Què amaga Guantánamo, 20 anys després: opacitat, un historial de tortures i 3 presos al llimb

Ens ho va advertir Mohamedou Ould Slahi, que va estar tancat a Guantánamo 14 anys, la major part dels quals aïllat. "És una visita coreografiada, com un teatre. No us ensenyaran pas allà on ens torturaven. On ens ofegaven amb aigua, ens violaven, ens tiraven contra la paret, ens posaven la música a tot drap nit i dia."

Ens ho explica per zoom des dels Països Baixos, on viu des que el 2016 va sortir, sense cap càrrec, de la presó. "Pregunteu pel Camp 7, per l'Eco 2, per l'Indian Block."

No hi ha ningú que respongui aquestes preguntes a la base naval de Guantánamo del 2024: "Sou aquí per cobrir les comissions militars, les audiències prèvies als judicis que fa anys que se celebren, res més", ens deixa ben clar el Departament de Defensa dels Estats Units.

No podem anar sols enlloc, sempre escortats per funcionaris, tan amables i professionals com seguidors fil per randa de la norma. Ens revisen cada imatge que gravem: no hi pot haver cares, ni infraestructures, ni lones negres... Per què? Si hi ha imatges d'arxiu de tot això disponibles? Perquè no.

Aquestes són les condicions d'un viatge periodístic per fer encaixar el que sabem que va passar amb el lloc on va passar, per posar el mapa sobre el territori. I per actualitzar què hi passa, ara, allà on el país que presumeix de defensar la democràcia i l'estat de dret al món es va donar permís per saltar-s'ho tot.

I malgrat unes restriccions per treballar que formen part de l'estratègia institucional de mantenir un perfil baix sobre Guantánamo, hem ullat a través de les escletxes i això és el que hem vist.

Un infern tropical pels drets humans

El viatge a la base naval de Guantánamo té una closca de vacances i un ventre fosc i cavernós. La calor, les platges, els mosquits i el cartell del Tiki Bar conviuen amb les runes del primer camp de detenció, X Ray Camp, aixecat a correcuita el 2002 per tancar-hi els presos de la guerra contra el terror engegada pel president Bush fill després dels atemptats de l'11 de setembre del 2001.

Ens hi podem acostar, sense càmera, sense fer fotos. La vegetació se l'està menjant a poc a poc, però les tanques amb concertines, les torres de vigilància, les restes del que van ser les cel·les es consideren, per part dels advocats dels presos, l'escena d'un crim. I han demanat que no s'enderroqui del tot.

A deu minuts en cotxe d'on es va aplicar un programa de tortura sistemàtic aprovat pel govern dels Estats Units hi ha una escola, dos cinemes a l'aire lliure, un centre comercial, un camp de futbol, un bowling i l'únic McDonald's de l'illa de Cuba.

Una reproducció una mica tronada del típic poble nord-americà escampat on viuen i treballen 5.000 persones, de les quals 1.500 són els soldats encarregats de custodiar els 30 presos que queden ara mateix a Guantánamo. N'hi va arribar a haver gairebé 800.

D'aquests 30, la meitat ja haurien d'haver marxat perquè mai se'ls ha pogut acusar de res, però els Estats Units encara no han arribat a cap acord amb països que els vulguin acollir.

Dels altres 15, una desena estan sent processats pels atemptats de Bali, l'atac al portaavions militar USS Cole o el cas més important de tots, els atemptats a les torres bessones de Nova York, el Pentàgon i Pensilvània de l'11 de setembre del 2001.

I encara una altra categoria, els presoners eterns: 3 presos que ja saben que no sortiran mai d'aquí: no tenen cap càrrec per jutjar-los, però consideren que són massa perillosos per deixar-los anar.

Les comissions militars

Aquí sona l'himne dues vegades al dia. Tothom s'atura, els cotxes també. I no només els militars.

"Aquest respecte no era tan compartit, tan sagrat. Tot canvia després de l'11 de setembre. I ha quedat."

La frase és d'un dels periodistes que segueix, des de fa deu anys, les comissions militars. Són unes audiències prèvies amb equips legals mixtos, civils i militars, que preparen el terreny per uns judicis que no acaben d'arribar mai.

Malgrat que fa gairebé vint anys que se celebren, tot té un aire de provisionalitat en aquest tribunal prefabricat. Per fora tenen l'aspecte de barracons. Per dins repliquen una sala de judicis austera.

