Què ha passat al Silicon Valley Bank i per què ens afecta

Quan els bancs centrals van començar a apujar els tipus d'interès per combatre la inflació assumien el risc de "trencar" alguna cosa. L'espiral de preus era el mal major i havien d'actuar. Però passar tan ràpid de la barra lliure a la llei seca té conseqüències, per als estats més endeutats però també per a empreses o famílies hipotecades, que han de pagar més pel crèdit. La costura tiba, sobretot, per la banda del sistema financer, que ha viscut una dècada amb el vent a favor. I ara, com el joc de la cadira, la música ha parat i ha sorprès molta gent a contrapeu.
 

Frenada als tipus d'interès

De fet, el daltabaix del Silicon Valley (SVB) pot obligar els bancs centrals a repensar-se l'estratègia. És a dir, els podria empènyer a frenar les pujades dels tipus d'interès per intentar no trencar més coses. De fet, molts inversors ho estan donant per fet, i els tipus d'interès del deute públic van avall, també l'Euríbor.

Aquest dijous, el Banc Central Europeu ha de decidir si torna a apujar el cost de l'euro 0,5 punts més, fins al 3,5%, tal com va donar a entendre Christine Lagarde en la seva última roda de premsa. Seria estrany que no ho fes, perquè transmetria una imatge de preocupació que vol evitar, però l'important serà veure si dona senyals de futures pujades o bé obre la porta a deixar-ho com està. La setmana que ve, també s'espera decisió per part de la Reserva Federal.
 

Dipòsits més ben pagats

Un altre efecte pot notar-se en els dipòsits. L'SVB ha caigut per un problema de liquiditat; molts clients han volgut retirar els dipòsits i el banc no tenia prou efectiu per a tothom. I una manera clara de prevenir retirades de fons és apujar el rendiment dels dipòsits.

La millora dels interessos que es paguen pels estalvis podria començar als Estats Units i, segons com, traslladar-se també a Europa. Tot i que, també és cert que els bancs europeus disposen de molta liquiditat després dels anys de barra lliure, i encara no senten la pressió per remunerar els dipòsits.
 

Els estalvis, garantits

Una altra conseqüència de la caiguda de l'SVB té a veure amb la garantia dels dipòsits. La Reserva Federal té clar que per prevenir casos similars han d'esvair els temors dels clients bancaris. I la manera de fer-ho és garantir que, més enllà del mínim de 250.000 dòlars, tots els dipòsits estan coberts.

Una decisió que pot crear desequilibris, perquè, tècnicament, els bancs nord-americans tindran més garanties que els europeus, una diferència que pot desencadenar moviment de diners cap a l'altra banda de l'Atlàntic.

Per què ha caigut el Silicon Valley Bank?

El cas del banc de Silicon Valley és gairebé de llibre. Va engreixar-se en l'època de vaques grasses, quan els seus clients, les tecnològiques de Califòrnia, movien diners sense aturador i els portaven a l'SVB. Quan un banc rep dipòsits, normalment no els guarda sota el matalàs. Té l'opció d'utilitzar-los com a garantia per donar crèdits, o bé d'invertir-los per treure'n un marge. L'SVB, com la resta d'entitats financeres, va invertir-lo en deute públic.

El problema és que aquelles inversions, a tipus d'interès molt baixos, avui han perdut valor. Per què? El mercat del deute públic, corporatiu o hipotecari mou bilions de dòlars arreu del món cada dia. És aquí on es forgen crisis com les del 2008 o la crisi de l'euro. Quan algú compra deute d'un estat, s'oblida dels seus diners durant uns anys, a canvi de cobrar interessos anuals. A la data de venciment, l'Estat li torna els diners i tothom content. En aquest cas sí que podem parlar de "renda fixa".

La renda fixa no és fixa

Però, majoritàriament, aquesta mena d'inversions no donen un rendiment "fix", perquè no tothom s'espera a la data de venciment marcada; el valor del deute puja o baixa, i de vegades pot sortir a compte comprar-ne o vendre'n. Un bo del Tresor nord-americà a 10 anys vista, comprat l'estiu del 2020 en plena pandèmia, oferia un rendiment del 0,55%. Pràcticament irrisori, però millor que tenir els diners al calaix. Tres anys després, invertir en el mateix tipus de deute dona un rendiment al voltant del 4%. Per tant, qui va comprar el 2020 s'ha quedat amb una inversió que val menys, perquè pràcticament no dona rendiment si ho comparem amb el que es paga ara.

En moltes ocasions, això no representa un perill de mort. L'inversor pot esperar que passi la tempesta i que arribi el termini fixat per recuperar el 100% dels diners. El problema arriba si, per alguna raó, ha de treure's del damunt les inversions sense esperar; això vol dir vendre-les a preu de saldo, amb descompte. I perdre-hi molts diners.

I això és el que ha passat en el cas de l'SVB. Els seus clients, les tecnològiques, estan passant per una mala època, necessiten diners i han demanat al banc retirar els dipòsits. Perquè els necessiten, i també perquè volen posar els diners a llocs on rendeixin més. I per poder retornar els diners als seus clients, el banc ha hagut de vendre's inversions a preu de saldo, ha corregut la veu que no tenia prou efectiu per tornar els diners a tothom i ha desembocat en un pànic bancari de manual. Accelerat perquè, a diferència d'altres èpoques, els clients poden retirar els diners gairebé a l'instant, amb el mòbil, sense haver de fer llargues cues.

Un cas únic?

El cas de l'SVB és bastant particular, perquè va adoptar una estratègia arriscada, amb molts diners compromesos en inversions i pocs diners en efectiu si anaven mal dades, com ha acabat succeint. I la normativa del regulador nord-americà és bastant més laxa amb els bancs regionals, de manera que l'SVB ha pogut tirar de veta molt més del que hauria pogut a altres llocs, com ara Europa.
 

Solució sense precedents

Precisament per evitar la por del contagi, el Tresor nord-americà i la Reserva Federal han pres una decisió que sí que canvia, qualitativament, les regles del joc.

Per evitar que determinats bancs s'hagin de vendre inversions a preu de saldo, perdre-hi diners i obrir un forat als seus comptes, es crea un fons especial. És l'anomenat BTFP, on els bancs podran descarregar les males inversions, cobrant el 100% del preu, sense haver d'assumir pèrdues.

Aquest dilluns a la nit l'autoritat bancària dels Estats Units ha fet autocrítica i ha anunciat que obre una investigació per avaluar com va actuar el banc i la pròpia FED.

Repassaran com s'ha fet la feina de supervisió i regulació que porta a terme la reserva federal i es donen de temps fins l'1 de maig per tenir enllestits els resultats.
 

El fantasma de Lehman Brothers

El daltabaix de l'SVB és el més destacat des de la crisi del 2008. Però hi ha diferències. D'entrada, Lehman Brothers era el Titànic comparat amb la mida d'aquest vaixell. I al darrere hi havia un fenomen econòmic molt més gran i devastador, la bombolla immobiliària.

També sembla que les autoritats han après les lliçons de llavors, i han actuat més ràpid per intentar frenar el contagi. Ara bé, alguna cosa sí que recorda els nervis de llavors. Perquè, com va passar el 2008, quan cau un banc, s'obre l'interrogant de si algú més també amaga un esquelet a l'armari. I això val per a tot el món. S'estén la desconfiança i torna a pujar la probabilitat que es trenqui alguna cosa.