Què és la "greedflation", l'avarícia corporativa que fins i tot critica el BCE

Reduflació, Escaflació, Merdiflació ...  i ara Avarflació. Els nous termes amb què s'han batejat les pujades de preus des de la pandèmia no han estat escassos. I el que ara mateix comença a expandir-se, en petits cercles que cada cop es van fent més grans i influents, és el de la "greedflation", que en català podríem traduir per "avarflació", la inflació de l'avarícia de les corporacions i les empreses.

Ras i curt, la pujada de preus que, en contra del que es creia des de les grans inflacions dels anys setanta, no es deu a l'espiral costos-salaris, sinó a la simple i pura decisió d'apujar el marge i els beneficis de les empreses. Encara que els costos estiguin ja baixant a nivells d'abans de la guerra d'Ucraïna. I que els salaris, a tot Europa, i a Catalunya i Espanya en particular, hagin pujat tan poc que estan perdent clarament poder adquisitiu.

La gran novetat dels temps que corren és que les crítiques al paper de determinades grans (i petites) corporacions no vénen només dels sindicats i partits d'esquerres, sinó d'institucions tan "sagrades" per a l'economia de mercat com el Banc Central Europeu o el Fons Monetari Internacional.

I dels serveis d'estudis de bancs i institucions financeres tan poc revolucionàries com UBS, Allianz o Societé Generale. Informes i estudis amb títols tan reveladors com "Els beneficis rècord --via preus amanyats-- han disparat la inflació" (Societé Generale), "Què és la inflació causada pels beneficis" (UBS) o "Inflació dels aliments a Europa: afamats pels beneficis?" (Allianz).
 

L'espiral "preus-beneficis"

Clar que l'estudi més significatiu no té un títol especialment crític amb les empreses: "L'espiral inflacionista, o com tothom pot acabar sent mes pobre." Potser perquè els que l'han fet són economistes que no poden fer "sensacionalisme" perquè treballen a la institució que regeix els destins econòmics i financers d'Europa, el Banc Central Europeu.

Però darrere d'aquest títol "tou", que sembla que fa referència només a la història de "l'espiral preus-salaris", apareixen dades, gràfics i explicacions que incideixen en el perill d'una espiral "preus-beneficis". El treball d'Óscar Arce (un espanyol fitxat pel BCE, provinent del Banc d'Espanya), Elke Hahn i Gerrit Koester, del 30 de març, es pregunta: "Qui pressiona més a l'alça: la inflació, els salaris o els beneficis?"

Doncs l'estudi afirma que "a la zona euro, els beneficis (unitaris) han pujat més ràpid que els costos laborals (unitaris) des de l'inici del 2022, i fins i tot, des de finals del 2019 en determinats sectors".

I si s'hi fa un zoom, "veiem que els beneficis han crescut molt més ràpid en el sector agrícola, per l'increment dels preus alimentaris; l'energia i les distribuïdores, amb alguns productors que han tret el màxim benefici dels alts preus energètics; els serveis intensius en contacte personal, perquè les empreses tenen encara una forta demanda i poca oferta, des de la reobertura postpandèmia". I també es citen els sectors de la construcció i les manufactures.

Algú podrà dir que aquest article, publicat en el blog del BCE, no té perquè reflectir exactament la posició oficial de la institució. De fet, els mateixos autors (que són economistes del BCE) ho remarquen al final del blog.

Però, per si hi ha algun dubte, el que ja no és cap blog és l'"Economic Bulletin" de la institució. La darrera edició, del 28 de març, diu, literalment: "L'ambient de desequilibris entre oferta i demanda, la pressió dels alts preus en origen i la inflació generalitzada semblen que han facilitat increments en els marges (empresarials) que van més enllà de la pura recuperació dels costos". Això sí, aquesta és l'unica frase contundent dins una referència, amb gràfics i dades, que ocupa encara no dues pàgines del total de 48 que té el butlletí.

En paral·lel, membres destacats del consell de govern del BCE, com Fabio Panetta o Isabel Schnabel, donen suport, des de ja fa mesos, a la tesi dels beneficis empresarials.

Clar que tota aquesta situació s'ha desencadenat arran d'un fenòmen excepcional com va ser la Pandèmia, que va enfonsar els beneficis de les empreses o va provocar directament pèrdues. Hi ha qui ho compara amb l'episodi d'altíssima inflació que es va produir al 1947 als Estats Units, pel boom de producció i de consum un cop acabada la guerra. L'inflació va tornar a nivells "normals" abans de dos anys.

Exculpant els salaris

En tot cas, l'aportació que fa el BCE trenca per primer cop en dècades el mantra que una espiral d'inflació la provoquen només les pujades dels salaris dels treballadors. Un mantra que també es posa en qüestió des d'una altra de les institucions clàssiques, el Fons Monetari Internacional. 

No ha fet encara un estudi aprofundit del tema. Però, en la darrera sessió de primavera, va aparèixer a la roda de premsa en què parlava Pierre-Olivier Gourinchas, el director d'estudis del Fons. "Hem d'estar preocupats per una descontrolada espiral preus-salaris?", es va preguntar. " Ara per ara, no n'estic gens convençut.

