Què fer davant la sospita d'un TCA? Eines per identificar-lo i saber com encarar-lo

Com hem d'actuar quan sospitem que algú que estimem té un trastorn de la conducta alimentària (TCA)? En parlem amb el cap de la unitat de TCA de l'Hospital Sant Joan de Déu i doctor en Psicologia, Eduard Serrano, perquè ens doni eines per poder respondre als primers senyals d'alarma i saber quin és el protocol a seguir. I també amb la Bàrbara Alcaide, mare d'una persona recuperada d'anorèxia nerviosa i responsable del servei d'atenció a les famílies de l'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia (ACAB).

La Núria tenia 14 anys quan la seva mare, la Bàrbara, va començar a sospitar que li passava alguna cosa: "Va tenir un canvi de caràcter. Era una nena alegre, amiga de les seves amigues, molt riallera, i de cop i volta vam veure que estava més trista, apàtica, i que no volia anar a l'escola, deia que tenia mals de panxa... I volia fer esport per perdre pes."

En aquell moment, no ho van relacionar "en absolut" amb un TCA: "Vam pensar que eren coses de l'edat o que havia tingut algun problema amb algú i no vam pensar que fos un trastorn per què no en teníem cap coneixement i no teníem cap persona al nostre voltant que n'hagués tingut."

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by 324cat (@324cat)

Un bon punt de partida per acompanyar de la millor manera la persona afectada, segons el doctor en Psicologia Eduard Serrano, és saber què és un trastorn de la conducta alimentària i identificar els principals.

Què és un TCA i com identificar-lo?

Un TCA és una malaltia mental que té un impacte molt significatiu en la vida personal, social, laboral --si es dona el cas--, física i emocional. Hi ha tres trastorns principals:

► Anorèxia nerviosa: desig irrefrenable d'estar prim, que pot venir acompanyat de dieta restrictiva estricta (fins i tot dejuni), exercici físic excessiu i/o conductes purgatives (vòmits autoinduïts, abús de laxants i/o diürètics).

► Bulímia nerviosa: episodis d'afartaments (ingesta voraç i incontrolada), en els quals s'ingereix una gran quantitat d'aliments en poc temps, generalment en secret, i amb sensació de pèrdua de control. Intenten compensar-ne els efectes, com en l'anorèxia nerviosa, i també mostren preocupació excessiva per la imatge. El que diferencia la bulímia de l'anorèxia és la falta de control de la ingesta.

► Trastorn per afartament: presència recurrent d'una ingesta voraç, amb la diferència que la persona no incorre en mecanismes compensatoris. Comporta un problema de sobrepès o obesitat.

En aquesta guia de l'Hospital Sant Joan de Déu s'expliquen altres trastorns alimentaris com la pica, el de ruminació o el de restricció de la ingestió d'aliments.  

El denominador comú dels TCA és una mala relació amb el menjar, en què hi ha una alteració de la ingesta, per restricció o per afartament. Quan una persona el pateix té pensaments irracionals o disfuncionals en relació al seu pes, al menjar i a la imatge personal.

Quins són els factors de risc?

L'especialista Eduard Serrano explica que és molt important conèixer quins són els factors de risc que provoquen la malaltia. N'hi ha tres:

► Biològics: tenen a veure amb la genètica, i si la persona té algun familiar que n'ha patit, és més propensa a tenir-ne. Per exemple, en bessons univitel·lins es dona més.

► Socioculturals: el valor que se li dona a la imatge, a la bellesa, a l'èxit social. S'amplifica amb l'ús de les xarxes socials.

► Psicològics: té a veure amb la personalitat de la persona, si és autoexigent, perfeccionista, si té tendència a l'obsessió, i també amb l'autoestima.

Segons Serrano, les dietes són una porta d'entrada: "Això no vol dir que tothom que inicia una dieta tindrà un TCA. Vol dir que les persones amb tendència a l'obsessió perseveraran en aquella dieta i arribarà un punt que no podran evitar fer-la."

Una altra qüestió és que, quan es desenvolupa la malaltia, la persona afectada no vol estar malalta, vol veure's millor: "Cap adult o adolescent vol tenir un trastorn alimentari. No és una elecció. L'elecció és veure's millor i arribar a un cert cànon de bellesa."

Què ens pot fer sospitar?

