Què amaga el "Fum, fum, fum", la nadala que va saltar del Lluçanès al món malgrat l'Església
El folklorista Joaquim Pecanins va recollir la cançó a la missa del Gall de Prats de Lluçanès i és qui la va fer coneguda a través de l'Orfeó Català
"El vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum." Qui més qui menys ha sentit aquestes paraules i sap perfectament com es canten, però molt pocs saben què amaguen.
I és que el "Fum, fum, fum", com tantes altres cançons de tradició oral, no tenia una versió estàndard, una sola lletra, sinó que es construïa de nou cada vegada que algú la cantava.
En aquest cas, a més a més, es tractava d'una "cançó de les mentides" pensada per dir disbarats en el context de festa i disbauxa que era el Nadal dels segles XVIII i XIX, abans que l'Església aconseguís imposar els cànons més rígids que han arribat fins als nostres dies.
La cançó no era més que una base amb una petita introducció i una tornada que servia, després, per enllaçar invencions, ximpleries i tota mena de bromes seguint sempre la mateixa melodia, tal com es fa amb les corrandes, els garrotins, les jotes o les gloses mallorquines.
I aquí arriba la gran sorpresa: què vol dir el "fum, fum, fum" de la tornada? Doncs resulta que no té res a veure amb les xemeneies, sinó que ve del verb fúmer, la manera polida per dir fotre, com explica l'etnomusicòleg Jaume Ayats, que s'ha dedicat a furgar en la història d'aquesta i moltes altres cançons tradicionals catalanes.
Del Lluçanès al món: de "fotre" a "fúmer"
L'explicació de tot plegat està en la primera vegada que un folklorista va deixar per escrit la cançó, l'any 1904, a Prats de Lluçanès.
El folklorista en qüestió era el pradenc Joaquim Pecanins, "un home del Lluçanès, un intel·lectual i músic que també corria per Barcelona" i tenia bona entrada a l'Orfeó Català, que va saber veure que la cançó tenia fusta per triomfar.
Pecanins va recollir una versió de la lletra que molt probablement era la versió més refinada de les estrofes que es cantaven espontàniament a Prats, durant les matines del dia de Nadal.
I va optar pel verb "fúmer", en comptes de "fotre", segurament pensant ja en aquesta vocació de traspassar fronteres. "Al Lluçanès i a la plana de Vic uns foten i els altres carden pena!", recorda Ayats, "però aquest llenguatge era impossible de recollir pensant en altres esferes".
"Aquesta no és una cançó que es recollís en molts llocs i que se'n sàpiguen moltes versions, com seria el normal, sinó que ha begut principalment d'allò que va apuntar Pecanins a Prats, amb més o menys gràcia i encert", apunta Ayats, que als anys 80 encara va trobar pradencs que explicaven que tradicionalment s'havia cantat amb la paraula "fot".
"Però és com un embut, tot ha passat per la versió que va quedar escrita", resumeix. De fet, és a través de Pecanins que la cançó va començar a diluir el seu significat original, alhora que començava a estendre's com la pólvora en publicacions, cançoners, corals i, posteriorment, les escoles d'arreu del país.
La cosa no va aturar-se aquí, com recorda la mestra i antropòloga Roser Reixach, que també s'ha dedicat a l'estudi de la cançó. Del català va saltar a l'anglès a través del musicòleg nord-americà Kurt Schindler, que la va traduir i publicar l'any 1922 en una de les principals editorials de música de l'època, l'Oliver Ditson Company, amb seu a Boston.
I de l'anglès, al món, perquè n'hi ha prou de fer una cerca a internet per descobrir un reguitzell de lletres en llengües impensables. "Hi ha versions en castellà, portuguès, xinès... he arribat a trobar partitures en idiomes per al·lucinar, fa il·lusió!", explica Reixach.
"Jo sempre dic que no ens l'hem inventat a Prats, perquè en les cançons populars mai hi ha autoria coneguda, però sí que hem contribuït a fer-la mundialment coneguda gràcies a Pecanins", assenyala.
Nadal o Carnestoltes?
Per entendre el significat del "Fum, fum, fum", també cal aturar-se a saber com eren les festes de Nadal de fa uns quants segles, quan l'Església catòlica encara no s'havia posat a censurar o retocar aquestes cançons per mirar d'acostar-les al dogma.
A finals del segle XIX, expliquen Ayats i Reixach, Nadal anava associat a una disbauxa comparable a la del Carnestoltes, amb bromes i malifetes comeses sobretot pels més joves, malgrat que molts folkloristes optaven per no recollir tot allò que no consideraven políticament correcte.
