entri en pana, és el delicat joc en què han entrat els bancs centrals de mig món. Un tema delicat, perquè hi ha una fina línia que separa un aterratge suau d'un accident catastròfic.
En el cas europeu, la mirada tornarà a girar-se cap al sud. En la seva compareixença d'aquest dijous, la presidenta del BCE va refusar detallar cap pla alternatiu si en els pròxims mesos el cost del deute públic es torna a disparar.
I això ja posa sota pressió els "sospitosos habituals"; Itàlia i Espanya, que hauran de pagar més per finançar-se i començar a plantejar-se retallar despeses.
Malgrat tot, també sembla lògic pensar que, donat el cas, el BCE intervindria, com ja va fer Mario Draghi en el seu moment. I és que, a la pràctica, l'espantall d'una repetició de la crisi de l'euro és l'únic que pot forçar el BCE a fer marxa enrere i repensar-se tota la seva estratègia.