Aleshores, què ens pot fer sospitar? Segons l'especialista, els senyals d'alarma es poden classificar en tres:

► Símptomes emocionals: veiem la persona més trista, més irritable, tendeix a l'aïllament, està inestable... Sovint són els primers senyals que rebem. "Si anem perduts perquè és la primera vegada, no sabem ben bé què li passa perquè només veiem la part emocional del trastorn", aclareix Serrano.

► Símptomes conductuals: la persona està més distant, evita compartir àpats amb excuses ("marxo a dormir", "no tinc gana"), manipula el menjar tallant-lo a trossets petits, triga molt a fer les ingestes, es pot veure un augment de l'exercici físic per perdre pes... Serrano explica que pot aparèixer un interès per cuinar per als altres.

► Símptomes físics: pèrdua de molt de pes en poc temps i/o sense saber-ne l'origen. En el cas d'edats entre 12 i 13 anys pot haver-hi un estancament, el pes no evoluciona. La bulímia genera canvis bruscos de pes. També hi pot haver amenorrea (falta de menstruació) provocada pel baix pes.

Com parlar-ne

Vist això i davant la sospita que la persona tingui un TCA, què podem fer per ajudar-la?

Ja hem vist que els primers símptomes que s'acostumen a veure són els emocionals i els conductuals; cosa que, segons el doctor Serrano, pot fer que ens sentim desorientats.

"Les famílies veuen que alguna cosa no va bé." El primer que fan és anar al CAP o, si poden, a un psicòleg o un nutricionista.

"Veuen que el fill o filla està irritable i veuen que no menja bé... I a vegades passa que ningú veu que això és un trastorn alimentari."

El primer que recomana l'especialista és tenir una conversa amb la persona, sense por que sembli un fet important: "Cal mostrar-li que estem preocupats pel seu malestar emocional, li podem fer una descripció de com la veiem. És important no jutjar-la ni atacar-la i focalitzar-se, sobretot, en la qüestió emocional."

I segueix: "Podem assenyalar algun comportament i veure com reacciona la persona, si ho minimitza i es tanca en banda o bé si necessita explicar-ho i desfogar-se."

En el cas de la Núria, segons explica la Bàrbara, la família va trobar una nota al diari de la jove amb unes propostes per a l'any: perdre entre 8 i 10 quilos, fer dieta i fer més esport.

Arran d'això, van decidir parlar amb ella: "Li vam preguntar què era tot allò que havíem trobat i en un principi es va enfadar perquè l'havíem descobert."

"Sí que sentia una insatisfacció molt gran amb el seu cos, i això la feia estar malament."

Segons el doctor, quan hi parlem, cal evitar basar l'argumentació en el problema de conducta alimentària i dir frases com "estàs molt prima" o insistir que la persona ha de menjar, perquè la persona ho negarà "no perquè vulgui mentir, sinó perquè no n'és conscient". "Com en el món de les drogues, hi ha una certa justificació", explica Serrano.

I cal recordar que la persona no escull tenir la malaltia i, per tant, és important no jutjar-la o fer comentaris com "ens estàs fent patir", "has d'estar bé per nosaltres" o "ho fas perquè vols cridar l'atenció".

Un cop hem parlat, què cal fer?  

Davant la sospita d'un possible TCA, el següent pas és demanar ajuda d'un especialista perquè pugui valorar-ho: "El pediatre o el metge de família pot ser el primer contacte, i si es pensa que es pot tractar d'un trastorn ja ho deriven al centre de salut mental infantojuvenil (CSMIJ) especialitzat en psicologia clínica i fan el diagnòstic."

I si el metge de família no ens deriva però seguim tenint sospites, "cal insistir".

"Tenir dubtes és motiu suficient per anar a un especialista."

En el cas de la Núria, la primera opció era anar a la psicòloga que ja coneixia la jove des de la infància, però no la va poder atendre i van decidir anar al pediatre, coincidint amb la revisió dels 15 anys: "Va treure una mica d'importància al motiu de la consulta perquè no hi havia hagut cap pèrdua de pes significativa. Tot i així, amb la meva insistència em van derivar a la psicòloga del centre de salut mental infantil i juvenil."

Durant els dos mesos d'espera fins que la psicòloga les va atendre, explica la Bàrbara, es van reafirmar les sospites. Però encara no li posaven nom a allò que li passava a la Núria: "Va ser la psicòloga la que ens va posar el nom sobre la taula".

