Putin i la Teoria del Boig: què hi ha darrere les amenaces nuclears de Rússia

El 28 de febrer del 2022, just quatre dies després l'inici de la tercera invasió russa d'Ucraïna, el govern de Moscou acceptava la impossibilitat de conquerir Kíiv i anunciava la modificació d'objectius: la simple conquesta territorial. Aquell mateix dia, Vladímir Putin va ordenar la mobilització de les forces nuclears per situar-les en estat de màxima alerta.

És a dir, les amenaces del Kremlin amb l'ús de les armes atòmiques no són noves. Les ha fet servir cada cop que no li han sortit bé les coses o cada cop que Europa i els Estats Units han creuat algunes de les seves línies vermelles. Aquestes amenaces, en efecte, augmenten un grau més la tensió... però bàsicament a les portades dels diaris i als sumaris dels telenotícies.

Tremendisme a la carta:

- "El suport d'Occident a Ucraïna acosta la III Guerra Mundial."

- "Moscou recorrerà a l'arma nuclear si el territori rus és atacat."

- "Putin considerarà Occident com a objectiu legítim si lliura carros de combat a Ucraïna."

- "El desplegament d'infraestructures de l'OTAN a Ucraïna convertirà Europa en un camp de batalla nuclear."

- "Rússia es reserva el dret a atacar embarcacions estrangeres si la Flota del Mar Negre és atacada."

- "El lliurament d'avions caça bombarders occidentals a Ucraïna situa el món a la porta de la III Guerra Mundial."

- "L'ocupació de territori rus serà resposta amb un atac mortífer, incloent-hi armes nuclears."

- "El lliurament a Ucraïna de míssils de més abast serà considerat un acte hostil contra Rússia."

- "Moscou es reserva el dret a respondre amb armes atòmiques a qualsevol atac massiu contra territori rus amb armes convencionals occidentals."

La superació, sense conseqüències, de totes aquestes línies vermelles s'ha convertit en una pràctica habitual per part de les cancelleries europees, tan bon punt va quedar clar que les amenaces només tenen com a objectiu mantenir la moral de l'opinió pública russa (tranquils: tenim pla B) i donar arguments als moviments socials pro-Putin d'Europa, segons els quals el més raonable és obligar Ucraïna a rendir-se per a evitar un mal major.

El gran objectiu de les amenaces és, però, un altre de fonamental: mantenir el malmès prestigi de l'exèrcit rus i del seu patrocinador. La fangosa realitat és que les tropes russes avancen als fronts d'Ucraïna a còpia d'enviar carn humana a la picadora; que el seu aparell industrial és incapaç de fabricar munició, carros de combat i avions al ritme de les seves pèrdues; que la flota del mar Negre ha estat desarticulada; que la seva aviació està en números vermells; que el seu territori sobirà està sota règim d'ocupació (Kursk), i que ha hagut de pidolar tropes barates a Corea del Nord per recuperar el territori perdut.

La realitat, en definitiva, és que l'exèrcit rus ha estat incapaç de derrotar un exèrcit, l'ucraïnès, molt inferior en tots els sentits. La realitat és que, ara per ara, Rússia no pot afrontar un conflicte convencional amb Occident. De fet, ni amb Occident ni amb molts països d'Àfrica o Àsia.

Només li queda l'amenaça nuclear.

És per això que les gesticulacions atòmiques de Putin són doblement simbòliques. El president rus, de fet, no necessita embarcar-se en un conflicte nuclear: només necessita esperar al 20 de gener, data de l'entrada de Donald Trump a la Casa Blanca.

Però no ho necessita per una qüestió racional. El sentit de la possessió de les armes nuclears és, precisament, la dissuasió i no pas la utilització. La certesa d'una destrucció assegurada i mútua no és un terme doctrinari: és un fet. Els tertulians de les televisions russes tenen el somni humit de destruir Londres i París en pocs segons. "El que ataca primer guanya la guerra". No, així no funcionen els conflictes atòmics.

Arribats a aquest punt, s'ha de parlar de la Teoria del Boig. Es remunta a Nicolau Maquiavel (1498-1512), que va escriure que, de vegades, la millor estratègia és fer-se passar per boig.

Richard Nixon va ser el primer que la va aplicar, tot i que, curiosament, desconeixia la doctrina. Era el 1970 i els Estats Units avançaven en el front del Vietnam amb una lentitud insuportable i a costa de milers de soldats. En aquell moment, va ordenar als seus òrgans de premsa distribuir tota mena de missatges esbojarrats, plens d'amenaces nuclears i declaracions confoses i contradictòries.

Alhora, ordenava carregar els descomunals B-52 amb armes nuclears i sobrevolar el mar de Bering, al costat mateix de l'URSS. No es tractava d'espantar Moscou: es tractava d'espantar el Vietnam del Nord.

"Vull fer córrer el rumor --va dir Nixon-- que estic obsessionat amb el comunisme, que la meva ràbia és incontenible i que tinc el control del botó nuclear. Vull que els vietnamites creguin que he arribat a l'extrem que faré el que sigui per derrotar el Vietcong". Que pensessin --en definitiva-- que estava boig.

Ni els soviètics ni els nord-vietnamites van caure en la trampa. La Teoria del Boig no funciona en la guerra atòmica.