Quatre entrenadors, fitxatges per oblidar, fractura social i cap títol
Joan Gaspart ha estat, durant 20 anys, l'home fort de Josep Lluís Núñez. Es podria dir que va ser el vicepresident executor i després, quan Núñez va plegar, va decidir presentar-se a les eleccions. Les va guanyar, però en dos anys i mig, escassament, les coses no han anat com ell hauria volgut. Tots els seus projectes esportius han fracassat i al capdavall això ha arrossegat el club a una crisi institucional que, amb la seva marxa, s'intentarà superar.
Joan Gaspart va accedir a la presidència a l'estiu del 2000 després de guanyar unes ajustades eleccions davant l'altre candidat, Lluís Bassat. La victòria va arribar per un estret marge de vots. Gaspart va aprofitar el coneixement de tot l'aparell institucional i el regust de les coses bones del seu predecessor, Josep Lluís Nuñez. Va buscar la pau social amb una junta de consens, que a l'hora de la veritat no ha funcionat i s'ha acabat desfent.
En l'aspecte esportiu, el Barça ha tingut quatre entrenadors durant la seva presidència: Serra Ferrer, Reixach, Van Gaal i Antic. En aquest temps, cap títol i la classificació per a la Lliga de Campions com a mal menor. L'última aposta ha estat la més arriscada, el retorn de Van Gaal, un personatge que ja va ser clau en la defenestració de Núñez.
En l'aspecte econòmic, les directives de Gaspart han dilapidat els diners que van heretar de l'època anterior. Jugadors que són patrimoni com el brasiler Rivaldo han acabat regalats. D'altres, que mai no han jugat, es van pagar a preu d'or per culpa de favors i comissions. Chus Pereda va denunciar les que es van pagar per fitxar Geovanni.
En l'aspecte social, la presidència de Gaspart ha dividit el soci i les penyes del Barça. La benevolència cap a grups extremistes ha afavorit incidents insòlits al Camp Nou. L'estadi té al damunt una amenaça de tancament per fets violents i Gaspart no ha trobat més justificació que culpar-ne la premsa de Madrid.
Josep Lluís Núñez va tenir sempre en Joan Gaspart la seva mà dreta en els 22 anys com a president del F. C. Barcelona. Al llarg de tots aquells anys, l'aleshores vicepresident va fer d'apagafocs, de portaveu i de negociador en els fitxatges de jugadors i entrenadors, i mai havia amagat la il·lusió d'acabar presidint l'entitat barcelonista. Stòitxkov, Romário, Ronaldo i Rivaldo són alguns dels jugadors que van acabar al Barça després de les negociacions de Joan Gaspart.
El seu tarannà culer l'ha portat a definir-se en ocasions com un "boix noi" més. L'extrema passió pels colors blaugrana l'han dut a excentricitats com la que va protagonizar el 20 de maig de l'any 1992, després de guanyar la Copa d'Europa. L'aleshores vicepresident es va banyar al riu Tàmesi de matinada. També, al Bernabéu va baixar a la gespa amb una bufanda del Barça després que l'equip es proclamés, amb Bobby Robson, campió de la Copa del Rei. Amb el temp, les seves declaracions polèmiques van fer que el Reial Madrid i l'Espanyol el declaressin persona "non grata".
Després de la millor etapa barcelonista, amb el Dream Team, van arribar moments en què va ser l'executor de dues decisions que van obrir ferides. Després de la final d'Atenes, Gaspart deia a la mateixa terminal de l'aeroport a Andoni Zubizarreta que no seguiria, i dos anys després era ell l'encarregat de destituir fulminantment Johan Cruyff als vestidors del Barça.
Una de les afirmacions més repetides de Gaspart és que per guanyar prestigi no cal guanyar títols. Amb el president, el club blaugrana no ha aconseguit ni una cosa ni l'altra.