De fet, els salaris están baixant en termes reals". Gourinchas va remarcar que són les empreses les que se n'estan sortint més bé en aquesta crisi del cost de la vida, i que "els marges de benefici s'han disparat".

Queda una altra de les "catedrals" de l'ortodòxia econòmica: el Banc d'Anglaterra. El seu governador, Andrew Bailey, no és gens amic de criticar els bancs ni les corporacions. I ha estat mesos sense dir ni mú dels beneficis. Però el 24 de març, mentre la inflació seguia pujant més enllà del deu per cent, es va veure obligat a "advertir" a les empreses, "als qui marquen els preus, que entenguin, si us plau, que si la inflació segeuix alta, els tipus d'interès haurán de pujar encara més. I això no és bo per a ningú" .

La FED dels Estats Units no ha fet tampoc encara cap estudi concret com el del BCE. Però allà la discussió sobre el tema dels beneficis i les pràctiques monopolístiques de les corporacions està extenent-se cada cop més. Hi està influint molt un "Paper" dels economistes de la Universitat de Massachussets Amherst, Isabella Weber i Evan Wasner. Es titula "La inflació dels venedors, beneficis i conflicte: Perquè les grans empreses poden apujar preus en una emergència?".

Monopolis i monopsomis

Isabella Weber defensa la tesi de que la inflació no ve només de la demanda, dels treballadors i consumidors, sinó que també pot venir de l'oferta (els "venedors", les empreses). Ja ho va teoritzar, recorda, l'economista A.P. Lerner al 1958.

S'ha de complir i potenciar les lleis anti-monopoli i vigilar molt directament la concertació de preus entre empreses. El que en anglès es coneix com a "Market Power", el poder que tenen les grans empreses per manipular el mercat i marcar els preus que els convinguin ("price makers"). Un poder cada cop més gran, perquè la concentració, les fusions entre empreses, està arribant a nivells poc vistos en la història. De fet, una concentració que també s'està produint a Europa. I també aqui.

Diferents economistes reconeixen que tenim problemes seriosos de competencia, amb pràctiques de monopoli. I també monopsomi, un concepte menys conegut, però que molts pagesos, per exemple, poden patir quan volen vendre el seu producte: és quan es troben davant un sol gran comprador, que té la capacitat de fixar el preu que li pagarà.

Per cert, l'estudi de Weber es basa en bona part en la informació recopilada per la web colaborativa End Corporate Profiteering. S'hi troben les transcripcions de les converses que trimestralment tenen alts executius de les principals empreses de la borsa de Nova York amb analistes i inversors.

Dificilment trobarem ningú que reconegui que està pactant preus o que s'embutxaca uns beneficis indecents. Però sí que es reflecteix la comoditat amb què les grans comapnyies poden apujar preus sabent que el consumidor no té més remei que compra'ls-hi. Perquè estan a tot arreu, i dominen tot tipus de productes, a banda de tenir el millor màrqueting i poca competència.

Per exemple, Kraft Heinz, que va tenir l'any passat una disputa amb els hipermercats Tesco de la Gran Bretanya. Tesco es negava a vendre als preus disparats que volia Heinz, i la multinacional va retirar els seus productes de les lleixes. André Maciel, vicepresident de la companyia, havia dit pocs dies abans, en una d'aquestes transcripcions, que encara que "els fets que han disparat la inflació vagin desapareixent, estem en una millor posició per seguir recuperant els nostres marges", deixant implícitament clar que no pensaven abaixar preus. En tot cas, Heinz i Tesco van arribar a un acord al cap de pocs dies.

La polèmica dels marges esclata a Espanya

Amb tot aquest panorama, no és d'estranyar que, finalment, fa escassament quinze dies la mateixa vice-presidenta i ministra d'Economia, Nadia Calviño, anunciés que el govern vol impulsar un Observatori dels Marges empresarials.

Què vol dir això? Doncs que, com reclamen els sindicats des de fa temps, a l'hora de negociar els salaris col·lectius es tinguin més dades objectives sobre els beneficis de les empreses, i no tan sols sobre els increments salarials, que són públics, transparents i a disposició de tothom. És a dir, que en la negociació se sàpiga quin marge de veritat té l'empresa per apujar més o menys els salaris, sobretot en èpoques d'inflació en què els treballadors es queixen d'estar perdent molt poder adquisitiu.

La proposta va provocar el rebuig inmediat de les patronals: el president de la CEOE va dir que era una mesura "intervencionista", i el de Foment ho va arribar a titllar de propi de "règims dictatorials". Sobretot, comptant que "ja tenim la Comissió Nacional de Competència, que penalitza els que fan pràctiques abusives en els mercats".

Com recordava fa poc un economista del país, "l'anàlisi dels marges no és una cosa estranya en molt països europeus: ho tracten en els anomenats Consells de Productivitat de l'economia. Però caldrà esperar que passi la campanya electoral per parlar seriosament del tema."