"'El desembre congelat' parlava de les 'mamelletes blanquetes de la Mare de Déu', i tothom ho cantava", explica Ayats, però "l'Església ho va anar censurant", especialment durant el franquisme.
"Abans els rectors eren tan de poble com els que cantaven aquests disbarats, i no passava res perquè es deixessin anar una vegada a l'any", assegura.
I és que el fet de poder cantar cançons com aquesta s'emmarcava en les conegudes com a "llibertats d'orgue", que consistien a permetre que algun dia assenyalat es cantessin a missa cançons que no eren estrictament litúrgiques, sinó melodies de moda o bromes diverses.
En aquest sentit, l'etnomusicòleg lamenta que, "paradoxalment", les cançons que abans es reprimien per agosarades, ara alguns les considerin massa religioses per poder-les cantar als col·legis. "No han entès res de la part popular d'aquestes cançons", apunta.
El paper dels pastors
En el cas de Prats, sembla que el "Fum, fum fum" el cantaven des del cor de l'església els pastors del poble, uns "homenots" que baixaven de la muntanya i eren els protagonistes de la missa del Gall, que en aquella època es feia de bon matí, el dia de Nadal, acompanyada d'una foguera a la plaça de l'Església.
Aquests homes, detalla Ayats, de vegades duien bocs amb espelmes clavades a les banyes i els apropaven a adorar el nen Jesús tot tocant el flabiol.
"Les matines eren una gran representació teatral, un espectacle que els pastors completaven cantant a ple pulmó amb la seva veuota", explica, i amb l'acompanyament de simbombes, panderetes o ferrets, com recull Reixach.
De fet, el paper dels pastors permetria entendre que les poquíssimes vegades que es va recollir alguna versió de la cançó fos en comarques on abundaven les pastures, com el Berguedà, el Ripollès, la Cerdanya i el mateix Lluçanès.
En algun cas, no com a cançó de Nadal, sinó simplement com a cançó de les mentides dedicada a explicar les bestieses del poble.
"Si llegeixes les lletres sent conscient d'això, solen tenir un doble sentit. O justament no en tenen cap, perquè era la gràcia", explica Reixach.
Aquí també hi tenia lloc l'ús d'onomatopeies o les referències eròtiques. De fet, Ayats suggereix que reflexionem sobre la frase dels pastors que "mengen ous i botifarra". "És en frases com aquesta que la tornada de la cançó, el 'fot, fot, fot' té tota la raó de ser", destaca.
Sigui com sigui, el cert és que el "Fum, fum, fum" ha arribat als nostres dies convertit en una cançó internacional, com també ho són "El cant dels ocells" o "El noi de la mare".
El motiu? La sort, segurament, però també la facilitat de repetir la tornada i l'empenta i el caràcter festiu que desprèn. "És com el 'Cant del Barça', té ímpetu, es pot cantar d'una manera desenfadada i sense formalismes", considera Ayats.
I a Prats, encara que ja no hi quedi rastre de les versions genuïnes i espontànies, sí que encara hi queda l'orgull de sentir-se part d'aquest èxit internacional.
La lletra sencera del "Fum, fum, fum"
La lletra recollida per Pecanins i publicada el gener del 1905 al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya és la següent:
"A vinticinch de Desembre
fum, fum, fum
ha nascut un minyonet
ros y blanquet,
fill de la Verge Maria;
n'es nat en una establia.
fum, fum, fum.
Aquí dalt de la montanya
fum, fum, fum,
si n'hi han dos pastorets
abrigadets
ab la pell y la samarra,
menjant ous i botifarra.
Fum, fum, fum.
Qui'n dirà més gran mentida?
Fum, fum, fum.
Ja'n respon el majoral
ab gran cabal:
Jo'n faré deu mil camades
ab un salt totes plegades.
Fum, fum, fum.
Ja'n va respondre'n Diego
Fum, fum, fum.
Bé t'enganyes per meitat,
tu, escarbat,
que tu sempre, per fingir-te,
jo mentida tinch de dir-te.
Fum, fum, fum.
-Les llangonisses d'aquell,
fum, fum, fum,
bé sé prou qui les ne trau,
y a mi ja'm plau;
y'l vi dols de la padrina
jo me'l bech per medecina.
Fum, fum, fum.
A vinticinch de Desembre
fum, fum, fum,
es lo dia de Nadal
molt principal;
quan eixirem de matines
farem bones restolines.
Fum, fum, fum.
Déu nos dó unes santes festes,
Fum, fum, fum,
ab temps de fret y calor,
y molt millor.
Fent-ne de Jesús memòria,
lo tindrem sempre a la Glòria.
Fum, fum, fum."
