Què hi ha darrere de la proposta de la CEOE de pagar als treballadors com si fossin autònoms

L'activitat i el creixement econòmic continua sumant creació de llocs de treball i afiliats a la Seguretat Social. I tot això es tradueix en un creixement de la contribució que fan treballadors i empresaris al sistema. Segons les últimes dades, fins al juny a Catalunya els salaris --que és la part més important del cost laboral-- van pujar de mitjana un 2,9%.

Aquest augment salarial també ha fet augmentar en un 4% els imports a les cotitzacions obligatòries que empresaris i treballadors fan a la Seguretat Social per pagar sanitat i pensions, però també les que es destinen a l'atur o la formació professional.

A més, les cotitzacions no obligatòries --com el pagament d'assegurances privades que algunes empreses ofereixen als seus treballadors o el pagament de compensacions i indemnitzacions-- també ha pujat un 4%.

Hi tenen molt a veure els successius augments del salari mínim interprofessional i també tota l'onada de pujades salarials pactades en conveni en un intent de recuperar part del poder adquisitiu perdut durant els anys d'hiperinflació.

I aquest escenari ha propiciat crítiques dels empresaris. Fa tot just uns dies, el president de la CEOE, Antonio Garamendi, es queixava de la forta càrrega fiscal que, a parer seu, han de suportar les empreses. Deia que els treballadors no són conscients que, a més del salari, l'empresari paga moltes altres coses.

Tot en la nòmina? Del sou brut al sou net

La realitat és que el sou brut del treballador comporta una part d'impostos i una part de cotitzacions que paguen empresaris i, també en menor percentatge, els treballadors.

Per exemple, en una nòmina en què el sou brut són 2.000 euros mensuals, al treballador se li resten 96 euros que van a la Seguretat Social per cobrir sanitat i pensions. Aquest any, a més, ha augmentat lleugerament aquesta cotització pel mecanisme intergeneracional d'equitat destinat a compensar que l'esperança de vida és cada vegada més llarga. L'empresa, per la seva banda, ha de pagar 483 euros.

I diferents també són les aportacions per a la prestació d'atur o la formació professional.

L'empresa, a més, encara té altres aportacions obligatòries, com la contribució al fons de garantia salarial i el pagament per serveis de seguretat en el treball, i altres que li costen, en aquest cas, 30 euros al mes per treballador.

I en la nòmina, al treballador solter i sense fills que cobri un sou brut de 2.000 euros se li retindrà un 12% per l'impost de la renda.

Al final, el sou net que rebrà el treballador serà de 1.600 euros i escaig.

Per a l'empresari, un cop sumat tot això, pagar un sou brut de 2.000 euros se li converteix en un cost de més de 2.600 euros.

Propostes empresarials que no agraden

Els empresaris de la CEOE han arribat a proposar que l'empresari pagui tot el cost laboral al treballador i que llavors sigui ell qui passi comptes amb l'administració. Seria fer-ho com ho fan els autònoms.

Segons el president de l'entitat, Antonio Garamendi, el treballador seria així conscient del sou, de les pagues extres, les vacances, les cotitzacions obligatòries i el cost que per a l'empresa tenen les baixes mèdiques, els permisos, les indemnitzacions, les compensacions i molts altres conceptes.

Per als sindicats això seria un galimaties, i entenen que és responsabilitat del qui contracta garantir el compliment de tots aquests deures, ja sigui els del treballador, ja sigui els de l'empresari.

El secretari general de la UGT a Catalunya, Camil Ros, assegura que en el cas dels treballadors de règim general, que són la majoria de treballadors, la CEOE presenta "un debat trampa".

"La CEOE presenta un debat trampa per fer el discurs de 'paguem massa impostos, hem d'abaixar impostos i nosaltres no hi hem d'entrar'. Que hi hagi transparència en el que cobrem i paguem de fiscalitat em sembla perfecte. També voldria claredat dels comptes de l'empresa"

Experts com el president del Consell Econòmic i Social de Barcelona, Francesc Castellana, opinen que això seria burocratitzar-ho tot més.

A més, Castellana marca com a prioritat mantenir un equilibri per garantir el sistema de pensions, sanitat o prestacions i l'estat del benestar en general: "Si el que ens plantegem és que no hi hagi tanta càrrega sobre el treball, haurem de buscar on la posem i on anirà, a resultats empresarials o altres rendiments".

"On posar la càrrega és un debat obert, però has de contemplar tot el conjunt fiscal. Nosaltres ara tenim aquest sistema de carregar el treball, és el que tenim i el que hem tingut"

Castellana explica que si no es planteja una modificació de tots dos sistemes --el del treball i el de les càrregues sobre beneficis patrimonials i altres, com tenen altres països europeus-- "tocaríem l'equilibri financer de tot el sistema".

Empresaris: més càrrega que Alemanya, menys que França

Ara, la proporció d'impostos i cotitzacions socials que, de mitjana, genera el treball és del 40% del sou brut, segons les últimes dades de l'OCDE.

Per tant, respecte a altres economies, el percentatge que suposen les aportacions empresarials a les cotitzacions socials a Espanya és molt més alt que a Alemanya, on l'esforç fiscal dels empresaris és pràcticament el mateix que el dels treballadors.

En canvi, els empresaris i treballadors francesos contribueixen molt més, mentre que l'esforç per a la declaració de la renda és semblant.