Què em poso per no ferir els sentiments de la nació? El futur dilema dels xinesos
El govern xinès prepara una modificació legal que estableix penes de detenció i multes per als que es vesteixin amb roba que pugui ser "nociva per a l'esperit i els sentiments de la nació xinesa"
A les xarxes socials ha corregut un vídeo en què el vigilant d'un parc a la ciutat de Wuhan intenta fer fora un grup de joves perquè creu que duen un quimono, el vestit tradicional del Japó, l'arxienemic històric de la Xina i amb el qual Pequín manté nombrosos contenciosos. El cas exemplifica molt bé el zel nacionalista dels funcionaris xinesos de tots els nivells i fins a quin extrem pot portar a equívocs, arbitrarietats i injustícies.
No eren quimonos. Era una sessió de fotos amb vestits de la dinastia Tang. És molt habitual als parcs xinesos veure petits grups de joves, sobretot noies, amb el vestit tradicional xinès. És el que es coneix com a moda hanfu, literalment "roba han", l'ètnia majoritària a la Xina, simplificant molt, els xinesos.
El govern, més concretament el seu braç juvenil, la Lliga de les Joventuts Comunistes, s'encarrega de promoure entre els joves la moda de posar-se el vestit hanfu per anar a parcs i espais per a vianants els caps de setmana.
Pequín vol popularitzar el hanfu amb l'objectiu que la Xina tingui el seu vestit nacional, és a dir, l'equivalent al quimono japonès, la peça de vestir que tothom identifica amb el Japó. El vestit hanfu, a més, uniformitza el país darrere les tradicions de la majoria "han" en detriment de la multiculturalitat que representen les minories dins de la República Popular, algunes tan rellevants com els manxús, els mongols, els tibetans o els uigurs.
El problema al parc de Wuhan amb el vigilant hiperventilat és que els vestits tradicionals de la Xina, Corea i el Japó s'assemblen, pels orígens culturals comuns.
També vist a les xarxes socials, l'animadversió cap a tot el que sigui japonès la va patir una noia xinesa que, aquest cop sí, duia un quimono passejant pel que es coneix com "el petit Japó" a la ciutat de Suzhou, al nord de Shanghai, un destí turístic massiu. Malgrat estar fent-se fotos en un carreró ple de restaurants i botigues de temàtica japonesa, la multitud la va increpar.
El Japó, l'influent arxienemic
El 2018, dos xinesos vestits de militars nipons es van fer fotos davant d'un búnquer commemoratiu de les atrocitats comeses pels soldats de l'exèrcit imperial del Japó en territori de la Xina abans i durant la Segona Guerra Mundial.
En principi la nova legislació està clarament adreçada a castigar aquest tipus de provocacions. Els sentiments del poble xinès envers el Japó difícilment podrien no estar condicionats per l'ocupació japonesa de Manxúria i la matança de Nanjing. A la Xina no es parla oficialment de Segona Guerra Mundial, sinó de Guerra de Resistència contra l'Agressió Japonesa, del 1937 al 1945.
Però si el Japó és el gran enemic, també és cap on miren molts xinesos i xineses. Malgrat les múltiples tensions, és un dels principals destins dels turistes de la República Popular. És d'on tornen la majoria amb bosses i bosses de medicaments, cremes i colònies de qualitat que no es troben a la Xina.
Juntament amb Corea del Sud, també provenen del Japó les fortes influències culturals i socials del que es coneix com a poder tou, el que representen el manga, l'anime o simplement la moda i els productes de bellesa.
Escolars, Lolites i serventes
Als eixos comercials i de lleure no és estrany veure colles de joves, principalment noies, amb tres indumentàries molt característiques que venen del Japó: el "joshi kosei", és a dir, la minifaldilla de quadres escocesos pròpia dels uniformes escolars, l'estètica coneguda com a Lolita, això implica vestit curt acampanat amb tota mena de volants i llacets, i la de serventa, amb davantal de puntes. Tot plegat es viu sense gaire o cap consciència del masclisme implícit i explícit que duen associat a aquestes estètiques.
I tot aquest "japonisme", pot comportar problemes amb la nova llei? A prop de la zona universitària de Pequín, al nord-oest de la ciutat, hi ha un centre comercial amb forta presència de botigues que venen vestits de Lolita, de serventa i d'escolar japonesa.
Preocupació entre els otakus
Durant tres dies, un grup nombrós de seguidores d'un personatge de joc d'ordinador, Mo Yi, s'hi han reunit de les onze del matí fins a les set del vespre per celebrar-ne "l'aniversari". El seu ídol de videoconsola té data de naixement...
