Què passa després del minut de silenci? L'oblit de les famílies de les dones assassinades
Investigadores de la Universitat Rovira i Virgili analitzen les dificultats que pateixen les famílies de víctimes de crims masclistes, com el cas de la Sílvia, assassinada pel marit el 2011
Quan un infant queda orfe perquè el pare ha assassinat la mare, comença un procés familiar, social i burocràtic que, en molts casos, comporta desemparament, injustícia i més violència. Així ho recull l'estudi d'un grup d'investigadores de la Universitat Rovira i Virgili, que han estudiat l'impacte que tenen els feminicidis en la família de la dona assassinada, especialment en els fills, que també en són víctimes.
Una de les entrevistades incloses en l'estudi és Anna Toda, l'única germana de la Sílvia, a qui el marit va assassinar el 2011 a Terrassa. 13 anys després, recorda les dificultats emocionals, burocràtiques i socials que va patir la família, alhora que transitaven el dol i es preparaven per al judici.
"La violència va més enllà del minut de silenci, després molts se senten abandonats", assegura Eva Zafra Aparici, una de les principals autores de l'estudi.
Els fills també són víctimes del feminicidi
El primer que van haver de fer va ser explicar-ho als fills, que tenien 6 i 10 anys. "Ells també són víctimes perquè es queden sense pare i sense mare, un va a la presó i l'altra, al cementiri", explica Jaume Toda, el pare de la Sílvia.
L'Anna considera que l'assessorament que va rebre d'una psicòloga dels Mossos d'Esquadra no va ser l'adequat: "Em va aconsellar que els expliqués que els adults a vegades s'enfaden i fan coses molt greus, però això era una mentida."
Com que la casa familiar era l'escenari del crim, va quedar tancada durant els mesos que va durar la investigació. "Aquell vespre vaig entrar-hi acompanyada d'un cosí i vam poder agafar roba i joguines, però tot el que va quedar allà no ho vam poder recuperar fins al cap de molt de temps", explica l'Anna.
Els fills de la Sílvia van anar a viure amb els avis materns, en Jaume i l'Anna Maria. "Ens vam convertir automàticament una altra vegada en pares; els primers anys van ser molt durs", recorda ell.
No sempre és així. Tal com recull l'estudi, hi ha casos en què els fills van a parar a centres de menors i, si els germans tenen una gran diferència d'edat, els acaben separant: "Això els afegeix més dol i patiment", explica Zafra.
Per Oliveras, la clau per evitar-ho és "posar els menors al centre, tenint en compte què és el que necessiten".
Ajudes tardanes i minses
Al malson del llarg procés judicial, s'hi van sumar les dificultats econòmiques. Les ajudes, mínimes, van trigar mesos a arribar. "En aquesta època vam sobreviure sobretot gràcies als amics i algun familiar", recorda en Jaume.
"Al moment sí que tothom se t'aboca i t'intenta ajudar, però, al final, tothom té la seva vida i la gent pràcticament ni se'n recorda, de les necessitats que puguis tenir", afegeix l'Anna.
Aleshores, la família va començar un periple burocràtic, entre d'altres, per obtenir la tutela dels petits; un procés en el qual van patir revictimització: "Almenys vam visitar cinc o sis assistentes socials a Terrassa i cada vegada ens feien explicar tota la història", explica en Jaume.
"En algun tràmit ens deien que havien de venir els pares i ni portant el certificat de defunció ho entenien", afegeix l'Anna.
Segons Zafra, aquest tipus de revictimització és habitual: "Ens hem trobat casos de famílies que no han obtingut un ajut perquè el professional que les ha atès ho desconeixia o bé perquè el tràmit no s'ha fet bé."
I recorda també el cas d'una àvia "que va tardar 5 anys a obtenir la tutela del seu net."
"Moltes d'aquestes situacions en què els fills o filles orfes no tenen ajudes o hi ha mancances o dilacions en el procés es podrien considerar violència institucional", alerta la professora de Dret Constitucional Neus Oliveras, que també ha participat en l'estudi.
L'impacte del feminicidi s'estén a l'escola
En canvi, l'escola concertada on estudiaven els fills de la Sílvia els va oferir suport de seguida: "Es va portar de meravella, perquè nosaltres no podíem seguir pagant-la i ells es van comprometre a assumir-ne les despeses fins que tots dos deixessin d'estudiar", diu en Jaume.
En el cas dels fills de la Sílvia, els companys de classe també els van fer costat. Però l'entorn escolar no sempre respon així.
Per exemple, l'estudi recull un cas d'un orfe que va ser víctima de bullying a causa del feminicidi. "Cal treballar la cohesió dins l'aula, perquè l'impacte del feminicidi no és només en els orfes, sinó en tot el seu grup classe", explica Zafra.
Decebuts amb la justícia
La família se sent decebuda amb la justícia, entre d'altres, per no haver resolt la propietat de la casa familiar, compartida entre la Sílvia i l'assassí. "Automàticament hauria d'haver estat dels nens, però no és així", lamenta en Jaume.
Tampoc va ser gens fàcil poder canviar els cognoms dels dos fills pels de la mare, perquè l'assassí s'hi oposava mentre eren menors. Un cop el petit va fer 18 anys, tots dos els van canviar.
Oliveras destaca que "la legislació catalana és bastant puntera", però reconeix que el problema és que "l'aplicació no és prou bona." Aquesta jurista troba a faltar més coordinació entre policia, judicatura, serveis socials, salut i educació.
El judici per l'assassinat de la Sílvia es va celebrar el 2014, tres anys després. A més d'haver d'indemnitzar els fills i pares de la Sílvia --fet que no ha complert--, l'home va ser condemnat a 25 anys de presó.
Ara que ja ha començat a tenir permisos per sortir-ne, temen trobar-se'l: "Té una ordre d'allunyament, però només pel municipi on vivim".
Acompanyament psicològic insuficient
També han trobat a faltar més acompanyament psicològic. "Tenen molt bons professionals, però amb les agendes molt plenes i, esclar, les visites eren molt espaiades", lamenta l'Anna.
Per Zafra, el seguiment psicològic que s'ofereix a la família és escàs i hauria de ser més especialitzat: "Sovint es veuen obligades a anar a psicòlegs privats."
Un dels cops més durs va ser quan van poder tornar a casa de la Sílvia, que havia quedat intacta després de l'assassinat. Uns familiars van ser els primers a entrar-hi quan el jutjat ho va permetre, mesos després.
L'Anna reclama més sensibilitat i ajuda en aquests moments: "Vaig trobar a faltar un servei de neteja" perquè no siguin els familiars qui hagin de veure l'escenari del crim.
Per Eva Zafra, és important millorar la recerca per conèixer més el problema: "Com més coneguem el perquè, més aconseguirem que les polítiques d'intervenció i la coordinació entre serveis i institucions siguin efectives."
Encara que passin anys, la petjada emocional d'un assassinat masclista és inesborrable: "Érem com la nit i el dia i, alhora, carn i ungla; la trobo a faltar moltíssim", diu l'Anna. "És present constantment, això no s'oblida mai a la vida, això va fins a la mort", sentencia en Jaume.