Com llegir les etiquetes dels aliments: en què ens hem de fixar per saber què mengem

Divagar pels passadissos del supermercat comparant les etiquetes dels aliments no sembla ser la manera preferida de passar la tarda de la majoria. A l'hora d'omplir el cistell de la compra, 7 de cada 10 assegura que no mira les etiquetes dels productes que consumeix i un 65% es guia pel preu dels aliments i no per la composició. És la conclusió que es desprèn del primer estudi sobre l'ús i la interpretació de l'etiquetatge d'aliments, fet per la Federació Espanyola de Nutrició juntament amb el grup Gallo, tal com explicaven aquest divendres al "Tot es mou".

Entre els que no llegeixen les etiquetes, la majoria ho atribueix a la manca de temps, però un 34% assegura que la lletra és massa petita. Dels que sí que ho fan, un 69% es fixa en la data de caducitat, un 64,6% en els ingredients i un 62,3% en la informació nutricional.

Llegeixi etiquetes o no, un 90% de la població manifesta estar preocupada per allò que menja. El tecnòleg d'aliments, Eloi Grau, remarca que no cal patir, ja que "la seguretat de tots els productes està garantida" perquè estan sotmesos a una normativa i controls regulars.

Quina informació han de portar les etiquetes?

La informació que trobem a les etiquetes no és casual. Està definida en una normativa europea del 2011, actualitzada per última vegada el 2018, que contempla tots els paràmetres que s'han d'indicar.

► Denominació de l'aliment: nom i descripció del producte.

► Llista d'ingredients, ordenats de més quantitat a menys. També cal indicar el percentatge d'alguns aliments, especialment si surten a la imatge de l'embolcall o al nom o eslògan del producte. Aliments concrets com la xocolata o els sucs han d'informar obligatòriament del percentatge de cacau o de fruita que contenen.

► Al·lèrgens

► Quantitat neta: indicació del pes, el volum o les unitats del producte.

► Data de caducitat o consum preferent: és important diferenciar-les. La data de caducitat indica la data límit per a consumir un producte, mentre que el consum preferent és més flexible: "Hem de seguir la lògica de mirar-olorar-tastar, en aquest ordre, i decidir si ens ho podem menjar."

► Condicions de conservació: instruccions per emmagatzemar el producte i conservar-lo en bon estat.

► Nom, raó social i direcció de l'empresa fabricant

► País d'origen: obligatori per a alguns productes com els carnis i els làctics.

► Mode d'ús: indicacions sobre com cuinar el producte o si és apte per a forn i microones.

► En el cas de begudes alcohòliques de més d'1,2 graus, cal indicar el volum d'alcohol.

► Informació nutricional: la taula nutricional on s'indica l'energia, els greixos, els sucres, la proteïna i la sal que contenen 100 grams o mil·lilitres de producte.

Com saber què hem de buscar?

És obligatori que les etiquetes continguin tota aquesta informació, però com podem desgranar-ne la més útil? Segons Grau, depèn de l'interès de cada persona. "Les al·lèrgiques aniran directe a buscar els al·lèrgens, les diabètiques s'han de fixar en el contingut de sucre i si seguim una dieta hem de consultar la taula nutricional". 

Recomana agafar tota la informació com un conjunt i fixar-nos especialment en la llista d'ingredients i la denominació. La taula nutricional també pot ser interessant, "és un bon indicador per comparar productes, ja que la mesura és sempre la mateixa".

Hi ha diverses aplicacions que classifiquen el contingut nutricional dels productes en una escala alfabètica i de colors, on els "A" representen els més saludables. Segons Grau, és una informació que pot ser enganyosa: "A escala europea hi ha Nutriscore, però s'ha d'agafar la informació amb pinces i veure el context global."

Quan un aliment apareix etiquetat amb el color vermell, "no és perjudicial per a la salut", sinó que hem de fer-ne un consum ocasional, explica. "No s'ha de demonitzar, però cal saber el què consumim i fer-ho conscientment". 

Aquesta classificació no és obligatòria i, de fet, molts fabricants han decidit retirar-la dels seus productes.

Del sense gluten al producte light

Hi ha altres elements que podem trobar a les etiquetes. Els productes sense gluten són aquells que tenen menys de 20 mil·ligrams de gluten per quilo de producte, segons el reglament europeu.

I pel que fa al terme "light", només pot aparèixer en aquells aliments que contenen com a mínim un 30% menys de valor energètic, de calories, que els productes genèrics de la seva categoria.

En canvi, quan un producte diu que és baix en calories és perquè té menys de 20 kcal per 100 grams en aliments líquids o menys de 40 kcal per 100 grams en els sòlids.

Els productes que poden portar l'etiqueta de sense calories o "zero", com s'han promocionat, són els que aporten menys de 4 kcal per 100 mil·lilitres.

Un altre món a part és el de les etiquetes ECO i BIO, que us vam explicar en aquesta peça:

Les temudes "E"

Al llistat d'ingredients, moltes vegades hi trobem un seguit de codis que comencen amb la lletra E. És una manera numèrica d'anomenar els additius, com ara els colorants o els conservants: "Tots tenen una funció tecnològica."

Tot i estar molt regulats, Grau assegura que hi ha molt desconeixement i rebuig: "És quimiofòbia, ens fan por els productes químics quan realment les dosis són molt baixes i serveixen per prevenir un mal major". En productes carnis, per exemple, alguns additius eviten l'aparició de bacteris que podrien arribar a causar-nos la mort.

"Volem tenir aquests aliments en perfecte estat, que durin molt temps. I hem d'acceptar que es necessiten aquests components."

En una cerca ràpida a internet, podem consultar l'equivalent de desenes d'"E". Per exemple, l'E-330 és l'àcid cítric, el mateix que està present de manera natural a les llimones. "Afegir-lo a un aliment fa el mateix mal que menjar-se una llimona", comenta Grau.
 

La mida importa, i l'idioma

Quan es parla de llegir la lletra petita, en aquest cas és literal. La mida de la lletra suposa un problema per a molts a l'hora de llegir les etiquetes dels productes. La regulació diu que ha de ser d'un mínim d'1,2 mil·límetres, però hi ha excepcions. Si una de les cares del producte és més petita de 80 cm², la lletra pot arribar a mesurar tan sols 0,9 mil·límetres.

Els que l'aconsegueixin llegir, també els interessarà entendre-la. Sobre els idiomes d'etiquetatge, la normativa europea és molt clara: s'ha de fer en la llengua oficial del país. A Catalunya, el català cohabita amb el castellà. Però etiquetar únicament en català està prohibit.

La legislació europea no està traduïda al català i això obliga a acompanyar-ho sempre del castellà o, fins i tot, a prescindir-ne sense tenir conseqüències legals.
 

Encara hi ha camí per recórrer

Tot i que la normativa vigent, segons Grau, "és molt potent", reconeix que s'hauria d'actualitzar. Especialment, "per potenciar que s'indiqui l'origen del producte o algunes denominacions".

Quan es tracta de vendre un aliment, assegura que "la regulació és massa laxa". Posa l'exemple del iogurt: "Perquè sigui un iogurt ha de tenir dos bacteris concrets, si no no li pots dir iogurt, i hi ha alguns productes que no ho són". I tampoc es pot jugar amb els efectes que provoca: "Hi havia iogurts que tenien com a eslògan "Immunitza't!", quan realment no ho avala cap estudi".

Fa uns anys es van introduir canvis en la legislació que limiten aquests eslògans a aquells que estiguin demostrats científicament i provats per la Unió Europea. També s'aplica en parlar de productes "light" o baixos en calories, però no regula termes com natural o saludable.