Per accedir-hi s'han de passar dos controls de seguretat i deixar fora mòbils i ordinadors. Només llibreta i bolígraf. Seguim les vistes des de darrere d'un vidre gruixut i també a través de pantalles.

Però el senyal televisiu ens arriba amb 40 segons de retard. 40 segons de seguretat per si alguna de les coses que s'hi diu es considera material classificat i cal tallar l'emissió.

Presideix un jutge militar. I a la sessió d'avui sentim l'interrogatori de la defensa a un testimoni, un metge especialista en estrès posttraumàtic sobre els efectes de la tortura. La Fiscalia també pregunta.

Darrere una cortina, però en el mateix espai que nosaltres, la dona i el fill d'una víctima de l'11 de setembre també escolten aquestes sessions prèvies al judici. Se les convida de manera regular, i aquesta vegada els toca sentir com s'enumeren, una per una i amb tota mena de detalls, les tortures a les quals es va sotmetre els acusats.

Dies després, sense voler parlar a càmera i amb una incomoditat manifesta, ens diran que no va ser fàcil de sentir, però que ells tenien al cap el patiment de les víctimes.

Tortura i justícia, incompatibles

"A qui el govern nord-americà ha fallat en primer lloc és a les víctimes dels atacs terroristes de l'11 de setembre del 2001: haver autoritzat un programa de tortura per obtenir informació fa que tot el procés legal per passar comptes amb els presumptes autors estigui contaminat per aquests abusos. I les víctimes no poden posar punt final al seu dol si no se celebren els judicis."

La frase és de Fionnuala Ní Aoláin, la primera representant de les Nacions Unides que visita Guantánamo: "Segurament era més fàcil deixar-m'hi entrar ara que només hi ha 30 presos que quan n'hi havia 600. Tot i així, agraeixo a l'administració Biden les facilitats; altres administracions ens havien negat l'accés."

Aquesta incompatibilitat entre la tortura i la justícia impregna les sessions preparatòries dels judicis. L'equip que defensa un dels acusats dels atacs de l'11 de setembre, Ammar al-Baluchi, vol fer caure de la causa els interrogatoris que l'FBI va fer al seu client el 2007.

Els van fer en coordinació amb la CIA, que un any abans l'havia torturat en un black site, un camp de detenció clandestí. "Tot el nostre esforç és demostrar que quan algú ha patit la tortura que aquests homes han patit, res del que diguin pot tenir valor de prova, perquè el seu cervell sempre estarà condicionat pel que pot passar si no parlen", ens explica Alka Pradhan, una de les advocades.

I afegeix: "Fa més de 10 anys que treballo en aquest cas, i crec que ja no és possible tenir un judici just sobre l'11 de setembre, i això no és fàcil de sentir tenint en compte la tragèdia que van ser aquells atacs".

"Han passat 20 anys, els testimonis es fan grans o es moren, la memòria dels fets es perd i aquests homes estan cada vegada pitjor de salut per les tortures patides."

I quina és la solució? La majoria dels processos que han arribat a aquestes comissions militars han acabat amb un acord entre la Fiscalia, que representa el govern dels Estats Units, i la defensa dels acusats.

"És una de les solucions. Pels nostres clients el més important és aconseguir millorar l'atenció mèdica, que és molt deficient."

"Retirar la petició de pena de mort a canvi d'admetre la culpabilitat i accedir a cures mèdiques adequades a les seves necessitats seria la manera d'anar tancant aquest capítol negre per a tothom", explica l'advocada.

Però el que legalment pot ser viable, políticament pot tenir un cost difícil d'assumir: ningú, ni demòcrates ni republicans, vol quedar com el que va avalar un acord amb els autors d'una massacre al cor del país que va provocar 3.000 morts.

Qui vol o pot tancar la presó?

Estarà oberta fins que els últims presos es morin. La frase és meva i si el temps la rectifica ja admetrem l'error de percepció. Però sembla l'única conclusió realista havent sentit tothom. L'opinió pública nord-americana dona Guantánamo per amortitzat.

No vol dir que la majoria se'n sentin orgullosos, però l'oblit, forçat també per la poca informació als mitjans, s'ha convertit en una vacuna contra les atrocitats comeses. Quan Obama va prometre tancar-la, el Congrés dels Estats Units va aprovar una llei amb suport tant republicà com demòcrata per la qual aquests presos no poden ser traslladats ni complir condemna en territori nord-americà.

