Quan el cànnabis et controla i et destrossa la salut: "Vaig arribar a fumar 16 porros al dia"

El cànnabis és la droga il·legal més consumida a Catalunya i a tot l'Estat, sobretot entre els adolescents i joves. En part, perquè se l'ha vist tradicionalment com una droga de baix risc, i el seu consum no està excessivament controlat ni criminalitzat. 

Però fumar marihuana té una cara fosca i no és innocu: l'addicció al cànnabis provoca conseqüències greus en la salut i pot desencadenar malalties mentals o físiques.

"El cànnabis té una toxicitat psiquiàtrica o de salut mental, i això és molt conegut. Cada cop ho veiem més. És un disparador de l'esquizofrènia, però també es relaciona amb depressió, amb trastorn bipolar, amb ansietat, amb crisi de pànic."

Qui ho explica és la psiquiatra Mercè Balcells, cap de la Unitat de Conductes Addictives a l'Hospital Clínic, que encara afegeix altres conseqüències l'addicció a la marihuana: "Si mirem el cervell està molt relacionat amb problemes cognitius, deteriorament cognitiu o problemes amb l'aprenentatge."

El consum de cànnabis també està associat amb càncers: "Per exemple, amb el càncer de testicle té una relació molt directa. I com que es fuma, també està vinculat a càncers pulmonars, i a problemes cardiovasculars, problemes digestius..."

La Yaiza, l'Andreu i el Robert s'hi han trobat i se n'han pogut sortir. Han explicat a "El suplement" de Catalunya Ràdio com han aconseguit deixar els porros després de molts esforços.

Tots van començar igual: van fer la primera calada en grup i després en fumaven esporàdicament anant de festa. Però el consum va anar escalant i es van adonar que tenien un problema quan es van adonar que tota la seva identitat girava al voltant del cànnabis. 
 

Yaiza, hiperèmesi cannabinoide

La Yaiza ara té 36 anys i en va començar a fumar d'adolescent, als 14 o 15. Era un consum esporàdic que va anar creixent amb els anys: "És que no te n'adones, però comences amb un i al cap d'uns anys tens una època d'estrès i ja estàs cada nit fumant. I passes a fumar a casa o d'amagat."

"Jo al final en fumava 16 al dia, és una quantitat molt elevada, però ja formava part de la meva vida. Podia treballar i feia de tot."

Durant anys va poder portar una vida funcional, treballant de funcionària interina. Ella només fumava a casa, sola, i aquí va ser quan va detectar que tenia un problema: "Aquí és quan dius, això no està bé, perquè ho estic fent sola, i no en grup o de festa com quan vaig començar."

Fa 668 dies que ho va deixar, els té comptats un per un. Però li va costar molt i el detonant va ser una malaltia molt dolorosa, la hiperèmesi cannabinoide, difícil de diagnosticar.

És una malaltia que la gent no sol associar al consum de cànem, segons explica la psiquiatra Mercè Balcells: "Comences a tenir moltes nàusees, dolors abdominals, inclús de vegades, quan és completa, és una síndrome molt peculiar i greu. A més, per calmar aquest dolor la gent de vegades es fa dutxes amb aigua molt calenta i arriba a haver-hi cremades de primer i segon grau."

Calen moltes exploracions mèdiques fins que no es detecta que és degut al cànnabis, i l'únic tractament és deixar-ne de fumar. És el que li va passar a la Yaiza, que va trigar 3 anys a tenir un diagnòstic i, mentrestant, continuava fumant sense saber que era per això:

"Va arribar al punt que havia de venir l'ambulància d'emergències a casa meva perquè jo no em podia moure, no podia parlar, no podia fer res."

Fins que una d'aquestes vegades, la sanitària que la va atendre ho va relacionar amb el consum de cànnabis. Ara "només" li faltava deixar-ho, i va ser molt difícil, sobretot els primers dies: "Van ser duríssims, molt dur. És que no es pot descriure. Passes com una mena de depressió."

"A mi em faltava la identitat, no sabia qui era, perquè tota la meva vida estava relacionada amb el món del cànnabis i amb fumar tot el dia."

Va provar de deixar-ho sola dues vegades, però no va poder, i amb la seva mare van demanar ajuda. Ho va aconseguir deixar gràcies al suport de l'Hospital de Dia del Clínic. 