El cosplay també genera gran afició i en aquesta activitat hi ha desenes de noies vestides seguint aquesta moda. I també de noi, del personatge masculí que veneren.
La Da Ye n'és una, i coneix el projecte de llei sobre els vestits potencialment ofensius. Ella és Mo Yi, amb camisa gris fosc, pantalons i armilla verd boscós i el cabell ros-blanc com el del seu ídol.
Amb ella parlem de l'impacte que pugui tenir per als otakus el canvi en la llei: "N'hi pot haver, haurem de parar més atenció. Si s'aprova la llei definitivament no ens la podrem saltar. D'alguna manera ens afectarà, de com ens adaptem dependrà de cadascun de nosaltres."
Estudiant universitària, la Da Ye només veu bé l'aplicació d'aquest tipus de normes en aniversaris sensibles per a la població xinesa. Per exemple en casos com l'ofensa que suposa per a molts la foto dels dos homes vestits de soldat japonès a Nanjing unes setmanes després del 80 aniversari de la matança de 300.000 civils a mans de l'exèrcit invasor.
"Si en dies especials insisteixes en vestir-te així, saps perfectament que són moments de sentiments més intensos, si malgrat tot et vesteixes així afirma--, penso que deliberadament estàs buscant causar problemes. Com a xinesos, no podem oblidar les nostres arrels."
Malgrat tot, la Da Ye considera que la Xina s'ha d'obrir a les influències d'altres cultures, com la del Japó.
La memòria de la Revolució Cultural
Inevitablement, el projecte de llei porta a la memòria de molta gent a la Xina altres èpoques en què tothom anava vestit igual. És una nova normativa que s'afegeix a moltes altres lleis o modificacions de reglaments d'ordre públic i de seguretat que estan reforçant una regressió política i moral que evoca els temps i les actituds de la Revolució Cultural.
Durant 10 anys, a partir del 1966, Mao Tse-tung va llançar un moviment de masses encarnat pels joves Guàrdies Rojos que va destruir tot el que pogués representar la tradició o qualsevol influència estrangera, a més, clar, dels rivals polítics del Gran Timoner. Alhora se subvertia l'ordre social i els fills denunciaven als pares com a contrarevolucionaris. O els Guàrdies Rojos podien atacar al carrer qualsevol que anés vestit amb roba considerada occidental, burgesa. Les morts es van comptar per milions.
L'actual accentuació del sentiment nacionalista xinès sota el lideratge de Xi Jinping representa un cop més un tancament, el d'una societat que des de les reformes de Deng Xiaoping a finals dels 70 del segle passat s'havia anat obrint.
Segons la propaganda oficial, pràcticament tot problema social que sorgeix està instigat per "forces estrangeres". Aquesta tesi, com la de les polítiques sempre infal·libles del govern, es difon amb gran eficàcia en un rentat de cervell permanent de la població gràcies als bots en unes xarxes socials que, sota censura, no deixen aflorar els comentaris crítics.
Què es denuncia i qui denuncia
És un tancament ideològic en la línia del de la Revolució Cultural no només perquè assenyala com a negatiu el que ve de fora sinó perquè concretament en el cas de la modificació legal sobre la indumentària ofensiva fa témer que facilitarà tota mena d'arbitrarietats i injustícies.
Indefensió pel que es denuncia i per qui ho denuncia. Això és el que adverteixen alguns juristes xinesos, que s'han aventurat a alertar que la vaguetat de la nova reglamentació generarà denúncies abusives per part de funcionaris amb excés de zel --com ja ha passat amb els suposats kimonos a Wuhan-- o simplement ciutadans que creguin ferventment en les tesis nacionalistes que el règim utilitza com a factor cohesionador en front de suposats enemics exteriors.
No queda clar en el text què fereix i què no els sentiments i l'esperit de la nació xinesa, ni tampoc qui ha d'aplicar la norma, que preveu fins a quinze dies de detenció i l'equivalent a 650 euros de multa.
Alguns internautes xinesos s'han preguntat si el fet de dur roba d'esport de marques estrangeres pot ser objecte de càstig, una situació surrealista donat que la Xina ha fabricat i encara produeix bona part del que vestim a tot el món.
Els intents per contrastar dubtes amb un parell dels advocats xinesos que havien advertit del risc d'arbitrarietats han estat infructuosos.
O sense resposta o "ho sento, no puc parlar a mitjans estrangers", evidència de fins a quin punt qualsevol reflexió crítica pot comportar per a un ciutadà xinès ser titllat de traïdor a la pàtria.