"Preneu-li la bàscula, que ella no sàpiga el pes que té, i vigileu com menja fent-ne un registre", els va dir. A partir d'aleshores, "es va destapar el trastorn amb tota la seva virulència" i la Núria va perdre 3 kg en dues setmanes.

El paper dels germans, amics o parella

Els germans o germanes poden ajudar la persona que pateix un TCA "perquè poden guiar-la sense ser la figura d'autoritat dels pares", explica Eduard Serrano.

"Ara bé, que facin de germans, que no facin de policia. Han de ser un suport i acompanyar-los davant el malestar emocional."

La Núria té una germana, la Marta, que la va ajudar en tot moment, explica la mare.

En el cas de les amistats i la parella, la manera d'ajudar és similar. Es pot abordar el tema amb la persona afectada transmetent-li la nostra preocupació pel seu estat anímic: "Li podem dir que no la veiem bé i preguntar-li si la família ho sap. Se li pot dir que parlaràs amb el pare o la mare per comentar-li que estàs preocupat."

I si ja hi ha un diagnòstic?

En el cas que a la persona afectada ja li hagin diagnosticat un TCA, el doctor Serrano reconeix que pot sorgir el sentiment de culpa, en què es posen de manifest moltes emocions.  

Recomana que les persones de l'entorn tinguin molt present que "el trastorn alimentari és la suma de diferents factors de risc".

"En aquesta malaltia no hi ha culpables."

Recomana centrar-se exclusivament en el tractament i en la recuperació de la persona: "La família ha de ser el principal motor de canvi, s'ha d'alinear amb l'equip terapèutic i formar tots plegats, pacient, família i professionals, un equip."

Precisament això és el que li van recomanar a la Bàrbara quan va acudir a l'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia (ACAB) i li van recordar el rol que tenia ella en aquest procés: el d'acompanyar.

"Sentia molta tristesa, pensava que se m'havia escapat quelcom molt important i que li havia fallat a la Núria. Però des de l'associació em van dir que la culpa i la tristesa no eren bones companyes i calia estar al seu costat."

Cal desfer-se de bàscules i miralls?

Serrano explica que a l'inici del tractament recomanen retirar la bàscula. I si encara no hi ha diagnòstic, però tenim sospites, també.  

Pel que fa a miralls, no cal retirar-los en tots els casos, sinó depenent del grau d'obsessió per la imatge.

A la plataforma SOM Salut Mental tenen una secció específica per als TCA dirigida a la ciutadania, amb pautes per afrontar l'inici del tractament o per ajudar-nos durant el procés de recuperació de la persona afectada.  

La Núria va requerir un segon ingrés després d'haver estat tres anys en teràpia: "Ja era major d'edat i vivia a Barcelona, on estudiava. La vèiem només els caps de setmana i d'una setmana a l'altra l'anàvem veient cada cop més demacrada."

Va arribar un punt en què la família va haver d'actuar per risc vital i finalment la Núria va ingressar a l'hospital, a Vic. Va estar-hi quatre mesos i quan va rebre l'alta va voler tornar a Barcelona per acabar la carrera.

La van derivar a un centre especialitzat en TCA de Sant Pau i, des de llavors, la Núria s'ha anat recuperant: "Ha anat cap amunt, amunt... i ara és una noia maca, que ha acabat la carrera, és infermera, plena de projectes i d'il·lusions."

Eines per evitar el risc de desenvolupar un TCA

El Dr. Serrano explica que els TCA han augmentat després de la covid, amb l'augment de l'ús de les pantalles i les xarxes socials: "Fomenten les comparacions, que no són reals."

"De cada 10 casos, 9 són noies i 1 és un noi", explica l'especialista. I dona més dades: "Entre un 5 i un 8% de la població de risc (noies entre 12 i 21 anys) desenvolupen un TCA. Això és molt."  

Per tant, què podem fer per evitar que es desenvolupi un TCA? Serrano parla dels "factors de protecció":

► Fomentar l'autoestima i deslligar-la dels aspectes físics.

► Afavorir una autoimatge corporal positiva: no ridiculitzar cap cos, acceptar-ne la diversitat. "Els comentaris que fem són molt importants perquè no sabem com poden afectar la persona."

► Promoure uns hàbits i un estil de vida saludable.

► Fer un àpat en família: "S'ha vist que disminueix el risc de tenir un TCA."

► Donar eines per desenvolupar el sentit crític amb el model estètic que es ven a les xarxes socials.

► Fomentar la comunicació amb la família per poder expressar qualsevol tipus de malestar.