Sense cap incentiu polític per tancar Guantánamo, i menys en any electoral, la política demòcrata és parlar-ne poc i anar-la buidant, i la republicana és fer soroll i escàndol si transcendeix que es pot arribar a un pacte amb els terroristes.

Però recordem que hi ha 3 presos que són als llimbs i no hi ha futur previst per a ells: ni de judici ni de trasllat. Més que una nova llei del Congrés, el que tancarà la presó serà la llei de vida.

L'informe presentat a l'assemblea de les Nacions Unides recomana tancar-la i, mentre no sigui possible, millorar les condicions de vida dels presos, l'atenció mèdica i les comunicacions amb les famílies i amb els advocats.

Guantánamo no és Nuremberg 

"Quan vaig acceptar la feina de fiscal a les comissions militars vaig pensar que un dia els meus nets mirarien cap a Guantánamo com nosaltres mirem els judicis de Nuremberg als nazis després de la Segona Guerra Mundial, orgullosos que la resposta a un crim horrible sigui la llei."  

El coronel Morris Davis va arribar com a fiscal en cap a les comissions militars el 2005. Va dimitir el 2007: "Vaig arribar aquí amb la narrativa que els presos eren el pitjor del pitjor, i al cap de poc ja em vaig adonar que la immensa majoria d'homes no tenien res a veure amb el terrorisme."

"La meva idea era treballar amb proves que no estiguessin contaminades amb la tortura. Però quan algú per sobre meu em va dir que me n'oblidés, que fes el favor de jutjar i condemnar, i ràpid, vaig dimitir."

Les dimissions, les jubilacions, els canvis i les decisions arbitràries són una altra de les peculiaritats d'aquest procés que té un punt de kafkià: els retards i el fet de tornar a començar constantment semblen una estratègia gairebé premeditada perquè res arribi al final.

El judici per l'11 de setembre està a punt de passar a mans del cinquè jutge que haurà portat el cas. Fins i tot el vocabulari juga a confondre i alhora descriu el panorama: el govern anomena detinguts persones que fa 20 anys que estan empresonades, parla d'"instal·lacions adjacents" per al que la defensa anomena "cel·les de detenció", on es reuneixen amb els seus clients, alguns dels quals amb prou feines caminen, amb els peus encadenats a terra, com denuncia l'advocada d'Abdulhadi al-Iraqui.

Observem des de darrere del vidre aquest lloctinent de Bin Laden. Barba llarga i gestos lents. S'asseu en una cadira encoixinada i el jutge li permet aixecar-se de tant en tant. Ho fa amb l'ajuda d'un caminador: les lesions de la columna que arrossega a causa de les tortures no li permeten estar gaire estona assegut, però tampoc es pot moure amb facilitat.

"Digue'm una sola cosa que la tortura hagi aconseguit, una sola informació extreta a base de cops que hagi evitat un atac, un atemptat. No n'hi ha cap. Aquesta és també la desgràcia de Guantánamo. Vam saltar-nos la llei i no vam aconseguir res de valor."

És l'opinió de l'exfiscal Davis, que també subratlla que "si no ens preocupa en termes de reputació, com a mínim que ens preocupi en termes econòmics; Guantánamo és la presó més cara del món, val mig milió de dòlars cada any, mantenir 30 presos".

Marxa el ferri i després l'avió on viatgen els equips de les defenses i la Fiscalia, els familiars de les víctimes, el personal del "jutjat", els acompanyants, els periodistes passavolants com nosaltres. La setmana que ve en vindran d'altres. Qui es queda?

Hi ha quatre periodistes/escriptors que segueixen sempre què hi passa, al Guantánamo d'avui. La degana és Carol Rosenberg, del New York Times. Són els notaris implacables i impecables que treballen perquè el que estava cridat a ser el judici més important de la història recent dels Estats Units no acabi de desaparèixer dels titulars.

La biblioteca de Guantánamo

Abans de marxar,  el Guillem Ayats, el càmera, té la idea (sempre té bones idees) de visitar la biblioteca de la base. Té més oferta de la que ens esperàvem, i se'ns acut preguntar si tenen el llibre de Mohamedou Ould Slahi, el diari escrit a Guantánamo en el qual es basa la pel·lícula "El maurità" i que ha esta editat per Capitan Swing. No el tenen. Preguntem si poden tenir el que vulguin i ens expliquen que la base revisa el fons documental. Vosaltres que podeu, llegiu-lo.