"Vaig arribar a fumar-me 16 porros al dia": com se supera una addicció al cànnabis? Al #Suplement, parlem amb tres persones que se n'han sortithttps://t.co/o3xox7E4eR pic.twitter.com/ChnkA9Nxh0

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) November 16, 2024

Andreu, trastorn bipolar

La primera vegada de l'Andreu va ser als 17 anys, amb un pastís fet d'"herba". Després va venir el consum puntual els caps de setmana i al cap d'uns quants mesos, la seva vida ja girava al voltant del cànnabis:

"Arriba un punt que se te n'ha anat de les mans, que ja entres en el món de les associacions, que et lleves i estàs maquinant, pensant quan en podràs consumir, quan en pots anar a comprar, amb qui..."

A diferència de la Yaiza, l'Andreu no el consumia sol, anava cada dia a associacions cannàbiques: "Bàsicament el que feia era anar-hi a comprar, m'hi estava una estona, fumava... Vas socialitzant amb gent que també hi va regularment i hi ha aquest pensament de dir, ostres, és que sempre em trobo la mateixa gent. I no t'adones que tu formes part d'aquesta gent que sempre està allà."

Fins que als 18 anys, a l'Andreu li diagnostiquen un trastorn bipolar: "Va molt lligat a quan ja començo a tenir un consum regular de marihuana. Llavors, entro en una depressió i en deixo de fumar, però no voluntàriament, sinó perquè quan tens una depressió no tens ganes de fer res, tens una apatia total."

Quan va sortir de la depressió i en va tornar a consumir, el trastorn se li va reactivar. Es va adonar que tenia un problema el dia que ho va deixar definitivament: "Estava en un ingrés psiquiàtric i decideixo que la meva vida ha de fer un gir de 180 graus, perquè jo vull, no perquè m'ho han dit o per circumstàncies externes."

I amb l'ajuda de terapeutes, d'infermeres, de psiquiatres, psicòlegs, i la família ho va aconseguir. 

Què és el més difícil de deixar de fumar porros? "Jo diria que una de les coses més complicades que hi ha és la que deia la Yaiza, relacionada amb la identitat pròpia. T'has de començar a visualitzar com una persona que no fuma, que no consumeix."

"I és molt complicat perquè molta part de la vida, de la cultura cannàbica, dels hàbits que té, dels aprenentatges, els has de desaprendre, i això és molt, molt, molt difícil."

Robert, taquicàrdies i pèrdua de concentració

El Robert té 39 anys i una aplicació de mòbil li marca els dies que fa que ha deixat de fumar porros: "En porto poc més de 600, gairebé dos anys". A l'aplicació, explica, pots apuntar totes les addiccions que tens: "Aquesta, la del cànnabis, és la que m'ha portat més a la perdició."

Ell no en fumava tants al dia com la Yaiza i va començar, com tots, provant-ho en grup. Però amb els anys va començar a fumar-ne sol i mentre jugava a casa: "Jo soc una mica gamer, m'agrada passar l'estona jugant a videojocs, i se'm va vincular el cànnabis amb els videojocs. I abans de jugar em fumava un porro. Això al principi era el cap de setmana, però a mesura que van passant els anys va ser gairebé cada dia."

"I era com un ritual perquè necessitava fumar abans de jugar."

I això es va acabar convertint en un problema "perquè a part de tindre aquest ritual de fumar i jugar, al final tenia taquicàrdies i després, problemes de concentració a la feina o oblidava coses. I clar, era incompatible amb la meva feina."

Ell ho va deixar per la salut i per la feina, però també tenia altres motius: "Per la gent que em coneix, els amics, i per moltes coses. És que es podria fer una llista, perquè no porta res bo a la llarga."
 

Recuperar la vida

Precisament, la voluntat de recuperar el control de la pròpia vida és el que marca el principi de la fi de l'addicció, tal com remarca la doctora Balcells: "Bàsicament, és decidir que això no és el que vols i fer un procés per revertir-ho. I aprendre no és només deixar la substància sinó aprendre a viure bé sense aquesta substància que ha impregnat tota la teva vida i el que fas."

"Ningú deixa una addicció si no vol, però et poden acompanyar i ajudar."

Tots tres es consideren addictes i han tingut recaigudes: "És un procés, per tant, hi ha alguna recaiguda gran o petita. De vegades diem que no arriba a ser recaiguda sinó una ensopegada", apunta la psiquiatra, "però això també està bé saber-ho perquè no és un fracàs, de vegades recaure és anar passant etapes i finalment arribar a una remissió estable."

Li preguntem a l'Andreu si recorda el dia que va fer l'última calada.

"Sí, sí. El tinc gravadíssim. Jo estava a l'associació i recordo fer dues calades i dir, 'això no és per a mi' . I agafar el material i donar-lo a la gent de l'associació. I dir-los: 'Fins aquí hem arribat.'"